A la mani.. que no m’ho conten!

No m’ha agradat mai que em conten les coses si puc protagonitzar-les en primera persona, perquè només així em puc formar una opinió sobre qualsevol tema i puc afirmar després “això ho vaig veure –i viure– jo tal dia i va passar tal i tal cosa”. Avui 11 de setembre, per tant, tinc previst d’assistir a Barcelona a la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional de Catalunya amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”. Vull barrejar-me entre la gent que hi anirà, ni que siga per copsar quin ambient es respira, què se sent formant part d’un acte que tindrà un repercussió mediàtica evident i que marcarà, d’això n’estic segur, un abans i un després en la tan comentada relació “Catalunya-Espanya”. Això només ja seria motiu suficient per anar-hi.

Però és que, a més, com a demòcrata convençut i conscient que la llibertat d’expressió és un bé inalienable de l’individu en tant que ciutadà, tinc un gran respecte –encara que no sempre compartisca la totalitat dels motius que porten un col·lectiu humà a manifestar-se per quelcom– per allò que portarà centenars de milers de persones a manifestar-se avui pels carrers i dir-li al món que volen seguir formant part d’Europa però d’una altra manera. A més, mig en broma, he comentat a companys i coneguts que hi assistiré en qualitat d’observador internacional, per a donar fe del que veja, ni que siga per tenir material per escriure un nou article i mostrar i compartir les impressions que en traga.

D’ací a pocs mesos farà cinc anys que visc i treballe a Catalunya. Sempre m’he sentit molt a gust en aquesta terra que em va donar l’oportunitat de desenvolupar-me professionalment i crec, modestament, que he contribuït en part a la formació de no pocs ciutadans –tot ensenyant-los a pensar per ells mateixos, a dubtar, a expressar-se, a saber argumentar– que volen protagonitzar el seu futur, siga quin siga. I tot i que el sentiment nacionalista i separatista –ep, no tots els nacionalistes i els separatistes són al mateix bàndol– sempre ha existit, he notat una evolució evident en el poble català des que sóc ací. Quan vaig arribar, pocs s’atrevien a dir en veu alta el que sentien, ara tenen força i coratge suficients per donar passes cada volta més fermes.

Molts –els poc informats perquè no en tenen cap interès, els involuntàriament ignorants en la matèria– se’n faran creus, però tot té un perquè; cada volta més catalans se senten maltractats, i no només econòmicament –raó principalíssima, amb el conegut però poc explicat a la resta d’Espanya dèficit fiscal, que permet que isquen 16.000 milions d’euros anuals cap a fora, que es diu prompte, que no hi tornen– sinó també perquè es menysté la història, els costums, la llengua, les tradicions i un milenari sentiment de nació que abans dels primers borbons existia amb normalitat a Les Espanyes. Després de més de trenta anys d’autonomia arriba l’hora de fer balanç; els que hi aniran ho tenen clar: com estan, no volen seguir.

Un poble ha de ser allò que ell vulga, i hi ha mitjans democràtics sobrats per fer realitat els somnis de moltíssima gent –sempre que així ho decidisca una majoria clara i que es respecte i s’integre aquells que discrepen– que està farta d’aquest maltracte social, econòmic, cultural. Entenc els motius que tenen avui per a manifestar-se, com puc entendre els ciutadans catalans que se senten només espanyols o tan espanyols com catalans, per oposar-se a canviar l’estatu quo. Ja els va bé. Particularment, no em sent a gust en una Espanya que no tolera la diferència, que no paeix la multiculturalitat i el plurilingüisme, evidents font de riquesa, que permet que s’espolie uns per afavorir d’altres, com no m’agraden les imposicions dels que se senten superiors pel simple fet d’haver nascut al bell mig de la meseta, dels que ens tracten com a provincianos que no hablamos en cristiano.

Aquests han escrit sempre la història a la seua conveniència, denigrant els vençuts de tantes batalles però als quals mai no els han arrabassat la seua dignitat. Per tot això, aniré avui a Barcelona. Perquè simpatitze amb els que hi aniran a defensar el seu dret a constituir-se en amos del seu destí, malgrat els problemes que se’n puguen derivar. Perquè entenc la democràcia com la lliure expressió de la voluntat popular. Perquè em ve de gust emprenyar el coronel Alamán i els de la España, unidad de destino en lo universal, por la gracia de Dios. Perquè no m’ha agradat mai que em conten les coses que puc veure –i viure– en primera persona…

Besets i abraçades, bona Diada i fins la setmana que ve!

Castelldefels, 11 de setembre de 2012