Sardines en llauna…

El títol no pot ser més gràfic. I no estic referint-me als pobres peixets, allà confinats, amanits per ser menjats, ni tan sols a com ens trobàvem els que anàrem a la manifestació de la setmana passada, pels carrers de Barcelona –de fet no ens podíem ni moure, de tant de personal– que també. No, com ja haureu endevinat els més avesats, tenint en compte la imatge de l’esquerra, parle de com estan els nostres alumnes a moltes aules, ara que el curs ha començat i els estudiants omplen les nostres escoles i instituts per aprendre –almenys per intentar-ho, tenint en compte les noves condicions, més semblants a quan jo era menut que a ple segle XXI– i ser, el dia de demà, ciutadans de profit.

Un company meu de l’institut que entra a batxillerat –jo també en faig enguany, però com que impartisc una assignatura de modalitat, ens trobem més amplets a l’aula– m’ho deia aquesta setmana, i fins i tot m’animava a parlar-ne, del tema: literalment no hi cabien, li costà mans i mànigues d’obrir-se pas fins la seua taula i, una vegada allà, van posar tots en joc la seua capacitat d’organització per encaixar totes les peces del puzle, tota aquella munió de cossos encara en creixement en un espai pensat per a molts menys. Les salvatges retallades efectuades pel govern central i aplicades –amb semblants criteris– per tots els governs autonòmics, en tenen la culpa. La situació és, certament, per preocupar-se.

Batxillerat, concretament, es troba al límit –de tres grups de trenta nois i noies l’any passat a primer, ara n’hi ha dos només a segon: feu càlculs vosaltres mateixos– i en aquestes condicions ningú no dubta –ningú amb dos dits de front, clar, i ací descarte els actuals responsables d’ensenyament– que es farà molt més difícil la nostra tasca, la de professors i la d’alumnes, i és que tots som al mateix vaixell. Aquest despropòsit, com sabem, cal agrair-li’l a l’il·luminat del ministre Wert, aquest indigent intel·lectual amb cara de vampir, tan pagat d’ell mateix i que té per costum parlar sense pensar. Potser no en sap. En tot cas executa les ordres del seu cap com el soldat que actua com un autòmat. I així ens va.

Si la qualitat de l’ensenyament va a terra, el nostre futur com a societat, el de tots, anirà també a terra. I que ningú no pense que això és fruit exclusiu de la crisi i que es fa –només–  perquè cal quadrar números, perquè no tots –defensa, banca, sous i privilegis de molts polítics, etc.–ho fan per igual. Pense ben sincerament –ja ho he comentat en anteriors articles– que estan aprofitant la crisi amb total impunitat per desballestar no només el sistema de benestar sinó també l’ensenyament públic. No volen gent que pense, que es rebel·le, que discutisca res als que manen i abusen, que els puga plantar cara. I tenint escoles massificades, alumnes com sardines i professors desmotivats, se n’ixen amb la seua.

Després bé que s’omplen la boca amb el fracàs escolar, amb millorar resultats i amb noves avaluacions diagnòstiques –el vampir-indigent Wert en parlava precisament aquesta setmana, tan tranquil– i, com és evident, les culpes són gairebé sempre –li faltà dir que a Kennedy el va matar un docent– per al professorat. Ja ho deia, aquest personatge: sobren mestres i professors; enguany, només a Catalunya, n’hi ha tres mil menys entre jubilacions no cobertes i els interins que han acomiadat –sí, despatxats, per més que diguen– després de treballar una pila d’anys seguits i de contribuir a formar tantes generacions. Fracàs? Els únics fracassats són els que no en tenen ni idea de governar ni de gestionar els recursos de tots. I el ministre el primer.

No han de poder amb nosaltres. Per difícil que ens ho posen, no aconseguiran el que volen: que desistim i que ho donem tot per perdut. Com més en serem, pitjor ho tindran per fer-nos callar. Per això no hem de caure en el silenci ni en el conformisme: hem de continuar fent la nostra feina el millor que sabrem i més, sí, però també hem de continuar alçant la veu contra aquests polítics nefasts i aquestes polítiques neoliberals que estan estenent més la misèria i les desigualtats, abans que no quede res per què lluitar…

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 18 de setembre de 2012