Dues dones…

Tranquils, cinèfils, no parlaré de la pel·lícula de la Sophia Loren de 1962, no és això. El cinema el deixarem per a un altre dia, si més no el que dóna gust de veure. Avui toca arranjar unes ratlles distintes, una dupla circumstancial de personatges de coincident feina, d’èxit diferent: dues dones que es dediquen –la primera diu que ja no, està per veure– a la política, en escenaris i delegacions ara ben desiguals, d’importància i rellevància diversa, però que tenen en comú estar d’actualitat, i ja sabeu, amics lectors, que l’actualitat mana. Faré un retrat sense gaires pretensions, avui, de la dama de ferro madrilenya i de la catalana dama de guix, ni que siga per la responsabilitat que encara té la darrera.

Esperanza Aguirre y Gil de Biedma

Amb el monyo sempre fet –com la núvia de Pinet–, somriure cínic i aspecte de no haver trencat un plat mai, ha demostrat a tothom que no era tan panoli com feia veure quan presidia el senat o quan va fer de ministra i tothom se’n reia, d’ella. Calculadora i previsora –crec que la seua espantada forma part d’una estratègia–, es preparà un bon terreny –i no parle de les terres del marit, per on passa ara l’AVE i que el ministeri del ram li comprà a preu fort, sense dubte una d’aquelles casualitats a què la vida ens té acostumats–, per a desenvolupar una carrera plena de declaracions sonades i polítiques depredadores; la màxima representant –em perdonareu més el to que el neologisme– del filldeputisme propi de la dreta reaccionària i mesquina, no ha deixat indiferent ningú mai. I amb raó.

Ni amb xocolate. Mai me l’he poguda empassar, no diré cap novetat ni descobriré la sopa d’all, però cal dir que –no crec que sorprenga– admirava en ella la capacitat d’irritar indistintament propis i aliens, el domini de l’escena que lluïa i la indubtable habilitat que ha demostrat en vida –política– i que l’ha feta un tòtem davant el qual hom no ha pogut restar passiu: o se l’ha estimada a mort o se l’ha odiada d’igual forma, i em confesse, com tants, en la segona categoria. Com a dona que ha arribat a un dels cims de la representativitat pública res a dir, fins i tot me n’alegre, però a com a animal polític, més hauria valgut no haver-la hagut de patir mai. Al seu costat, gran part del seu partit ha passat per liberal –curiosament l’adscripció ideològica de la qual sempre ha fet bandera– i opine que, per dissort, no se n’ha tancat un llibre sinó un capítol: pot fer molt més mal encara. El temps dirà… En tot cas, ara ens ha deixat tranquils. I afegiré: ja era hora.

Irene Rigau i Oliver

Quan l’evoque no puc evitar recordar la seua imitació del Polònia, amb el regle a la mà i les ulleres mig caigudes de col·legiala tòtila. Venia –millor dit, tornava, perquè ja havia estat al govern, però en altra delegació– amb la fàcil missió de fer oblidar el “tete” Maragall. La crisi no l’ha ajudada, pobra, però és que ella tampoc no ha fet massa per subvertir el record del seu antecessor, amb una política erràtica basada en més del mateix: falta de valentia i por d’agafar el bou del problema educatiu per les banyes. Mai no m’ha caigut malament com la “Espe”, però últimament ha fet declaracions que no la deixen en massa bon lloc i que, lluny de passar-les per alt, convé recordar-les per la seua transcendència.

Resulta ser –diu ella– que amb trenta mil alumnes més i amb tres mil professors menys, s’aconsegueix augmentar la qualitat de l’ensenyament. Que m’ho explique, estaré expectant. Potser les matemàtiques que es donen als centres van errades i ella té les bones… En tot cas, li buscarem classes de repàs, va fluixa en nombres! A més d’irresponsables, les seues declaracions l’haurien d’haver feta envermellir, però com que es dedica a la política, això a ella no li passarà. Com a tants. El que havia de fer és menys seguidisme dels vents retalladors imperants de Madrid –de ponent, ni gent ni vent–, de les polítiques recentralitzadores, i defensar més el futur del país, que rau en la nostra joventut, en els nens i nenes que s’amunteguen, amb quantitat però sense qualitat, a les aules.

Caldrà veure com reacciona davant el nou envit de l’amic Wert, amb el flamant avantprojecte de llei que ha deixat caure ara –una més, érem pocs…– que treu competències a les comunitats autònomes per portar l’aigua al molí de la España una, grande y libre d’antany. De la manera com reaccione –encara no se l’ha sentida piular– dependrà que passe a la història d’una manera o d’una altra, i més encara quan la tardor catalana augura emocions polítiques fortes. Personalment, desitge que canvie el rumb, perquè encara és a temps. Que ho aconseguisca no està tan clar, però: d’un polític s’espera que resolga problemes, no que en cree de nous, i el problema que tenim avui a les nostres aules pot ser un bomba de rellotgeria que si explota, causarà uns danys irreparables. I això, amics, seria fatal.

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 25 de setembre de 2012