Quatre seqüències inconnexes

 

Suor i redempció via femenina

M’ho reconec, sóc molt maldestre, si més no per aquelles activitats que són a ulls de mig món molt senzilles de resoldre amb èxit. Per sort, tinc poca roba que necessite d’aquest estri utilíssim però que a mi em fa tanta basarda com és la planxa. Veureu: quan tinc mitja camisa més o menys llesta, em dispose a engaltar l’altra meitat; fins ací tot bé, però quan acabe –satisfet, després d’un quart d’hora d’atracar-me a renyir amb la peça, amb vàries gotes de suor regalimant-me pel front–, la part que ja tenia feta està pitjor que al principi i sempre acaba salvant-me la dona que tinc més a prop. Aquest rescat m’alleuja, però no deixa de fer-me ràbia perquè em demostra una inutilitat imperdonable i incorregible. Encara sort que avui dia l’arruga –a la roba, clar– és considerada moderna i això, en més d’una ocasió, m’ha salvat…

Calders, toujours Calders

Veure cinema a un dels canals temàtics habilitats a l’efecte –dissabte, com plovia, vaig gaudir-ne a un d’ells d’una sessió doble amb els clàssics Sabrina i Roman holiday dels grans Wilder i Wyler– està molt bé, excepte quan arriba la publicitat. Com que no tots els talls es poden defugir –fer pipí no és res que hom faça cada vint minuts– em papí uns quants comercials de factura burda i imaginació escassa: sostenidors increïbles, màquines que ho piquen tot, aparells per espiar veïns i andròmines anàlogues. Quan acabà el cinema vaig respirar alleujat, i no per les pel·lis, absolutament imprescindibles. A continuació, em vaig posar a llegir Calders –n’era l’aniversari del seu naixement–, i vaig guanyar clarament en el canvi: quina captivadora manera d’escriure! I és que l’autor no té cap moment sobrer, en ell tot s’aprofita

Fem-ho fàcil!

Tot passejant per la nova ciutat on visc –Castelldefels, com és sabut– me n’adone  com, de vegades, les decisions que es prenen són d’una lògica sense embuts, a desgrat del que es podria considerar a simple vista. Una de les coses en què més em fixe és en el nom dels carrers –curiosament el meu és diu València, una simpàtica coincidència de la qual, no cal dir-ho, me n’alegre molt– que podríem classificar en tres grans grups: noms obligats que trobem arreu, d’altres que atenen bàsicament a casuística local i finalment noms que, per algun motiu, sobten; doncs bé, el carrer de darrere de l’estació de la renfe es diu carrer de darrere de l’estació. Al final, cal no complicar-se, fer la vida més fàcil i simple al sofert ciutadà, i el carrer que ens ocupa, ningú no ho dubtarà, no enganya –no alça falses expectatives– ni té pèrdua: és, efectivament, darrere de l’estació. Trobar-lo, doncs, és senzill.  Si saps on és l’estació, és clar…

Si tu estires fort…

Diumenge vaig veure acostar-se’m pel carrer una xicona que feia esport, acompanyada –a la força, clar– per un gos al qual duia lligat d’una corretja. L’obedient animalet, amb un pam de llengua fora, li seguia el ritme –ves, quin remei– i la mirava de guitzoll amb uns expressius ullets, com esperant una saludable pausa, com volent dir “veges tu, aquesta ama meua, quines coses em fa fer”. La dona, és clar, devia pensar que allò era el que més li convenia al gos, que sempre havia estat així, que era pel seu bé, o que ho havia de fer i punt, que per això ella era l’ama i ell era el gos. La desigual parella passà davant meu i quan vaig tombar el cap i els vaig veure allunyar-se, em vaig preguntar –no sé perquè– si aquella visió podria ser una metàfora del que li passa a Catalunya amb Espanya…

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 2 d’octubre de 2012