Quo vadis, País Valencià?

Avui és 9 d’octubre, Dia Nacional dels valencians. És, per tant, el Dia Nacional del meu país, avui és la meua Diada encara que per a mi, que treballe a “l’exili” –realment sóc a una altra habitació de la mateixa casa, com diu un molt bon company meu– la jornada és feinera. Sóc valencià i, siga dit d’entrada, sempre he estat molt orgullós de ser-ho, malgrat moltes coses, malgrat moltes persones, malgrat haver-me hagut de buscar les garrofes fora de casa, perquè allà ho tenia ben negre, malgrat els inútils que (des)governen des de fa tant la meua terra, que no és ni ombra del que va ser ni del que podria ser a hores d’ara…

El meu país, convé recordar-ho a tothom, té una història importantíssima i una cultura d’arrels seculars, però entre uns i altres –no salve ningú dels que allà han manat– l’han convertit a consciència, des de fa molt de temps, en un territori que s’ha despersonalitzat, que s’ha diluït en un tot “comú”, per a què només cante noves glòries a Espanya, no moleste massa a qui realment mana, i continue enviant ingents impostos a Madrid que després no tornen revertits d’igual manera –catalans i balears no sou els únics espoliats–, amb el resultat d’un empobriment cada volta més sever i, el que em dol més, sense l’aparent reacció de país que caldria.

Sort en tenim de l’únic grup que està plantant cara a un PP absolut i absolutista en les institucions: Compromís està fent molta i molt bona feina i ho dic sense apassionament tot i que, com és conegut, en sóc membre. És l’única oposició visible –del malanomenat PSPV no cal ni parlar-ne, que bona part de culpa tenen per no haver fet el que tocava quan tocava–, és l’única força parlamentària que defensa nítidament els valors nacionals del país i alhora denuncia sense descans, amb tots els mitjans que té al seu abast, la ruïna a què ens han portat vint anys de depredació i subhasta del territori per part d’un PP inoperant, censor, servil, maldestre i corrupte. El país que han deixat no és el país que jo vull…

Cap on s’encamina, aquest País Valencià meu? El futur està per escriure, i per malament que vagen les coses, moltes d’elles són reversibles, encara que tal i com estan deixant el territori molt costarà que torne a surar. Ja saben el que han fet, ja. Tenim, però, un avantatge: la voluntat d’alguns de persistir i de no deixar-nos xafar: som un poble emprenedor, amb capacitat de crear riquesa, que té en el turisme un dels seus principals actius, amb un teixit empresarial ampli, amb una societat civil articulada al voltant del món de la cultura, de la música –les nostres impressionants però maltractades Societats Musicals–, de les arts, que haurien de ser motor d’una verdadera renaixença valenciana.

La setmana passada van parlar precisament els empresaris valencians, com sabem majoritàriament addictes al PP. I el van criticar! Denunciaren que l’escassa inversió d’eguany de l’estat arruïnarà més encara la “comunidad”, que en diuen ells. Saben perfectament que en l’economia està el futur dels pobles i que sense els diners que se’n van cada any a l’Espanya profunda i no tornen, no hi ha futur. I es temen, i molt –encara que no s’atrevisquen a dir-ho– que l’espoli actual continue i fins i tot s’amplie en el cas que el procés català d’assoliment d’un estat propi es resolga exitosament, perquè aleshores les conseqüències (us recomane l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb el 3 d’octubre passat) serien nefastes.

A qui espoliaria –més encara que actualment– Madrid? Als que ens quedaríem: a valencians i illencs principalment. I ells, els de la meseta, els que poden barrejar esport i política, els que donen lliçons de democràcia, els que critiquen els altres mentre reben diners a mans plenes, a continuar vivint  –en castellà queda millor– “del cuento”. Què fa, mentrestant, el president de la Generalitat Valenciana, l’ou sense sal d’un Fabra que no pot ni controlar el seu partit? Doncs diu que “ara no toca” parlar d’això, no siga que se li enfade l’amo Mariano i la resta de la troupe. Vergonya em fa tindre un president –perquè m’agrade o no, és el meu– covard, inoperant i amb els pantalons permanentment baixats.

Sobre el futur que ens aguarda als valencians no diré res més, cadascú que traga les seues conclusions. Ja som tots majorets per anar sabent què volem. I com. Però crec fermament que la voluntat articulada d’un poble sempre és imparable –diguen el que diguen lleis i constitucions que, quan convé, els seus defensors es passen per l’arc de triomf– i quan arribarà el cas de què parlava abans, els valencians haurem de moure fitxa. O no, pot no canviar res. De moment, com que el món no es va fer en dos dies, gaudiu els que podeu de la Diada, compreu-los la piuleta i el tronador a les enamorades, feu-vos la cassalleta de rigor i després mengeu-vos una bona paella. El que va davant, va davant!

Bon 9 d’octubre, xiquets! Vos deixe amb una versió simfònica del nostre Himne Nacional: La Muixeranga. Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 9 d’octubre de 2012