Problemes domèstics…

Això diu que era una comunitat de veïns formada per gent diversa; l’edifici, bastit feia ja molts anys –conservava una façana senyorial, però l’estat de la seua estructura era un altre compte– sobre un terreny de diversos propietaris, alguns d’ells obligats a vendre a la força, es debatia entre la vida normal i els problemes derivats d’una convivència malmesa, quan no manifestament tensa. Els presidents d’escala, de signes diversos, sempre eren dels mateixos pisos, i la resta es limitava a protestar o a obeir, segons el seu criteri, més combatius uns, més dòcils altres. Els veïns més actius en el primer d’aquests pensars eren els Urrutia i els Miró, sempre veus discordants, mentre que els Rupérez, els Fandiño, els Arévalo o els Carmona, entre uns quants d’altres, feien fidel costat a qui manava.

Els presidents d’escala distribuïen liberalment la quantitat a pagar en concepte de despeses de comunitat entre els habitatges, però no tothom pagava el mateix; els Miró pagaven molt més –els Mesquida i els Piris també ho feien però, tot i ser parents llunyans dels Miró, no piulaven perquè eren afins al president de l’escala– i en canvi mai hi havia efectiu per a les seues despeses quan es trencava un taulell o es fonia un llum en zona propera, precisament, a aquests pisos; els diners del fons comunitari anaven als que pagaven poc, mes per a obres sobreres i adornaments prescindibles que aconseguien revaloritzar, això sí, els habitatges dels més espavilats, sota l’empara del govern no sempre just i xulesc d’aquests presidents.

“Això no ens passava quan vivíem sols al nostre mas” deien els Miró i els Urrutia coincidien en què quan habitaven el seu caseriu tampoc no tenien aquests problemes, encara que ells –més espavilats– no pagaven tant com els primers: d’antuvi cobrien les seues despeses i enviaven a la comunitat allò que consideraven just. Així i tot, alguns Urrutia, fins feia poc, s’havien mostrat expeditius quan no excessivament agressius amb la resta de la comunitat, tot ocasionant algun que altre dany material i físic a algun veí; però aquella època havia passat i ara s’entestaven a demostrar que la seua bonhomia era homologable a la dels Miró, que sempre havien fet ús del diàleg per intentar convèncer els presidents d’escala del greuge comès amb ells. Sense èxit, cal dir.

Els Miró feia temps que volien escometre reformes interiors, justificades perquè el pis se’ls queia, però pagaven tant de comunitat que no els quedava ni per a pipes. Així ho havien transmès una i altra vegada a la presidència, sense rebre resposta –o si la rebien era per anar-los donant llargues– i fins i tot havien intentat –democràticament, és clar, fent ús del diàleg i el sentit de comunitat que sempre els havia guiat– modificar les seues pròpies normes internes per trobar-hi un millor encaix, però les seues peticions eren desestimades una i altra vegada i les seues propostes de millora, tombades sistemàticament. Fins que un bon dia, el Sr. Miró va anar a trobar el president i li va dir: “Ep, parlem-ne! A casa meua, aprofitant el dia en què recordem els anys que portem a la força a l’edifici, els meus s’han manifestat: volen canvis sí o sí.”

Quan anunciaren que, si no els deixaven ser econòmicament com els Urrutia, marxarien –sobre aquest punt els Miró no s’acabaven de posar d’acord: els arrauxats fills grans tenien clar que ho volien fer, mentre que la filla deia que ni parlar-ne, que perdria les amigues i el petit ningú sabia què volia exactament; els pares, mentrestant, guanyaven temps– es trobaren amb la incomprensió de la resta de propietaris. Només els citats Urrutia –que de fet també s’estaven pensant vendre i marxar– els feien costat obertament. Finalment, el cap de família plantejà una consulta als membres de la seua família per decidir què feien, i ací es trobà amb el problema: el president clamà al cel: segons ell, tot l’edifici havia de ser cridat perquè així ho deia la norma aprovada per tots anys abans, a desgrat que ell i l’anterior president l’havien modificada sense consultar la resta de veïns per un tema –deien– comptable.

“Volem vendre’ns el pis per eixir-nos-en de la finca –afirmaven els Miró– però comprar-ne altre al mateix carrer, perquè és ample i ens hi trobem a gust”. El president de l’escala cridà l’administrador –que, per cert, ho era perquè els seus avantpassats també n’havien exercit i aquesta mena de càrrecs era hereditari–, un home gran, amb problemes de dicció i molt afeccionat a la caça. “Administrats, això no pot ésser”, va dir ell. “Doncs a l’edifici victorià d’ací a la vora diuen clarament que sí que es pot” –contestà el Sr. Miró, ben documentat. A la poderosa administració comunitària que portava els edificis adjacents, consultada d’urgència, tothom tirava balons fora; uns deien que podien vendre, altres que no; uns que els deixarien viure al mateix carrer, altres que si venien haurien d’anar a viure sota el pont. Finalment van dir que si el president de l’edifici no els ho consultava expressament, no dirien res més.

La qüestió es presentava difícil, ningú no trobava una sortida raonable. La majoria dels fills del Sr. Miró cada vegada ho tenien més clar: invocaven el dret a decidir on volien viure en el futur i el president i els seus afins van posar en marxa la tàctica de la por: que si col·locaven el pis a la venda no trobarien comprador, que si serien mal rebuts per tots on hi anaren, que si els antics veïns no els saludarien al passar pel carrer i fins i tot que, de ben segur, l’administrador els enviaria els seus treballadors més agressius, armats amb material d’oficina –grapadores de mànec, clips lluents i llapis esmoladíssims– per acollonir-los. Els Miró, però, no tenien cap intenció de cedir, i es van plantejar un complet full de ruta per aconseguir els seus objectius. “O ara o mai” diuen que van dir. Semblaven tenir-ho clar… tot i que…

*  *  *

Aquesta història, a hores d’ara, té un final obert, però pensem que es resoldrà en breu; així, sabrem què fan els Miró: si pengen el rètol de “es ven” –i no els el retiren– o finalment es queden a l’edifici, malgrat no permetre’ls fer les reformes adequades. O fent-les. Les últimes notícies de la comunitat diuen que els Fandiño i els Urrutia també van a preguntar als seus, però s’esperen resultats diferents en cada cas: favorables al president els primers, més partidaris dels Miró els segons. A més, rumors de porteria diuen que en casa dels Piris pot haver properament un tomb i quedar així discutit el cap de família: no vindria malament, en aquella casa no s’han obert les finestres des de fa molt. I fa pudor, molta pudor. En summa, l’edifici continua tenint una façana que fa goig, però és vell com el seu administrador-caçador i tronat i incapaç com el seu president actual. De moment aguanta… Continuarà fent-ho, però?

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 16 d’octubre de 2012