Pobra papallona!

Aquesta setmana passada vaig fer una descoberta literària que em resultà molt plaent: un conte del gran Calders –en té tants i tan bons, que cada troballa és una joia– del qual no en tenia constància. Es diu atenció: alarma verda i em va fer reflexionar sobre el medi ambient, assumpte que miraré de tractar avui tot plantejant, d’inici , un doble punt de vista; perquè, paral·lelament, mentre pensava com atacaria aquestes línies, em vingué al cap un pensament de Fuster –una de les seues provocacions intel·lectuals, precisament per fer pensar sobre el tema– d’invers sentit que diu, aproximadament –em disculpareu, cite de memòria–: ningú no parla de les espècies desaparegudes abans del primer fum industrial? Abocada sobre el paper la qüestió i, com diria el de la veritat oculta: ep, parlem-ne!

El conte de Calders posa èmfasi en el fràgil equilibri del planeta, a través del cas – forçat i portat a l’extrem, com només l’autor barceloní sabia fer– de la mort a un bosc d’una simple papallona –que al conte era la clau d’un microsistema ecològic, una peça importantíssima per molt que no ho semblés– a mans d’un xiquet, fet que desencadena automàticament un cataclisme espatarrant. El toc interessadament irònic –omnipresent i imprescindible en l’autor– apareix al final, quan el pare, després d’adonar-se’n de la que el fill ha format, diu fent-se l’orni: anem-nos-en, tu –va dir el pare a la mare–. Són capaços de dir que hem estat nosaltres. L’ésser humà, en definitiva, com a responsable que no admet, però, aquesta responsabilitat i, alhora, com a circumstancial víctima que apareix superada per esdeveniments imprevistos.    

Tanmateix, les paraules de Fuster volen fer esment precisament en el contrari: l’autor suecà posa en dubte –torne a repetir, amb la intenció de fer pensar el personal i en absolut per una postura antiecologista– que l’home siga tan important, en minimitza la seua aportació a la destrucció del nostre món, tal i com el coneixem. Si hem de ser exactes, mou part de raó: abans de la revolució industrial –que és quan podríem parlar del primer fum industrial sistematizat– infinitat d’espècies van aparèixer i desaparèixer al llarg d’uns quants centenars de milers d’anys al marge dels humans, que aleshores encara érem a les beceroles. Després la humanitat s’ha espavilat –i ací espavilat té ben poc de positiu– i això sí que ha afectat i afecta cada volta més el nostre esforçat planeta.

Tenim tendència a pensar que els recursos són il·limitats, que sempre que poarem al subsòl trobarem petroli, gas i carbó, que podrem contaminar també il·limitadament cels, rius i oceans amb gasos, deixalles i merda de diversa categoria. El problema és que ens pensem que la terra està al nostre servei, que hi és perquè ens n’aprofitem sense mida al marge de la resta d’éssers vius, i no ens adonem que som uns més i no els únics habitants del planeta. Donant-li la volta a l’excel·lent màxima fusteriana que feia: com que no és obligatori pensar, la gent se n’aprofita, podríem dir avui: com que som els únics que tenim la capacitat de raonar, pensem que la resta d’éssers vius no compten. Caldria que canviàrem el xip i fórem conscients d’una vegada per totes que no en som propietaris sinó llogaters, d’aquest món nostre.

La qüestió té difícil solució, i només cal visionar un magnífic documental –apte per a totes les edats, especialment per al jovent– que van emetre no fa massa a La 2 sobre l’obsolescència programada. Es diu comprar, llençar, comprar i és absolutament recomanable. Corprèn. Fa reflexionar. Com les punyents provocacions de Fuster. Com els imprescindibles contes de Calders. Resumint-lo molt –us pose l’enllaç al final, és brutal– el sistema està muntat perquè consumim cada vegada més –amb la consegüent contaminació i desballestament planetari que comporta– sense que ens importe a costa de què, sense adonar-nos que el capitalisme ens impel·leix a comprar coses que no sempre necessitem amb diners que no sempre tenim per impressionar gent a qui no sempre importem. La crua realitat. El món que deixarem a les generacions futures. Si és que els deixem res…

Anem jugant –com pensava que feia el xiquet del conte de Calders amb la papallona– i veurem com acabem tots. D’ací cent anys tots calbs, diuen. Si la humanitat no té cabells –voldrà dir que hi és, si més no– encara com, però dubte que aleshores, tal i com anem, la preocupació per l’estètica capilar siga allò que ens llevarà la son. Com gairebé sempre, quan voldrem no podrem, serà massa tard i ja no hi haurà remei. Per què no en posem? Per què no ens hi posem? Per què no deixem viure, ara, la pobra papallona?

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 23 d’octubre de 2012

DOCUMENTAL: http://www.youtube.com/watch?v=0ruZjYF00Qc