Saltar al buit…

Dins l’examen de català que els vaig posar als quarts d’ESO la setmana passada, els meus alumnes havien de fer una redacció –per valorar l’expressió escrita i la seua capacitat d’argumentar, aspecte importantíssim– d’aproximadament dues-centes paraules; l’enfocament i l’estil n’eren lliures, conscient que això els engresca i rendeixen més, però triant d’entre tres temes d’actualitat. En un d’ells –no diré els altres dos perquè no vull despertar la bèstia de l’indigent intel·lectual que tenim per ministre del ram, no siga que m’acuse de subversiu– havien d’escriure sobre el salt des de l’espai que ha fet recentment Fèlix Baugmanter. No em sorprengué el que n’opinaven, però mentre corregia, allò que anava veient em va fer meditar…

Del terç aproximat que va seleccionar la “gesta” de l’austríac, la pràctica totalitat es mostraven commoguts pel que qualificaven com a “heroïcitat” o “proesa”; se’n desfeien en elogis, li deien “l’home rècord” o “l’home que ha arribat més alt”. Els joves d’aquesta edat, sobretot quan se’ls presenten els fets amb gran aparell mediàtic, són fàcilment impressionables: amb els ulls d’aquesta edat tan tendra i tan fantàstica en què tot es creu possible, veien efectivament el personatge com un referent, com un heroi modern. Bé, no tots, perquè un d’ells –l’Álvaro, que té ànima de periodista i sol anar més enllà en les seues apreciacions– apuntava a allò que no s’havia vist a les pantalles i se’n plantejava dubtes raonables.

Pel que fa a l’espectacle, res a dir: molt ben muntat i molt ben venut el producte que, no ens enganyem, no era un altre que la beguda que pagava la festa. Objectiu complert, doncs: amb l’excusa –veritat, per altra part, això no m’atreviré a negar-ho– que l’home és capaç d’assolir tot allò que es proposa, hi havia un clara finalitat comercial i un legítim, però excessiu sota el meu punt de vista, afany de transcendir. Em permetreu, per tant, que no li done el mèrit que li està donant tanta gent, no només alumnes –que és comprensible– sinó opinadors més o menys professionals i fauna televisiva i radiofònica diversa. De fet, per a mi no en té cap; la paraula mèrit preferisc reservar-la per als que són els verdaders protagonistes del dia a dia, els que se la juguen a diari per allò que realment els afecta de ple.

La nostra societat necessita evadir-se de tant en tant, oblidar-se puntualment de la crua realitat que ens envolta, cert, però passat el miratge fas una ullada al teu voltant i tot continua igual. I és responsabilitat de tots fer que canvie. Si practiquem l’evasió constant, si defugim per sistema una realitat que ens fa nosa, correm el perill d’oblidar-nos que els problemes s’han de combatre, que les injustícies socials no es poden permetre perquè així no anem enlloc ni com a societat ni com a poble. La culpa, evidentment, no és del bo de Fèlix però sí dels que hi ha darrere de tots els Fèlix del món, que prefereixen anestesiar el poble amb una renovada versió del panem et circenses –bous i futbol, modernament– de l’antiga Roma. A vegades tens la sensació que poques coses han canviat amb el pas del temps.

Saltar al buit… Cada dia hi ha més conciutadans nostres que ho fan, massa, i no precisament per batre cap rècord ni per augmentar el seu ego, tot adquirint efímera fama. Ho fan sense cap paracaigudes, al contrari de Baugmanter, i ho fan perquè no poden fer front a la hipoteca, han perdut la feina o estan en risc d’exclusió social. Els verdaders herois de la nostra societat són els ciutadans anònims que les passen magres i que no veuen la llum al final del túnel. Mèrit té aquella família que arriba a final de mes amb el sou de merda que té –si és que en té–, que fa malabarismes per cobrir les necessitats bàsiques i veu que els diners se’n van com l’aigua, després de mullar ben poc. Els suïcidis van en augment, però mirem cap a un altre costat. Quan despertarem? Quan ja no hi haja remei?

Per això les estúpides declaracions del rei a l’Índia m’han fet tanta ràbia. Per això la falta de solucions d’uns polítics ineptes que només saben retallar i ens porten al desastre total em fa tanta ràbia. Per això la voracitat dels mercats i dels miserables i inhumans especuladors que ens tenallen el futur –no cal que parle del rescat dels bancs, perquè m’acabaré d’encendre del tot– em fa tanta ràbia. Caminem a la vora d’un precipici, però ens preocupa més què faran a la tele o quin nou rècord es batrà, quina serà la propera proesa individual de l’home mentre la humanitat sencera –si més no la que tenim més a prop– està a punt d’estimbar-se… I així ens va. Hi reflexionem ara o ho fem mentre caiem?

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 30 d’octubre de 2012