La burocràcia de la Ñ…

Us contaré un cas real, d’aquells que indignen i dels que, si no expliquen la creixent desafecció –per dir-ho suaument– catalana envers la resta de l’estat, almenys ajuden a carregar de raons els que la senten. El passat mes de juliol, un company de feina amb el qual coincidia sovint al tren, perquè vivíem a Calafell –el seu poble, el meu d’adopció– va morir sobtadament d’un mal de cor mentre pujava una muntanya de renom; quan m’ho van comunicar en reincorporar-me al treball ho vaig sentir moltíssim, principalment perquè era un bon home i més encara perquè feia un parell de mesos que s’havia jubilat i el pobre no va poder gaudir del merescut retir amb la salut que li suposàvem tots. El seu traspàs no va ser, però, el final sinó el principi d’una història per a no dormir de la qual me n’he assabentat aquestes dies.

La vídua –que ha escrit una carta en la qual n’explica els detalls– es posà en contacte, passat l’estiu, amb els seus advocats perquè li tramitaren papers diversos, un dels quals era la sol·licitud de la pensió de viduïtat que li corresponia segons la llei. Cal recordar que en aquests casos i segons la legislació vigent, la gestió l’havia de fer la Delegación de Hacienda amb seu a Madrid; allà els van demanar, com a buròcrates que són, tot un seguit de certificats i documents. La sorpresa li va arribar a la vídua fa un parell de setmanes, quan li van comunicar que el seu expedient estava aturat perquè els faltava el certificado de defunción del registro español. Els advocats es van posar en contacte amb l’administració, i la resposta de la funcionària encarregada va ser de les que no s’obliden.

La bona senyora respongué que sí que tenia un certificat de defunció, a més de la fotocòpia del llibre de família que constava al registre, més un certificat de defunció internacional –alerta, que és vàlid, teòricament, a tot arreu– perquè el marit havia mort, per poc, en zona francesa. Però així i tot confirmà que no podia donar tràmit a la sol·licitud de pensió perquè el certificado de defunción original está en catalán y yo no tengo por qué entender ese idioma. En insistir-li l’advocat, que li va fer veure que en tot cas valia l’internacional, ella contestà, molesta: bueno, para que esto se agilice y no haya más demoras, me hacen llegar el certificado en español porque si no, esto se puede quedar por ahí  entretenido por cualquier otro compañero mío. I es quedà més ampla que llarga.

A part de l’absoluta falta de sensibilitat envers el cas, sempre trist, de la pèrdua d’un familiar –que ja és propi de buròcrates grisos, sovint amargats, dels que es parapeten en taulells i finestretes, tot esperant l’arribada d’uns clients als quals sovint vexen i menyspreen– obervem una clara falta de respecte al patrimoni cultural que representa una llengua que, no ho oblidem, és cooficial, i per tant plenament vàlida, tant en la vida… com en la mort. Fins i tot sense comptar amb l’existència del certificat internacional abans esmentat, la informació que conté un document com aquests és bàsicament numèrica i només cal bona voluntat i esperit col·laborador per desxifrar-la. Clar, el problema deu ser a paraules com defunción, tomo, libro o muerto que són tan diferents a defunció, tom, llibre o mort…

Mai s’havien posat pegues com aquestes a la resta de defuncions de funcionariat català i ara, curiosament, sí. Potser és un fet aïllat i han topat, en aquest cas, amb un personatge asèptic que, simplement per rebequeria, veu que tot no és com diu el guió i demana més i més papers; però també pot ser que siga un símptoma d’alguna cosa més organitzada i conscient, que ho haguera fet per donar una lliçó –una més– als irredempts catalans que es pensen, pobres ignorants, que la seua llengua pròpia és important, en la qual no només no poden viure sinó, pel que es veu, tampoc no poden morir-se. Tot un signe d’imposició més propi de l’Espanya dels vells temps, la imperial, la de la Ñ… Una mostra més d’espanyolització de la qual l’indigent intel·lectual de Wert se sentiria plenament orgullós.

Quedarse por ahí, entretenido… Indignen els fets i les paraules. Indigna sentir-se desprotegit. Indigna la sobèrbia dels que es creuen superiors perquè amb un segell o una firma poden resoldre’t un problema o amargar-te l’existència. Després alguns es pregunten, des de la meseta, per què els catalans estan tan emprenyats, per què estan dient prou ja a tants abusos, no només econòmics, sinó dels que van contra la dignitat i la intel·ligència d’un país que n’està tip, d’uns ciutadans que estan farts que els passen per damunt i se’n riguen, d’ells. Quan voldran posar remei no podran, serà massa tard. Espere de tot cor que la vídua acabe cobrant la pensió que li correspon i que buròcrates insensibles –o directament estúpids, com aquesta– siguen l’excepció i no la norma d’un Estat que cada dia que passa és menys el meu.

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 6 de novembre de 2012