Pels seus lemes els coneixereu…

Ara que estem immersos en la campanya d’unes eleccions importantíssimes per al futur de Catalunya –com sabeu on treballe i visc– hi faré una aportació: analitzaré els eslògans –i també els respectius fons visuals en què venen– que han fet oficials els partits amb representació parlamentària, amb l’objectiu de reflexionar sobre l’ús que en fan, uns i altres, de la llengua i de les imatges. Per deformació professional, no puc evitar fixar-me en les paraules i com mira cada partit de jugar amb elles pel legítim interès de mobilitzar els seus votants, no perdre’n i guanyar-ne de nous. Vejam, doncs, què ens diuen. I és que, ja sabeu: pels seus lemes els coneixereu!

CIU: La voluntat d’un poble

El lema pretén aglutinar el vot útil cap als convergents, portant fins el límit l’apropiació que han fet de la voluntat popular expressada al carrer l’11 de setembre. Sona rotund, definitiu. Als cartells, a més, el candidat obri els braços com guiant el poble cap a la terra promesa; no estranyarà, doncs, que la imatge –certament messiànica– unida al text, ens recorde la figura d’un Moisès modern, prest a obrir les aigües de la Mar Roja, ací l’Ebre clar. Li falten barbes i bàcul. Molt exagerat el conjunt, cal dir. Tot pensant en el Mas del Polònia, m’imagine el propi president, imprecant-se i contestant-se ell mateix: “–Messies!” –”Gràcies!”. Si, malgrat les retallades, trauen majoria absoluta, el cas serà únic a Europa i digne d’anàlisi profundíssima…

PSC: Federalisme: l’alternativa sensata

El primer que em ve al cap quan llegesc l’última paraula és un tuit brillant, vist no fa massa: el federalisme no existeix, són els pares. Concís, directe al gra, l’eslògan destaca el nom del candidat –bona falta li fa– que a priori té les expectatives més negres i l’alternativa sensata. El lema no els ajudarà: és pla i poc engrescador. Com Navarro, que als cartells malda per ocupar tot l’espai possible, amb mirada penetrant però cara hieràtica. Agafats amb el pas canviat, basen la campanya en un concepte en el qual ja no hi creu ningú –sobretot al gran hermano del PSOE, el que mana– si és que hi havien cregut mai. El principal al·licient serà veure si l’hòstia que es donaran s’arreglarà amb medecines… o caldrà amputar.

PP: Catalunya sí; España también

La dualitat sense complexos –àdhuc lingüística– pren protagonisme en l’eslògan de la sucursal dels de Rajoy a Catalunya. Òrfena de positiva gestió estatal a vendre envers Catalunya, la candidata basa la campanya en recordar la unidad indivisible de la patria, criticar les polítiques del govern –que ella ha recolzat, per cert, durant els dos anys– i en fer por al personal, fins i tot amb arguments risibles i ridículs. I és que la por ven i molt, i no parle de la que fa la seua cara. M’imagine l’escena-conversa: “a qui vols més, Alícia, al papà o a la mamà?” “Als dos iguaaal” –diria la nena, fent equilibris perquè no se li enfadara cap dels dos. Si es porta bé i no se n’ix del guió, li duran una nina. De Madrid. De les que parlen en castellà.

ICV-EUA: I tant que podem. Dret a decidir sí, drets socials també

Llarg, explicatiu, per si en quedaven dubtes. Fan èmfasi en un tema: que es pot sortir de la crisi amb polítiques diferents de les imperants. A més, trobem –com abans– una nova dualitat, però en aquest cas no exclusivament identitària, sinó que mira de combinar el dret a decidir amb la vessant social, amb el verd per bandera. Fins i tot coincideixen en una paraula amb els populars: també; ací s’acaben les coincidències, com és evident. Als cartells, en blanc i negre i camisa blanca, es veu que Herrera somriu i medita en postura homologable a la del pensador de Rodin. Se’ns ha fet un xic fadrí. Sense bicicleta en aquesta ocasió, que faria de mal veure.

ERC: Un nou país per a tothom.

Il·lusionant, inclusiu, amb musicalitat fins i tot, el lema recalca les paraules nou –pels nous temps que poden venir– i tothom –per fer veure que no els sobra ningú. El cartell l’ocupa la cara bonhomiosa –atenció, amb tots dos ulls ben oberts: l’ocasió s’ho val– que mostra una robustesa poc habitual en un polític de primera línia. Aquest professor universitari i alcalde de discurs ben construït, ocuparà escó per primera vegada al parlament, després d’una etapa autodestructiva al seu partit que ell ha contribuït a superar. Al fons, imatges de muntanyes catalanes… Fent veure, potser, que la independència –com fer un cim elevat– costa, no és fàcil, però tampoc no és impossible?

SI: Som garantia d’independència

L’eslògan més explícit, sense dubte, porta aparellada una certesa: que són una aposta segura –afirmen, sense embuts– cap a la independència; una miqueta pretensiós per a un partit que, si hem de fer cas a les enquestes, té difícil repetir representació, però són els únics que han fet d’aquest tema l’eix central de la seua acció política i de la seua campanya. Fins el punt que el ciutadà no sap ben bé si són de dretes o esquerres o què en pensen d’altres temes. En tot cas, en aquest partit la dualitat es troba al cartell i no al lema: bicefàlia –lluita de galls?– gràfica, amb els dos principals candidats per Barcelona, que somriuen una miqueta massa, com forçats. Com a models no es guanyarien la vida, certament. Cap dels dos.

C’s: Mejor unidos

Per últim, l’única formació que té el lema exclusivament en castellà –això d’aquests amb la llengua pròpia és d’una fixació malaltissa– es presenta amb la intenció de furgar en l’escletxa oberta pel debat sobiranista i augmentar la seua representació, agafant vots que perdran la resta de formacions centralistes. Al cartell ix el seu candidat més blanc que el gesmil, fantasmagòric –si el mires bé fa por– potser per conservar la imatge de polític immaculat que mai ha gestionat, al costat d’un coret molt cuqui amb les banderes catalana, espanyola i europea. Preciós. Fa entendrir. Millor units –ai, perdó: mejor unidos–, diuen. Per això han agafat la lletra d’un himne per a Espanya –el que més ens cal, ara– d’un Sabina orgullós, com aquests n’estan, de ser espanyol. I olé.

De partits se’n presenten més (les CUP, per exemple) però en tot cas catalans, voteu qui vulgueu, però feu-ho. Que ningú parle per vosaltres, ara menys que mai! Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 13 de novembre de 2012