Maquillatge: llums i ombres

Des dels temps, segons sembla, dels antics egipcis el maquillatge ha fet un important servei a la humanitat. Normalment, i ben usada –que en aquest món nostre es veu de tot, bàsicament per falta de sentit del ridícul d’alguns individus– l’àmplia gamma dels productes del ram realça avui dia, com ho ha fet al llarg de la història, la bellesa –principalment femenina– d’arreu del món. La cosmètica, però, també té la virtut o el defecte segons el cas –per exemple quan emmascara la sempre intolerable violència de gènere– d’amagar momentànies incidències a l’epidermis o bé de camuflar petits defectes físics. Doncs bé, no només la pell humana és beneficiària dels seus efectes: el món de la política a usades que se’n serveix, d’aquest invent.

Tots som conscients que polítics de tot signe, classe i condició, maquillen sovint; quan no en xifres o estadístiques –cuinant enquestes per portar l’aigua al seu molí, negant les dades de la crisi com va fer Zapatero o encobrint la situació real de l’economia com van a fer els conservadors a Grècia–, ho fan aprovant mesures que en aparença busquen un efecte que realment és –interessadament, en la major part dels casos– menor de l’anunciat. Això sí, ho fan amb gran aparell mediàtic, que això sempre ven molt millor el producte, tranquil·litza els seus i desorienta, de passada, els contraris. Ho vam tornar a veure la setmana passada, en una decisió dels il·luminats del govern central, després d’una vergonyosa negociació entre els dos principals partits per a posar remei a la trista i candent qüestió dels desnonaments, aquest drama social tan cru.

Sense voler entrar –no per falta de ganes sinó de temps– en la indecència que suposa haver hagut d’enterrar els primers morts per a què començaren, uns i altres, a considerar el problema, ha quedat palès que el decret aprovat pels populars no és cap solució, sinó un pegat els efectes del qual tindran en la pràctica una escassa efectivitat. De proves n’hi ha moltes –tantes en són les condicions a complir que hi entraran ben pocs casos– però em quedaré, d’antuvi, amb una certesa: si les mesures hagueren atacat realment l’arrel del conflicte, els bancs haurien protestat iradament. Els heu sentit piular? Senyal que aquests polítics, ostatges del gran capital, no han anat al moll de l’os com tenien obligació de fer. A més, és sospitós l’anunci, fet ahir, que l’administració regalarà el permís de residència als ciutadans estrangers que compren un pis de més de 160.000 euros… d’entre els habitatges que ocupaven abans ciutadans ara desnonats sense contemplacions i sense vergonya? No són polítics, són voltors sense escrúpols!

Els populars han aconseguit –tornem al maquillatge– un doble  objectiu: fer veure que actuen, i per altra banda deixar en camisola el govern anterior per no haver mogut un dit al respecte. Què no han fet que haurien hagut de fer? Modificar l’actual llei hipotecària –que atenció: és de… 1909! Cent tres anyets, i tan juvenil ella!–, establir la dació en pagament d’una vegada per totes i finalment posar límit a la gola dels bancs. Està clar que en la major part dels casos, qui haja contret un deute l’haurà de fer bo, però del que es tracta ací és de tenir sensibilitat social, de voler combatre els drames domèstics que ens està deixant aquesta estafa, que no crisi, i d’establir moratòries efectives i reals vinculades a lloguers socials viables, mentre la feina no torne a fluir i fins que es no recupere una economia molt malmesa. Les famílies no perdrien sa casa i els bancs, a la llarga, tampoc perdrien tant. Però clar, per a ells no guanyar ja és perdre!

He escrit aquestes línies d’avui amb una cançoneta de quan jo era menut rondant-me pel cap. La recordareu, els que teniu ja una certa edat: la tornada feia sombra aquí, sombra allà, maquíllate, maquíllate i era, si no recorde malament, de Mecano. Simpàtica. Repetitiva, però innocent. Això d’aquesta setmana passada, de gràcia no en té cap i encara és menys innocent si tira endavant la xamba de la venda de pisos a estrangers amb possibles diners negres a rentar. I és que els mals polítics es donen a conèixer quan juguen amb el patiment de la gent, quan no agafen el bou per les banyes… quan fan negoci a costa dels més indefensos i vulnerables. La cosmètica, doncs, deixem-la per a la pell i per als professionals que se n’encarreguen i per a cançonetes com la d’abans. Prou ombres té l’actual govern, sorgit per cert de les eleccions d’avui fa just un any. I pensar que encara els en queden tres… Argh!

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 20 de novembre de 2012