Utopia… I somnis fets realitat

Conta l’escriptor, pensador i activista Eduardo Galeano –en un vídeo absolutament recomanable que corre per la xarxa– que, fent una conferència a Cartagena de Indias amb el seu amic i director de cinema Fernando Birri, un alumne del públic li va fer a aquest, durant el col·loqui posterior, una pregunta complicada: ”per a què serveix la utopia?” –Difícil de respondre– pensà l’uruguaià, però el seu company se’n va sortir meravellosament bé. Va dir: “la utopia és a l’horitzó, i sé bé que mai hi arribaré… Com més la buscaré, menys la trobaré, com més m’hi aproparé, més s’escaparà ella de mi; si camine deu passes, s’allunyarà deu passes… Per a què serveix, preguntes? Doncs la utopia serveix per a això: per a caminar…”

L’ésser humà té un gran component d’utòpic i ho demostra a diari. Imaginar móns millors és una característica exclusiva de la nostra espècie i, més que això, és una necessitat que ens sorgeix de ben endins. La llibertat d’acció i d’esperit rau en tots i cadascun de nosaltres i per això tenim la capacitat de somiar amb llocs, paratges i societats millors de les que ens envolten, cosa que en els temps que corren tampoc és massa difícil. Si hi unim, a més, el concepte d’esperança –ben arrelat també en nosaltres– aleshores veiem com a perfectament factible la possibilitat de construir una societat més amable partint de l’actual, per més desolat, injust i inhòspit que siga el nostre entorn; això, de fet, encara ens esperona més.

Per altra part tots tenim, bullint a les nostres ments, ideals concrets que volem fer realitat, projectes que ens il·lusionen, metes que després de marcades ens ajuden a superar-nos dia a dia, pas a pas. I tot plegat ens serveix per a caminar –com ens recorda Galeano– que no és poc. Voler ser millor professional dins del teu àmbit o intentar aportar res de constructiu a un món cada vegada més deshumanitzat i impersonal són objectius que ens empenyen cap a un demà que nosaltres volem protagonitzar conscientment, no sense l’esforç, la dedicació i la disciplina necessàries, tinguem l’edat que tinguem. Sabem que no arribarem a la perfecció –per sort, seria avorridíssim– però sabem també que de nosaltres depèn en alt grau el que serem.

En aquesta línia, m’agradaria posar un exemple pràctic, recent; aquesta setmana passada vaig topar al facebook amb un comentari d’un exalumne meu de batxillerat i excel·lent persona, que s’ha proposat ser mosso d’esquadra: és la seua il·lusió, és el seu objectiu, és la seua meta. Se’n mostrava orgullós i deia que, per a ell, era “més que un somni” arribar-hi. Li vaig escriure un breu comentari, conscient que l’apreciaria: “els somnis s’han de perseguir, perquè al final, després de l’esforç fet i de la satisfacció pels objectius complerts, deixen de ser-ho i passen a ser una meravellosa realitat… Endavant!”. Quan hi arribarà, recordarà tot el que li ha costat i encara ho valorarà més. Dins meu, sé que ho aconseguirà…

I ho farà perquè el conec, perquè és de bona pasta i sé que el guien els ideals de servei públic i de protecció al ciutadà que han de presidir sempre tota actuació dels cossos i forces de seguretat, que han d’estar al costat del poble i no enfront seu, que han de ser instruments de garantia de drets i deures i no elements merament repressius. Ho farà perquè cal gent com ell, amb nobles intencions i bona preparació. Perquè sap que és part del poble i no és a l’altra banda, als dictats d’individus que volen perpetuar un sistema que converteix els ciutadans en vassalls al més pur estil feudal i que no valoren i menystenen la gent que lluita a diari per transformar la societat, que busca a tota costa un món millor. No és poca cosa, veritat?

La utopia és doncs, amics, al nostre horitzó individual i col·lectiu; és un referent moralment potent i físicament inassolible, sí, però que ens ajudarà decididament a dirigir els nostres peus de manera conscient i plena cap els nostres objectius personals o de país –cadascú que pense en els seus propis–, que ens permetrà fer realitat ideals i desitjos que marcaran el nostre periple vital. Reivindiquem-la, però no ens quedem només en el camí que hi porta, “a deu passes” de l’objectiu: somiem, donem-li contingut al somni, fem-lo realitat –com sé que farà Dani– i treballem tots, cadascú dins del seu àmbit, per millorar el nostre món, la nostra societat, el nostre país. Es hi juguem molt. Tots.

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 27 de novembre de 2012