No han entès res…

Passada setmana i mitja de les eleccions catalanes, i ja vistes des d’una certa perspectiva –cosa molt útil per fer valoracions més acurades que les escrites en calent– crec arribada l’hora de fer una breu anàlisi, tant dels seus resultats com del panorama que s’obri d’ara endavant. Primer que res cal constatar que el parlament sorgit del 25N és molt plural, amb set partits o coalicions representats, i reflecteix de manera molt més fidel que abans la realitat catalana –així ho avala l’elevada participació, sobre el 70%–, d’una societat que bascula entre els que se centren en eixir de la crisi, els que volen eixir-se’n directament de l’Estat, els que volen consultar el poble i els que no volen preguntar res, no siga que no agrade la resposta.

Per altra banda, ningú no pot dir que en aquestes eleccions no sabia què votava. Els comicis han servit, precisament, per a què tots els partits es definiren pel que feia al “full de ruta” que volien dur endavant si feien confiança en ells. I els resultats, dels quals després en done dades, ho mostren molt clarament pel que fa a majories i minories resultants, pel que fa a blocs que giren entorn a un dels eixos descrits o a l’altre. Hi ha hagut una redistribució del vot entre partits sobiranistes (de CIU i SI a ERC i a les CUP, bàsicament) i també entre els partits que defensen l’statu quo actual, alhora que s’ha girat bastant cap a l’esquerra. Hi ha hagut, a més, un càstig clar al partit governant pel triple efecte de les retallades, per l’elevada participació, i per voler aglutinar messiànicament la voluntat d’un poble menystenint la positiva pluralitat del país.

Per cert, que les valoracions dels partits sempre són xocants, en una nit electoral. Els que pugen en vots i diputats (en aquest cas ERC, ICV, C’s i les CUP) és lògic que se senten guanyadors, i ho mostren amb més o menys alegria. Però a més resulta que, tot i recular, els altres també fan veure que guanyen alguna cosa, i és prou patètic, principalment en els que perden bous i esquelles però es mostren satisfets per haver-se trencat només cames i braços quan tothom els feia paraplègics (PSC) i entre els sucursalistes nets que passen de tercers a quarts però sembla que han guanyat les eleccions (PP) si fem cas a les declaracions dels seus amos, a Madrid. I ja que parlem de Madrid, em fa l’efecte que no han entès res de res. I la solució final contra el català, sabuda ahir, per part de l’indigent intel·lectual de Wert no fa sinó confirmar-ho.

Es freguen encara les mans amb l’estimbada de Mas –com a líder que havia de guiar el poble cap a Itaca ha quedat, és cert, afeblit i en evidència– mentre que obvien de manera obtusa que una lectura atenta dels resultats aboca xifres claríssimes, que no volen ni considerar: 1) Els partits que reclamaven explícitament la independència sumen 74 diputats de 135 i 1.754.460 de vots (54,81 % del total) enfront dels que optaven per deixar-ho tot com està, que sumen 48 diputats i 1.269.455 vots (35’55 % del total); 2) Els partits que demanaven un referèndum sumen 87 diputats i 2.113.317 de vots (62’98 % del total) enfront dels que no en volen saber res, els mateixos 48 diputats i percentatges d’abans. I això que no he comptat vots del PSC favorables a convocar el referèndum –alguns n’hi ha– perquè les xifres encara augmentarien.

Quan diuen des de Madrid, per tant, que “Cataluña ha dicho en estas elecciones que quiere seguir siendo parte de España” m’entren ganes de riure, però quan veig acte seguit com fereixen de mort el català, m’entren ganes de plorar. “Tant et vull, que et trac un ull”. Fer un referèndum pactat, com farà Escòcia, seria deixar que la democràcia parlara, però clar, hi ha qui li té molta por al poble perquè en el fons de demòcrates en tenen ben poc. I parle d’un PP serril, recentralitzador i amb tics del passat, però també d’un PSOE jacobí i desnortat que predica un federalisme que mai s’ha atrevit a aplicar quan governava. Si el referèndum no es fa a bones, s’acabarà fent igualment i llavors veurem com reacciona un govern que recolza l’autodeterminació del Sàhara Occidental i avala Palestina a l’ONU i impedeix votar a casa.

Mentrestant Junqueras, el renovat i reforçat líder d’ERC, conscient que té la clau que ho obri tot, va fent via i mostra ja les seues cartes. No entrarà al govern com voldria Mas –encara és massa fresca l’experiència del tripartit per embrossar-se en un executiu que haurà de continuar fent retallades sagnants– però l’investirà i el recolzarà alhora que haurà de proposar solucions alternatives a les convergents per demostrar els ciutadans que ERC té una manera diferent de fer política, d’esquerres i més propera al ciutadà; a més a més, haurà d’exercir de cap de l’oposició com a segona força en diputats. Difícil equilibri, cert, més propi de funàmbuls experts que sempre han de tenir tots dos ulls ben oberts que de polítics novells. El temps dirà si se’n surt amb garanties. ERC, ara més que mai, té una responsabilitat altíssima…

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 4 de desembre de 2012