Ministre banyut, Nadal gris…

Quan pensàvem que la indigència intel·lectual del sinistre personatge que ens fa de ministre d’educació havia tocat sostre, va i ens torna a sorprendre, aquesta setmana passada, amb una nova idea de piròman inconscient: l’anunci, increïble però cert, que en la nova llei que prepara –a més d’una definitiva centrifugació de competències pel que fa a continguts curriculars– el català passarà a ser una assignatura optativa que, alerta, no serà necessària per obtenir l’ESO. I arriba després de les eleccions catalanes. Per no interferir en el resultat electoral, devia ser. Inventar-se un informe policial sí que podia fer-ho, per això el filtraren amb l’inestimable ajut del demòcrata pedrojota i li donaren credibilitat tots els ministres. Fer públic aquest nou atac al català haguera perjudicat la seua filial i per això callaren. La política popular: mentir, amagar i manipular. Res nou sota el sol.

Per acabar-ho d’adobar, el mindundi fa unes declaracions de bocamoll en resposta a les crítiques rebudes per l’anunci: soy como un toro bravo, me crezco con el castigo. Una comparança molt espanyola ella, que deixa oberts dos interrogants i constata una certesa: 1) Algú podria pensar que ell mateix confirma que té banyes: ja s’ho farà mirar; 2) Es podria desprendre, del que diu, que a l’home li va el sado –que el fuetegen i que el castiguen, s’entén– perquè així deu gaudir, la criatura: per a gustos, colors. I ara la certesa: és completament imbècil, i que conste que no és un insult, simplement la constatació d’un coeficient intel·lectual adequat per ser ministre. Sr. Wert, que li quede una cosa ben clara: el català no es toca. I si ho acaba fent finalment, ha de saber que no li acatarem una llei injusta, absurda i innecessària. I envie’ns un guàrdia civil a cada aula, si en té prou.

Canviant de terç, que diuen als bous que tant li agraden –fins el punt d’imposar-los en horari infantil– a aquest ministre barreja de Gargamel, Louis de Funès i Nosferatu: l’altre dia circulava una enquesta per internet, en la qual es demanava al personal quin creien que serà el regal estrella d’aquest Nadal, a triar com no entre perfums –la tele en va plena, d’anuncis–, la roba de temporada o aquests bocins de cultura que són llibres o gravacions musicals, poc menys ja que articles de luxe. No vaig respondre; es veuen tantes coses per la xarxa que de fer cas de tot, no tindria temps ni per escriure aquests articles, per altra banda perfectament prescindibles. Hauria posat, però: “amor, jo regalaré amor”. Sense paga extra, escamotejada enguany per obra i gràcia del govern central –ajudat per gran part dels governs autonòmics–, pocs miracles podrem fer…

Voler eixir de la recessió, tot castigant la capacitat de consum dels que tenim la sort de treballar, és una política molt poc intel·ligent, pròpia de les ments privilegiades que ens regeixen. No representava que la dreta gestionava tan meravellosament bé? La resposta la veiem en la pèrdua de poder adquisitiu dels pensionistes, que sostenen moltíssimes famílies sense recursos, i la veiem també en la passivitat i permissivitat amb què tracten el frau fiscal i les grans fortunes, respectivament. La despesa en armament per exemple va en augment, mentre bosses cada vegada més grans de desfavorits no pensen què regalaran, no si podran comprar gambes o corder aquest Nadal, sinó si tindran res que tirar-se a la boca. Serà un Nadal gris, trist, amb un consum per terra, la qual cosa dificultarà notablement la recuperació econòmica i la creació d’ocupació…

No saben per on van. O sí. La prioritat –diuen– és eixir de l’actual situació, però aprofiten per imposar un nacionalisme espanyol ranci i caducat per tapar un govern ineficaç, ple de ministres incompetents –quan no bocamolls o directament inútils–, que fa deixadesa de funcions, que desempara els seus conciutadans, que posa l’èmfasi en rescatar bancs i grans corporacions i no les persones a les quals es deu. Per a mi, no es mereix el més mínim respecte ni la més mínima consideració. Però tornem a les festes; estic decidit: regalaré amor, i serà el millor regal. I gastaré en la mida de les meues possibilitats, però sobretot compartiré allò que tinc –com sempre mire de fer– amb els familiars i els amics més necessitats, per tractar d’atenuar una miqueta els efectes d’aquesta gran estafa a la qual tothom, erròniament, li diu crisi.

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 10 de desembre de 2012