TV3, la pau i la immersió…

TV3, la llum al final del túnel

Els togats suprems han donat una esperança a centenars de milers de persones, aquesta setmana passada: han deixat sense efecte l’absurda i desproporcionada decisió de tancar els repetidors d’ACPV que emetien el senyal de TV3 al País Valencià, i han anul·lat la multa de 300.000 euros que els va imposar el govern de l’amiguito del alma –que coent, per favor– Paco Camps, d’inesborrable record. La sentència deixa molt clar que la Generalitat Valenciana no era competent per sancionar l’entitat i tampoc ho era per donar l’ordre de tancar els repetidors. Via lliure, doncs, per tornar a sintonitzar el canal, a través d’un no imprescindible però sí convenient acord de reciprocitat que permetria que es pogués veure la televisió “pública” valenciana a Catalunya.

Ningú m’obliga a veure Telecinco –seria inútil tan sols intentar-ho, creieu-me– i jo no obligue ningú a veure La 2, posem per cas, però puc veure’ls si vull, tots dos i molts més. A València fa anys que no es pot veure TV3, però. Ara bé, per a la reciprocitat, cal voluntat política de les dues Generalitats; la catalana ja ha dit que vol parlar-ne, que veu bé que canal nou es veja ací dalt, però la valenciana imposa condicions –que no es diga a TV3 “País Valencià”; cal recordar que “País Valencià” és una denominació tan valenciana com “comunitat” perquè així ho recull l’Estatut al seu preàmbul i que és la triada per moltíssims valencians?– i amenaça de tornar a sancionar. La realitat és que tenen por i molta, por que el personal veja que els han estat mentint durant anys… Qüestió de noms? Bona excusa té el malalt, que es pixa al llit i diu que sua…

La Unió Europea, Nobel

Milers de milions d’euros en guanys per venda d’armament divers. Aquesta és una de les contribucions de la Unió Europea a la pau mundial, sense dubte un dels motius pels quals li acaben de concedir el prestigiós Premi Nobel de la Pau d’enguany. També pot haver influït en el guardó la posició comuna en afers exteriors exhibida pels estats membres de l’invent al llarg de la història, que va impedir la guerra dels Balcans en el seu dia i més modernament ha contribuït decididament a superar conflictes puntuals concrets com els de Líbia, Tunísia o Síria o l’enquistat problema àrab-israelià. Què faríem sense la UE! Ben donat el premi, sí senyor. Així ens toca una miqueta a tots. Dóna gust que els mèrits contrets per algú de pes per fi s’imposen a gent difusa i dubtosa…

Gent com militants a favor dels drets humans, protectors de desposseïts o organitzacions no governamentals, activistes de tota mena, que l’únic que fan és treballar per la pau i pel proïsme sense esperar res a canvi. Els malpensats opinen que tot és una operació de rentat d’imatge, una miqueta malmesa últimament per la inoperància dels seus dirigents, més avesats a fer constants genuflexions a la cancellera teutònica que a resoldre els problemes reals. Sempre n’hi ha, que alimenten teories de la conspiració, que s’obliden que en una ocasió el premi el va rebre aquell gran pacifista, el pal·ladí del colom i l’olivera que fou Henry Kissinger. Tinc entès que per a l’any vinent sona amb força l’esportista Képler Laveran Lima Ferreira, més conegut per “Pepe”. Vistos els antecedents el meu vot, no cal dir-ho, el té assegurat…

Immersió! immersió!

Castelldefels, dijous passat. Bonàrea del carrer Llibertat, 17.45 h. Mentre compre quatre cosetes, m’hi trobe una mare i una xiqueta de set o vuit anys, primes i d’un ros característic. Nòrdiques, intuisc. Es posen a parlar entre elles en la seua llengua materna, la qual evidentment no entenc. La conversa és fluida, això sí que es pot apreciar amb facilitat. Una simpàtica però atrafegada treballadora argentina d’aquest establiment apareix de sobte del no-res i quasi es menja la criatura. “Uy, perdoná nena, no te vi”, li fa. La xiqueta, que sembla espavilada, li contesta al punt: “no me he hecho nada, estoy bien”. Seguisc comprant. Al final, coincidim a la caixa. Ajudant la seua mare a traure menjar del carro, diu de sobte “Paula!” en veure algú que, supose –estic ensacant la compra–, entra en aquell moment per la porta.

Prossegueix: “avui no has vingut al col·le…” Em gire instintivament i observe una xiqueta de cabells castanys però de cara blanquinosa, acompanyada per una dona. Aquesta –la mare, pel que diu– se li avança: “estava malalta, ja es troba millor”. “Que demà vindràs?” continua la nena nòrdica amb el seu pulcre català. “Oi que demà aniré ja, mama?” fa l’altra després, buscant una resposta afirmativa i somrient-li després a l’amigueta de cabells daurats… Sentit això i havent ja pagat, m’allunye d’elles. Tornant cap a casa no puc evitar pensar-hi amb satisfacció: cohesió social, garantia d’aprenentatge i innovació educativa. Aquesta és la realitat catalana, la d’una convivència sense els inexistents conflictes que venen alguns. I m’alegra profundament que la immersió siga l’èxit que és, l’èxit de tots. I estic convençut que, també entre tots, seguirem fent-ho possible, diga el que diga el sinistre indigent intel·lectual amb cognom de rot agre que tenim per ministre…

Besets i abraçades i fins l’any nou! BONES FESTES A TOTHOM!

Castelldefels, 15 de desembre de 2012