Tres referents per a temps difícils

Ens reincorporem a la feina, passades les vacances. Reprenem la rutina laboral, i ensems la gastronòmica, que ens han d’alleugerir dels excessos de les festes –ai, tot és tan bo…– i encarem un mes i un any que no fan massa bona cara, en els quals haurem d’afrontar reptes importants en els vessants professional, econòmic i social. El retorn avui dimarts a les aules, als alumnes i als companys m’ha fet recordar com vam acomiadar 2012, amb un reconeixement més que merescut precisament a tres col·legues que deien adéu a les aules, arribada ja l’hora de la seua jubilació. Miguel Ángel Quero, Jesús Martín i Nicholas Langdon-Davis van rebre en el transcurs d’un dinar la nostra estima i admiració, i em venia de gust posar-los com a exemple del que representa la nostra feina en una època incerta com l’actual, i alhora dedicar-los aquest escrit d’avui.

Sense entrar en aspectes concrets de l’acte, ni en detalls anecdòtics com a persones i ensenyants quan han estat al llarg de tants anys, m’agradaria que els prenguérem com als referents que són per als que n’hem gaudit i après al seu costat, amb la seua experiència, amb les diferents maneres que tenien, de vegades, de veure les coses, amb les seues sortides, la seua manera de reaccionar o de solucionar algun problema, amb les eines que cadascú es fabricava per sortir-se’n o per superar dificultats diverses; són, sense dubte, models per als que continuem estant al tall, perquè han fet de la seua feina, vocacional com poques, l’eix de les seues vides i ens ho han sabut transmetre a tots, als que som al costat de les pissarres i als que hi són enfront. Deixen el llistó molt alt i la seua categoria professional però sobretot humana ens ha, poc o molt, marcat. A tots.

Tots hem estat alumnes –és que mai deixem de ser-ho, si bé ho pensem?– i segur que conservem ben presents els noms de dos o tres mestres o professors que en un moment determinat van contribuir a fer-nos com som, amb paraules justes, amb gestos concrets, amb atencions especials, amb respostes brillants, amb tot això i amb molt més; professionals que estimaven el seu ofici, que ens van guiar i acompanyar en el meravellós viatge que sempre és l’assoliment de coneixements que porta necessàriament aparellada la construcció personal, la modelació del nostre caràcter, la base de la preparació global per a la vida. Com aquells, aquests han agafat el relleu i han continuat la tasca amb uns resultats meritoris, malgrat la realitat que els ha tocat de viure als darrers temps. Altres ho intentem. Ells ho han aconseguit.

A ningú no se li escapa que desenvolupar la nostra feina –fer-ho en condicions, clar– és cada vegada més dificultós. I no parle –només– dels continus canvis de marcs legals que maregen molt i res no resolen en el fons, perquè no ataquen els verdaders problemes de l’ensenyament, perquè aquests entronquen en la crisi de valors de la societat actual; em referisc, també, a les salvatges i sagnants retallades –de mitjans, de personal, d’eines, de sous– que ens afecten el dia a dia, i també a la falta de consideració social que tenim els ensenyants i que repercuteix, tot en conjunt, en la qualitat d’un ensenyament públic que els que tots sabem pretenen desprestigiar amb tots els mitjans al seu abast. Per tot això, encara té més mèrit que aquests tres companys hagen arribat al final d’aquesta etapa amb les idees tan fermes i les coses tan clares.

Professors d’orígens ben diversos als quals els ha unit la passió pel seu ofici –que s’emporten ara tant d’intangible amb ells, que ens deixen una miqueta orfes–, els tres companys que han passat a gaudir d’una pensió que potser molts no tindrem, després d’una vida dedicada a formar generacions d’estudiants, són indiscutibles referents per a nosaltres. Ho són per als profes del Mediterrània, per a tots els docents, però també per a tota la societat, i ens han d’estimular per seguir endavant en aquesta lluita que mai no acaba, la de formar ciutadans cultes, crítics i preparats. El meu més sentit homenatge des d’aquest article a tots tres i el meu desig d’una llarga vida per gaudir de les satisfaccions i els plaers que, coneguts o per descobrir, tenen ara al seu abast, sense més límits que els que ells mateixos s’imposaran. Fins sempre, companys!

Besets i abraçades i fins dimarts vinent…

Castelldefels, 8 de gener de 2013