De llibres i hamburgueses…

Diuen que el menjar és l’aliment del cos i que la lectura és l’aliment de l’ànima. Molt bonic, però no menys cert, ja que llegir, entendre el que llegim, pair el que llegim, és sempre nodrir-nos i créixer, per tant, per dins. Quan aprofundim en un llibre –si es tracta d’una obra de ficció– sovint volem a mons imaginaris, descobrim personatges fantàstics i trames insòlites o n’admirem els seus autors i corrents literaris; el volum, per suposat, també pot versar sobre qualsevol disciplina, tant de tema històric com de científic o tecnològic, o pot tractar-se així mateix d’un assaig, una biografia o una apologia, i aleshores te n’adones del que és capaç l’ésser humà. Tots tenen en comú que, quan els acabem –essencialment si ens han agradat, com és evident–, ens deixen satisfets i sadollats, reblits d’una plenitud interior que, efectivament, representa per al nostre cervell el que els nutrients per al conjunt del nostre cos. No tot, però, al món dels llibres, són flors i violes.

Aquesta setmana ens hem assabentat que tanca la llibreria Catalònia de Barcelona, una institució, un referent des de fa prop de noranta anys, i el seu lloc l’ocuparà, pel que sembla, un McDonalds. Sí, aquesta és la realitat, i no ens hauria d’estranyar. La gent acudeix a aquests establiments de menjar ràpid –i deixarem ací l’adjectivació, no siga que se m’ofenga algú– en una proporció molt més elevada que no a les llibreries, i és ben normal. Llegir requereix, a part de rascar-se la butxaca, d’una postura militant, d’un esforç intel·lectual. Menjar, el simple i primari fet de menjar, no: tan sols hem d’obrir la boca i empassar-nos quelcom millor o pitjor elaborat, a preus –alguns, molts d’ells productes– certament populars. Catalònia morirà eb breu, sí, però com en la major part de morts anunciades, n’hi ha culpables. Cal, però, no caure en el reduccionisme propi dels temps actuals i acusar ara del crim la companyia nord-americana de la M groga, ni tan sols al capitalisme salvatge, perquè tampoc fóra just: cal dir les coses pel seu nom.

I els culpables no són a muntanyes llunyanes ni a deserts remots, que deia un personatge d’infaust record. Són/som a la xarxa. M’explique: no estic en contra de la mobilització a les xarxes socials, de fet en faig un ús diari, però caldria que fórem conscients que per evitar que tanquen més llibreries no és suficient amb lamentar-nos al facebook o amb escriure brillants piulades que fan les delícies –o no– dels seguidors de torn. Per evitar l’esfondrament de la cultura i dels llocs de treball que hi ha darrere, cal eixir de casa, anar a la llibreria –qualsevulla– i comprar cultura, adquirir un llibre, donar exemple. Som tan cretins –m’incloc, no us penseu que em quede al marge– que un grapat d’euros ens semblen un dispendi excessiu mentre n’amollem molts més per altres béns de consum de discutible utilitat i que potser ens complauen amb més immediatesa, i no només no ens importa sinó que encara pensem, ufanosos, com de barats ens ixen.

Sí, prompte tancarà aquesta llibreria emblemàtica, i ho faran encara més, moltes més. De fet, a diari en baixa la persiana alguna d’anònima, i alguna editorial també, que no despertaran l’interès mediàtic, que no eixiran als diaris ni als telenotícies que només busquen titulars i no solen anar més enllà. Però deixaran gent al carrer, com ho farà aquesta, molts clients –i autors– orfes, i molts llibres que potser ningú no obrirà mai. Alguns diran que els llibres són massa cars, que és –només– la crisi, però sense menysprear l’econòmica, duríssima… què hi ha de la crisi de valors d’un poble que assisteix impassible al desmantellament de la societat noble, culta i desvetllada que desitjava Espriu, del qual en celebrem enguany el centenari? Els que s’hi menjaran, aliens a tot, una hamburguesa al mateix local on abans altres –o els mateixos, el país és transversal– s’alimentaven l’ànima amb un altre producte, no en tenen la culpa.

En tot cas, l’estómac mana i quan això passa, el cervell té totes les de perdre. Ja ho deien els clàssics: primum manducare deinde philosophari. Tinguem en compte, però, que un país sense llibres, un país sense cultura –com sense una educació pública de qualitat, com sense una sanitat universal i digna– no és país ni és res. Lamentem-nos-en d’aquest tancament, manifestem la nostra contrarietat! Però pensem també, quan anem a un altre tipus de manifestacions per aconseguir molts més alts propòsits, si ens podem permetre romandre passius, si ens podem permetre d’acudir alhora, com si res, a sepelis com aquest.

Besets i abraçades i fins dimarts vinent…

Castelldefels, 15 de gener de 2013