Temps de descreguts (I)

Estem immersos en una època en què es fa difícil creure, i no estic referint-me a divinitats concretes, sinó a qüestions prou més mundanes; aquesta setmana passada n’ha anat plena, de fiascos, desil·lusions i preses de pèl que ens fan desconfiar dels nostres congèneres, en tant que éssers imperfectes i vulnerables: assistíem, per una banda, a la confessió d’un gran esportista dels últims temps, qui reconeixia sense embuts haver fet trampa, després de dir mil vegades que confiàrem en ell i en les seues condicions de ciclista immaculat; per altra, el latent cas dels sobresous a dirigents del principal partit espanyol –i el seu finançament– han tornat a posar sobre el tapet que l’aigua, per on passa, banya. I en política, més. Armstrong i Bárcenas ens han acostat, una miqueta més –si és que havíem aconseguit en algun moment defugir-la– a la trista realitat dels nostres temps.

Crec, però, en l’esport i en els seus valors inalterables d’esforç, sacrifici, lluita i superació personal, i el cas d’Armstrong no només no em fa descregut sinó que hi reforça la meua creença que a través de dreceres s’obté tot més fàcilment, però no per això el resultat és millor. El ciclista nord-americà, d’indiscutibles qualitats, va córrer massa i sol, i ara ha frenat en sec. La disculpa no renta el pecat, que no és tant fer el que va fer sinó decebre profundament la gent que el seguia, que l’admirava, –quin nefast exemple per als més joves, als quals intentem inculcar valors positius!– que hi confiava, que va patir també per aquella greu malaltia que sortosament superà. Una vegada més sentim algú demanant disculpes com si fent-ho ho solucionara tot: el perdó –argumentat– és administrable, tothom mereix una segona oportunitat, haja fet el que haja fet. Oblidar, no obstant, no sempre és tan fàcil…

Crec, també, en la política. Malgrat tot el que estem veient i malgrat les generalitzacions que sovint sentim al carrer i als mitjans, això tan vist del “tots són igual” i expressions per l’estil. Hi crec com crec en la democràcia real, que està fins i tot per damunt de lleis puntuals i no sempre justes, però una altra cosa és fer-ho en la partitocràcia, en les fosques pràctiques d’una nomenclatura, d’una casta parasitària portes endins. Ara ho veiem en el PP –coses de la vida, tant de parlar de comptes a Suïssa d’altres i ara no saben per on eixir. Impresentables!– però malauradament no és patrimoni exclusiu seu, en tant que gran partit. En tot cas, és profundament obscè fer passar el poble per estretors abusives mentre les elits de torn fan moneda corrent del tràfic d’influències, de l’enriquiment d’amics i familiars. És d’una indignitat suprema veure com personatges com Rato o Bárcenas, directius de bancs i vividors diversos, xalen i viuen –aquests mai han deixat de fer-ho– per damunt de les “nostres” possibilitats. A costes de tots, clar.

Per on mires hi ha casos i coses que t’indignen profundament: indults del govern –no argumentats– a reus defesos, quines casualitats, per un advocat fill del ministre… de justícia!; jubilats que per no deixar perdre les seues terres –ha passat a València– són multats per hisenda, que no troba prou delinqüents en bancs i corporacions i va a rascar en la misèria dels miserables; governs com el valencià que tanca projectes d’investigació que buscaven cura per al càncer, l’alzheimer o el parkinson, que ofega societats musicals que malviuen sense recursos, que tanca ambulatoris i despatxa professors, però que es converteix en màxim accionista d’un club de futbol privat –el València CF– o que paga a l’aprofitat de Calatrava obres no fetes… Governar és gestionar prioritats, és decidir en què et gastes els diners de tots. Podran dormir sabent que, potser, la cura de crues malalties que avui destrossen les vides de tantes persones, és dins la ment d’estudiants i investigadors impotents per falta de beques i mitjans? Jo no podria. Ara, jo tinc consciència.

És temps de descreguts, temps en què sembla que s’imposen els tons grisos. Però també és temps, ara més que mai, de creure. Creure en la meravellosa capacitat de l’ésser humà de superar les adversitats, creure que qualsevol situació dolenta és reversible. Perquè no tots són al mateix sac. Perquè hi ha esportistes que s’esforcen i lluiten a diari sense més ajuda que la pròpia, que ens demostren sovint de quina pasta estan fets; perquè hi ha polítics sans i nobles i íntegres, als nostres pobles i ciutats, que lluiten a diari pel benestar dels seus conciutadans, que denuncien injustícies i irregularitats, que pretenen canviar la dura realitat que ens tenalla. No hem de caure en el desànim ni ens hem de lliurar a falsos redemptors. Si ho fem, si hi cedim, obrirem la porta al sempre perillós populisme i qui sap si a un estat molt pitjor de coses. Desgraciadament, de lliçons en aquest sentit la història en va plena.

Besets i abraçades i fins dimarts vinent…

Castelldefels, 22 de gener de 2013