Temps de descreguts (i II)

Intente posar-me en la pell de totes les mares, de totes les famílies que van veure durant una fosca època de la nostra història com els seus fills acabats de nàixer eren objecte d’una de les infàmies més grans que han ocorregut a les nostres terres en les últimes dècades, però no puc, no en sóc capaç. A l’aflicció d’haver-los dit que havien perdut la criatura per una sobtada i prematura mort, s’ha unit molts anys després la de saber que el fill vivia, potser, amb una nova família, i que ells havien patit una mentida de grans proporcions que tenia culpables, amb noms i cognoms, i també beneficiaris, molts d’ells anònims. Una de les presumptes responsables d’aquests fets, Sor Maria, va morir la setmana passada i potser mai sabrem del tot la veritat ni l’abast del drama, però tot apunta que hi havia una trama organitzada al darrere, ocultada i emparada per molt dignes i santificades instàncies.

Amb aquesta mort –certament molt convenient– d’aquesta setmana passada, han quedat sepultades també moltes respostes mentre que les preguntes romanen, inquietants i punyents, en una societat colpida i horroritzada. Les causes obertes pel que es coneix com “robatoris de xiquets”, els indicis acumulats contra personal de clíniques i hospitals –molts d’ells amb presència de monges– posen de manifest que, fins fa quatre dies, pràctiques que pensàvem més pròpies de pel·lícules de sèrie B eren ben reals. En la major part dels casos, les víctimes eren mares solteres o que havien concebut els seus nens en unes circumstàncies que a alguns els semblaven “poc apropiades” per viure-hi “bé” o “cristianament”; pensat i fet, feien veure que havien nascut morts o que ho havien fet a les poques hores, i els xiquets, sans i estalvis, eren lliurats a famílies addictes al règim o que els havien abonats sucoses quantitats. Presumptament, clar.

Això em porta a reflexionar, com a continuació del meu article de dimarts passat –en què feia referència al fet de creure o no creure en els humans, malgrat fer-ne sovint de tots colors– sobre les barbaritats que s’han comès en nom de les religions o en nom de Déu, siga quina siga la creença en qüestió. Abans de tot, però, un advertiment: sóc tremendament respectuós amb les ideologies i la religiositat de tothom, sempre i quan en siguen garantits els més elementals drets humans, els d’homes i dones, els dels més menuts, els de les minories i els dels més desprotegits; això no pot fer, però, que oblide que centenars de milers d’injustícies –la dels xiquets furtats n’és una més–, entre elles guerres absurdes –què me’n dieu de l’integrisme islàmic?–, imposicions dictatorials –cal recordar que Franco era generalísimo “por la gracia de Dios”?– i matances desproporcionades s’han justificat, al llarg de la història, per una hipotètica voluntat divina, per creure que “allò era el correcte” en cada moment. I aquest aspecte sempre m’ha fet molta ràbia.

Des dels inicis del peregrinar constant dels homínids per aquest món nostre que hem fet tan salvatge, l’ésser humà va sentir la necessitat de creure en quelcom, en el convenciment que havia d’existir-hi un món millor –“més enllà”, clar– que el que construïm a diari. Paral·lelament, des dels mateixos inicis d’aquella fe primitiva, mitjancers i demiürgs –xamans, bruixots, sacerdots, monjos o gurus– es van abocar a fer de pont entre uns i altres, a interpretar, sovint interessadament, designis divins, responent la major part de les vegades a interessos de classe o de casta i fent combregar el poble, molt convenientment, amb els seus plantejaments. Així les masses van ser seduïdes i menades, fins el punt verdaderament lamentable de portar-ho tot a l’extrem, a possibilitar guerres de religió, a imposar a sang i foc els seus criteris perquè “eren els bons”. I en això, l’església catòlica n’ha estat mestra durant segles.

Mes convé dir-ho tot: també es fan coses bones, a l’empara de l’església, però és gràcies a rectors de poble i de barri i a missioners a peu d’obra, que conviuen amb els problemes i els ataquen, i no a jerarques que només vetllen pels seus privilegis i que, aliens a la realitat, es preocupen més de si hi havia bou i ase al pessebre que dels desnonaments en massa o dels flagrants abusos del sistema. Aquests casos d’adopcions irregulars, constitutius de delicte, són doncs motiu perquè els creients es tornen descreguts? Si tenen una vertadera fe no ho faran, i fins i tot hi trobaran motius suficient per reforçar-la. Em preocupa més, no obstant, que conservem tots la fe en la pròpia condició humana, en la nostra capacitat d’assolir fites meravelloses, malgrat tot allò que a diari ens colpeix i ens indigna. Digueu-me il·lús, però com afirmava dimarts passat, continue confiant en l’ésser humà. Malgrat tot, no puc ser descregut. No vull ser-ho…

Besets i abraçades i fins dimarts vinent…

Castelldefels, 29 de gener de 2013