“El bueno, el feo y el malo”

 

No, no m’he passat al castellà. Ara bé, no em negareu que estem molt més acostumats a sentir el títol d’aquesta pel·lícula del mític Sergio Leone –icona del “spaghetti western” i, per cert, rodada a Almeria– en aquesta llengua, i com que és de personatges hispànics de què parlaré –els dos segons– i d’una valenciana de l’interior del país –la primera– la llicència periodística s’escau bastant. Una advertència, abans de començar: qualsevol relació que establiu entre els malcarats pistolers sense escrúpols que surten al film esmentat i dos dels elements d’aquest entreteniment, és exclusiva responsabilitat vostra, amables lectors. Lluiteu (o no) contra la temptació: vaig a parlar de justícia. De justícia a l’espanyola, clar…

“EL BUENO”

Matisem: com acabe de dir, és dona i per tant és “la bona” de la terna. Divendres passat, el consell de ministres indultava Emilia Soria, la mare condemnada en ferm perquè comprà productes de primera necessitat amb una targeta trobada. Amb “t” inicial. Ep, però si ho han fet, no ha estat per compassió ni per reparar la injustícia comesa –un gallec rehabilitat va entrar a la presó fa poc i no hi hagué pietat per a ell– sinó per la pressió popular al carrer i a la xarxa –quan volem, podem– i també perquè el govern té molta por i la consciència molt bruta després de saber-se, negats però, els escàndols de sobres coneguts –ací he estat fi, eh?– en què estan immersos. I perquè després d’indultar sense cap justificació policies torturadors, financers corruptes i amiguets criminals –sàviament portats, això sí, per un advocat fill del ministre… de justícia– devien pensar que actuar, per una vegada, amb trellat, no els podia fer mal. No n’estan acostumats i per això un acte de sentit comú és dels actes menys comuns en aquesta tropa que ens desgoverna a diari… Emilia (i el poble), 1. Justícia espanyola, 0.

“EL FEO”

Ací no n’hi ha cap mena de matisacions. Perquè mireu que és lleig, el condemnat! Perdó, condemnat però amnistiat amb un tercer grau que sap a glòria perquè retorna al lloc de treball de l’Ajuntament de Madrid –assessor del PP amb 50.000 euros anuals de sou… pagat per tots, clar– i elevat als altars pels seus, malgrat ser un assassí. Perquè Ángel Carromero ho és. Involuntàriament, sí, però va matar dos homes per conduir de manera imprudent, quan ja no li quedaven punts al seu carnet i per anar on ningú l’havia cridat. S’afanyaren a portar-lo cap ací! I tingueren la vergonya de rebre’l com un heroi. Després, quatre dies per acabar-ho de lligar tot, i al carrer. I tal dia farà un any. Presons de mig món tenen milers d’inquilins espanyols des de fa anys i panys, culpables o innocents, però no tots tenen la sort de ser addictes al règim actual, per tant s’hi podriran sense remei. D’estar a les meues mans, ja sabeu on s’haguera quedat. Ara mateix l’havia deixat tornar! Tan guapeta que és Cuba i va el xicon i no s’hi vol estar! Damunt de lleig… desagraït! Carromero (i el seu PP ranci), 1. Justícia espanyola, 0.

“EL MALO”

De dolents n’hi ha molts els darrers dies, però aquest s’emporta el premi gros. Mireu quina cara! Anava de bo i ha enganyat (gairebé) tothom. Alberto Ruiz Gallardón va ser premiat amb el ministeri de justícia amb la victòria electoral popular de 2011 i molts pensaren: “mira, un nomenament que tampoc està tan malament”. Ai, fia’t de l’aigua mansa! Li faltà temps per llevar-se la careta i començar la involució ultra que rau al seu ADN: retallar drets, modificar lleis que no li apanyaven o impulsar les abusives taxes que ens tornen poc menys que a l’època feudal, per no parlar que s’ha posat en contra tota la judicatura. Tota. Comence a pensar que si se’l tenia en tanta consideració era perquè la seua arxienemiga –la que es mor per ser presidenta de nou, però ara de tots, que per ací van els tirs si no caiem en la “tecnocràcia”– encara feia més ràbia que ell. I més que en farà si es confirmen les meues sospites. Sí, definitivament, és el dolent d’aquesta pel·lícula. Malgrat haver indultat Emilia. Pels altres indults indiscriminats. Pel tracte de favor a Carromero. Per allò del fill advocat. Perquè mai, en aquesta Espanya de xaranga i pandereta, havia donat tant la sensació que burlar la llei era tan fàcil, perquè mai la justícia havia caigut més baix: perd per golejada. Així ens va. Fins quan?

Besets i abraçades i fins dimarts vinent…

Castelldefels, 5 de febrer de 2013