Els correus de la vergonya

Revisar el correu electrònic, sovint més d’una ocasió per jornada, s’ha convertit en un costum habitual per a moltíssima gent, entre la qual m’incloc. Descartats els missatges nocius i desats uns altres d’interessants per mirar-nos-els després amb calma, passem a devorar-ne els laborals per saber a què atenir-nos. Els e-mails han fet minvar substancialment les trameses postals ordinàries –tret de la publicitat comercial o política, les factures d’habitud i les cartes en què els bancs et diuen com de fotut n’estàs– però no és aquest el tema de l’article; ja me n’ocuparé un altre dia d’aquesta societat nostra que ens fa anar a toc de campana, que no ens fa pair la informació sinó que ens la fa engolir, que ens priva del plaer d’escriure-li una carta a un amic i esperar pacientment resposta. No, avui parlaré dels que reben un correu per qüestions de feina, però perquè acaben de perdre-la.

Dissabte passat el govern valencià, a través d’uns subalterns col·locats a dit –estómacs agraïts que continuaran, ells sí, xuplant del pot– comunicava a 843 persones, treballadors històrics una majoria –una d’elles del meu poble i per cert, veïna meua– de Ràdio Televisió Valenciana, el seu acomiadament de l’empresa no per burofax ni personalment: per correu electrònic. Supose que hauran descartat les antigues i tradicionals cartes perquè solen anar dins de sobres i els necessitaran tots per a unes altres qüestions molt més importants per a ells; en tot cas, triar aquest procediment tan ràpid i efectiu però tan fred i impersonal, demostra qui ens desgoverna, de quina classe de personatges estem parlant: qui no s’atreveix a donar la cara, qui no diu les coses on toca i com toca, qui se serveix de subterfugis i de dreceres, és simplement un covard. I els amos que els ho han manat fer, encara ho són més.

Les xarxes en van plenes de queixes dels afectats, que pensen –i en això els done completament la raó– que després de vint anys de relació contractual es mereixien una altra cosa, una eixida més digna. Es dóna la circumstància –tot un avís per a navegants– que molts d’ells havien guanyat la plaça que ocupaven, en el seu temps, per oposició. Sí, gràcies a la reforma laboral d’ara fa un any i que ha causat estralls, es poden fer expedients de regulació d’ocupació indiscriminats, fins i tot en llocs catalogats com a públics, que amaguen una voluntat molt clara: més enllà de fer –que també– una certa depuració política, s’està adobant el terreny per a una futura privatització, per a què empresaris afins al partit dels sobres puguen quedar-se tele i ràdio i guanyar diners amb elles sense feixugues càrregues laborals. Aquesta és la gestió popular: socialitzar pèrdues i privatitzar beneficis. Així, qualsevol…

430 treballadors deixaran el seu lloc entre demà i el mes vinent, i els 413 restants ho anirà fent fins l’agost per “mantenir la programació prevista”. La meua solidaritat amb tots els treballadors acomiadats, això no cal ni dir-ho. Però també vull deixar caure, i ara és hora, que durant aquests llargs anys d’hègira popular he tirat en falta en més d’una ocasió veus discordants dins de l’ens –la por paralitza– quan es manipulaven els telenotícies i els butlletins radiofònics, quan els escassos programes de debat es convertien en massatges als populars i crítiques ferotges a l’oposició, quan la plantilla s’unflava i s’unflava, sovint sense justificació. Alguns dels acomiadats ara miraven aleshores cap a un altre costat. No els afectava. Ara en són damnificats, però no me n’alegre en absolut, simplement ho constate. Torne a dir que ningú no es mereix ser despatxat d’aquesta manera tan menyspreable. Ningú.

El problema de fons és que mai hem tingut una ràdio i una televisió públiques com cal. Mai s’han complert els objectius fundacionals: 1) El pluralisme informatiu –una broma, ara per ara–; 2) La normalització lingü­ística –el 73 % de la programació és… en castellà– i 3) La incentivació del sector audiovisual autòcton, que era raquític i ara és inexistent. Especialment des de l’arribada del PP al poder, s’han maltractat i arraconat la nostra llengua i cultura, s’han vetat cantants i escriptors, s’ha silenciat sistemàticament l’oposició… Els valencians que no els ballaven l’aigua als governants de torn no han sentit mai seues Canal 9 ni Ràdio 9. Els que han enfonsat l’empresa tenen noms i cognoms: són els seus successius directors, càrrecs de confiança digitals i comissaris polítics, però sobretot són els que políticament ho han avalat i consentit des de fa anys. Una autèntica vergonya. Com despatxar gent per correu. Com tantes altres…

Besets i abraçades i fins dimarts vinent…

Castelldefels, 12 de febrer de 2013