Mort el gos… morta la ràbia?

Aquest dissabte, 16 de febrer, es complien 77 anys –la xifra no és redona i per tant ha passat desapercebuda– de les eleccions guanyades clarament pel Front Popular l’any 1936. Els comicis van ser importants perquè, per una banda, suposaren els darrers lliures celebrats durant dècades i alhora el punt d’inflexió per a què les elits conservadores de l’època en reprengueren les regnes –amb el posterior alzamiento nacional– perquè, segons ells, “s’havia anat massa lluny”. Certament, el règim republicà havia comès uns quants errors –no tot van ser flors i violes en aquell període– sent el principal d’ells subestimar els poders fàctics caciquils, econòmics i ultracatòlics, però en tot cas el parlament sorgit d’aquelles eleccions era legítim i el conflicte armat subsegüent, diguen el que diguen pseudohistoriadors de fil de vint, va ser culpa exclusiva del militars il·legalment revoltats.

El que vingué després és a bastament conegut: la guerra civil i el franquisme, amb un gallec de mirada gèlida i veu aflautada com a dictador suprem, caudillo de España por la gracia de Dios com deien les monedes de la nova legalitat emanada de la sang de tants. Afusellaments, vexacions, prohibicions –una dictadura és aquell règim en què, tot allò que no és prohibit, és obligatori–, imposicions o un nacionalcatolicisme omnipresent van estar durant prop de quaranta anys a l’ordre del dia. I això, no es pot negar, deixa empremta. Després vingué la mort de l’ogre –al llit, com és tan freqüent en tota classe de sàtrapes– i més tard la vergonyosa transició que va parir la democràcia actual, la que va entronitzar un Borbó –per cert, cada volta més amb aigua al coll– com a hereu seu. I tornem on érem: també es fan eleccions a l’actualitat, però ara els colps d’estat ja no són militars, els perpetra una majoria absoluta o es couen a un despatx de Brussel·les. Una cosa no ha canviat: els que rebem sempre som els mateixos.

Però tornem a la transició perquè cal fer memòria: en aquesta etapa s’hi van tapar, a consciència, moltes barbaritats comeses principalment pel bàndol nacional, que resultà, doncs, doblement vencedor. Comptaren amb l’aquiescència de comunistes i l’esquerra socialdemòcrata espanyola, que van contribuir a la causa amb la vista posada –com així va ser en els segons– en una imminent presa del poder, i posteriorment de pèl a molts dels que hi van confiar. Només al cap de cert temps, Zapatero prenia l’encertada decisió –sí, també en va fer de bones– de dur al Congrés una llei de la memòria històrica que pretenia posar les coses al seu lloc, que –coincidisc amb l’historiador i amic Ricard Camil Torres– és incompleta i millorable, però molt necessària. La llei va rebre furibunds atacs de la dreta política i mediàtica perquè suposava un “trencament del pacte”: la ràbia continuava ben viva tot i els anys que feia de la mort del gos… Recordar i reparar no interessa els culpables, però ara ja no s’hauran de preocupar.

El govern de Rajoy diu que hi ha “altres prioritats” i ha deixat la llei sense dotació als pressupostos, per la qual cosa quedarà completament amortitzada. Els fills i els néts d’aquelles elits acaben amb el miratge, tot tornarà a la “normalitat”. Ja ho diu aquest paladí de la sacrosanta constitució que és Jaime Mayor Oreja: “No hay necesidad de condenar el franquismo, fue una época de una extraordinaria placidez”. Per a ells, per als botxins, ho va ser. Les prioritats, ara, són fomentar els bous, privatitzar serveis públics, recentralitzar competències, barrar l’educació i la justícia als humils, imposar un nacionalisme espanyol carrincló que recorda molt aquells temps i utilitzar els cossos i forces de seguretat per reprimir la llibertat d’expressió i manifestació. Com abans. D’això en diuen democràcia i ens ho hem d’empassar. Sort que a la nostra societat no tot és indolència i passotisme. Alguna cosa es mou –i més que ho hauria de fer– en les generacions més joves, que ens demostren que no tots són una massa amorfa d’adotzenats anorreats per programes de televisió absurds i puerils. Lluiten perquè saben que si no ho fan no tenen res a pelar.

Dissabte passat es feia un concert commemoratiu del primer aniversari de la primavera valenciana. Una alumna del Lluís Vives hi va fer un parlament que posava de manifest que el passat que crèiem superat definitivament encara és ben present, que la realitat és ben crua: “tots sabem la situació en què vivim. Perquè ho patim. Estem governats per lladres, corruptes i incompetents que van camí de privar-nos dels nostres drets més bàsics, d’anar cap enrere enlloc de progressar. Hem eixit al carrer, hem protestat i hem sigut ignorats i reprimits per aquells que consideren que el nostre futur no és més que un altre recurs del que disposar. I per molt que continuen dissuadint-nos de reclamar el que és nostre, no cedirem. Si deixem que ens reprimisquen serem un país reprimit, si deixem que ens furten, serem un país enganyat, si ignorem el que fan amb els nostres drets i amb el nostre futur serem una generació perduda. És en les nostres mans defensar el que és nostre, el nostre futur i la nostra dignitat”. Crec que no cal afegir res més.

Besets i abraçades i fins la setmana vinent!

Castelldefels, 19 de febrer de 2013