D’espies i espiats

Els que fregueu, com jo, la quarantena –o gaudiu de l’experiència que atorga tenir uns pocs anys més– recordareu una sèrie de televisió reposada als anys vuitanta però que havia arribat a les pantalles hispàniques a mitjans dels seixanta: Get Smart (Superagente 86). En ella, un maldestre agent secret amb cara de babau i 99, la seua inseparable companya, acabaven pessigant els malfactors de KAOS –ells eren de CONTROL– més per casualitat que per mèrits propis, després de traure de polleguera el seu cap. Aquella paròdia del gènere amb diàlegs hilarants i aparatosos invents com el zapatófono, que feien les delícies dels espectadors, m’ha vingut precisament al cap aquests dies en llegir a la premsa i veure als telenotícies els casos d’espionatge que sacsegen la política catalana. Allò succeït, no m’ho negareu, sembla extret d’un guió d’aquella sèrie…

El president Tarradellas deia sovint, en una frase molt citada i poc aplicada si ens atenem als fets, que en política es podia fer tot excepte el ridícul. L’autor del ja sóc aquí no podia preveure que el ridícul és precisament allò que la classe política actual, tant la catalana com l’espanyola, fa amb més fruïció. Després tots ells, no importa el partit al qual pertanyen, es posen les mans al cap –en això fan pinya de seguida– quan detecten el creixent afartament de la societat unit al constant decreixement de la seua consideració social; llavors, autocrítica zero, ens alerten contra el perillós populisme –Itàlia n’és exemple aquests dies precisament amb la irrupció del còmic Beppe Grillo– d’alternatives ciutadanes, més o menys creïbles, que posen en dubte la seua hegemonia i en entredit el sistema. Com s’entén, sinó com un grandiós ridícul col·lectiu, tot allò que hem sentit i vist de micròfons, informes, dossiers i filtracions?

Que estan descol·locats perquè la societat va per un costat i ells, la casta, per un altre, és evident. Que no se’n refien ni de sa mare perquè la credibilitat els ha abandonat fa temps com ho fan els desodorants barats, és una obvietat. Però d’ací a encarregar seguiments i expedients, posar micròfons i muntar operatius, i a més deixar-ho en mans d’individus que semblen més personatges d’aquesta sèrie abans esmentada que professionals contrastats és creuar la ratlla. Les reaccions a aquests casos, que al principi semblaven fets aïllats i han resultat ser, segons tots els indicis, alguna cosa més organitzada, han estat a l’altura dels polítics de què parlem. Uns ho han negat tot, com diu el manual a l’ús, i han anunciat com l’Alícia Sánchez Camacho –a qui acusen de ser-ne conscient de tot– la immediata presentació de querelles. A ella, pel que es veu, l’augment de taxes judicials del seu amic Gallardón no li afecta en absolut.

D’altres, com CIU, han volgut relacionar aquests casos, així com la merda que els esguita, amb maniobres de Madrid per impedir un procés sobiranista –en tot cas bé que se n’aprofitaran, des d’ací se sent com es freguen les mans– amb el qual, a aquestes alçades no cal dir-ho, simpatitze prou. Fins i tot han alertat de l’augment d’agents –aquests sí, uns professionals– del CNI a Catalunya arran de l’11 de setembre. No dic que no, tot és possible. Que són capaços d’això i més, ja ho sabem. Però, sincerament, no és excusa. Sense indicis no hi hauria imputacions com sense un cadàver no pot pudir a mort. La corrupció i el finançament il·legal existeixen a Catalunya des de fa molt, independentment del camí encetat cap a l’estat propi i de qui mana a Madrid. I una bandera, siga la senyera o la rojigualda, no pot ni deu tapar vergonyes d’aital mida, ni ací ni allà. Fer-ho és covardia i mirar cap a un altre costat, una greu irresponsabilitat.

Estan fent riure, i molt. Tots, fins i tot la Cospedal –cap novetat– i les CUP –benvinguts al sistema, amics– que també van contractar aquests detectius. L’autisme de la casta i el veure’s com a agents –socials en aquest cas– imprescindibles en un sistema que s’ensorra sense remei no els permet pensar que el fracàs, com l’èxit, mai no s’improvisa. Que de gent que es creia imprescindible, els cementeris n’estan plens. Que el poble, quan no se sent representat, tira pel dret com ja hem vist amb moviments assemblearis i, fins i tot quan se senten traïts per aquests, senzillament no hi juguen perquè troben les cartes marcades i aleshores trenquen la baralla… En començar cada capítol de Superagente 86, com recordareu, Maxwell Smart recorria un passadís amb portes que anaven tancant-se darrere seu i al final se l’engolia el terra en penjar el telèfon d’una cabina. Metàfores de la classe política actual? Reflexionem-hi.

Castelldefels, 26 de febrer de 2013