Versos lliures…

El DIEC2, sempre precís, sempre aclaridor, defineix moda com ús passatger que regula, segons el gust del moment, la manera de vestir-se, de viure, etc. Des d’un cert format de jersei a un determinat coll de camisa, des de pentinats i colors de cabell que ens sobten quan els seus portadors ens passen per la vora a pelats integrals que no obeeixen necessàriament a cap precepte religiós, des d’estils musicals recognoscibles i afalagadors a uns altres que ens mostren les neurosis dels seus autors, a diari hi estem sotmesos, als dictats de la moda. I nosaltres, animals racionals –almenys diuen que ho som– en major o menor grau presoners dels convencionalismes que han anat sargint, al llarg de la nostra història social, allò que som com a col·lectivitat, la seguim, hi anem o en formem part d’alguna. En siguem conscients o no, així ha estat sempre i estic per dir que així seguirà, tot i que n’hi ha excepcions…

Ara bé: què o qui regula aquest terme passatger que esmenta el diccionari? Sempre m’ha causat inquietud com s’ho deuen fer els gurus de torn: sovint m’he imaginat una colla d’individus asseguts al voltant d’una taula, després de ben dinats o sopats –no en sé el motiu, però això no pot faltar a les meues càbales– que decideixen, tant sí com no, quina roba es durà la propera temporada, la cançó que triomfarà l’estiu següent o el producte que revolucionarà un puntual sector comercial. En tot cas, tots ho sabem, la realitat és la que és: els interessos econòmics, les poderoses raons de mercat hi tenen molt a veure. I nosaltres, com robots, ens apressem a fer-los el cul ample a tots ells. És el preu de formar part de la societat, em direu. Sí… i no. D’acord que els humans actuem sovint per imitació, però on queda el criteri per decidir per nosaltres mateixos? Sembla mort sota el pes d’anuncis no sempre intel·ligents i velades imposicions…

Parlant de roba, tant se val que allò que ens posem per mimesi ens quede millor o pitjor: si no seguim els cànons dictats, si no ens pleguem a interessos d’influents corporacions i indústries, quedem arraconats i estigmatitzats. Sabeu que no exagere. També us diré que alguns d’aquests gurus que esmentava abans tenen més poca imaginació que un guionista de telenovel·les: cada cert temps fan que tornen a posar-se de moda peces que al seu temps van causar vertaders estralls, com els pantalons de campana. Horripilants. Sort de l’adjectiu passatger, penses, i de fet quan fa uns anys es van tornar a estilar s’imposà la cordura i allò durà menys que una rosada matinera. O el costum aquell juvenil –als instituts bé que el vam patir– de portar els xicons els pantalons caiguts, que tu pensaves: i quina necessitat tindré jo de saber de quin color tenen aquest o aquell els calçotets?? Allò, com tot, també acabà. Fins que es tornarà a reproduir, és clar…

Però no cal dramatitzar. Al cap i a la fi, allò que per a uns és bon gust en altres és un sacrilegi, i també pot coincidir una certa moda amb allò que ja ens agrada per se en cada moment. Siga com siga, reivindique el lliure albir, la potestat de decidir per nosaltres mateixos –al marge d’una societat que n’espera la uniformitat i la cabotada– com volem vestir o com volem dur el cabell, amb total llibertat i al marge de modes imposades per gent del tric al trac. Em mantindré a l’espera –tinc molta paciència, encara que a vegades no ho semble–, potser algun dia es posa de moda una perillosa activitat que ha parcialment  abandonat la societat actual: pensar, pensar abans de parlar, actuar o precipitar-se físicament o verbal. Mentre això no arriba, reclame la vigència dels versos lliures, aquells que no rimen amb els seus soferts companys, aquells que a través, precisament, de la diferència aconsegueixen donar un aire nou al bell i únic poema que en tot cas sempre és –si més no ho hauria de ser– cada una de les nostres vides…

Castelldefels, 5 de març de 2013