Elogi de la ràdio

Quan la televisió es va popularitzar pels volts dels anys cinquanta, primer a les llars nord-americanes, després a les europees i posteriorment a les de la resta del món, els oracles de torn vaticinaren la imminent fi del cinema. També de la ràdio, aquell invent que s’havia consolidat al primer terç del segle XX, després de la descoberta i experimentació de les ones electromagnètiques durant l’últim terç del XIX. S’equivocaven de mig a mig, com va quedar a bastament comprovat: un invent no venia a substituir l’anterior sinó a complementar-lo. Avui dia, el cinema resisteix –que ho facen les sales és una altra cosa i sense dubte la pujada de l’IVA ha estat un gran colp– i la ràdio és encara un mitjà de comunicació amb bona salut i una utilíssima i essencial eina per informar-nos, formar-nos –això darrer segons l’emissora– i entretenir-nos. Avui, en faré un modest però necessari elogi.

M’agrada escoltar la ràdio, a diverses franges del dia. Ofereix un ampli ventall de possibilitats –moltes més de les que alguns es pensen– més ara amb els podcasts i l’opció de sentir a l’hora i lloc que vols els programes que t’agraden. I em provoca una certa tristesa comprovar com perd embranzida entre els segments més joves de població, més enllà naturalment de fer-la servir per escoltar la música que els agrada a les freqüències de moda. Gran part de la joventut actual la veu antiga i desfasada i afirma que respon poc als seus interessos o expectatives. Es tracta d’una generació que venera la imatge, i és ben natural: s’hi han criat i a més a més el món que coneixen –sovint l’únic– és el que veuen a través de pantalles, amb la necessària combinació d’imatge, moviment i so. Per això, quedar-se només amb una de les tres variables els sap a poc. No hi estan acostumats.

En una enquesta que vaig veure reproduïda el mes passat a un excel·lent treball de recerca de batxillerat, la ràdio apareixia a l’última posició en les preferències dels ciutadans d’entre 15 i 25 anys a l’hora d’informar-se. Si us dic que el primer lloc del rànquing l’ocupava internet i el segon la televisió, no us sorprendrà en absolut. Els seguien, a prou distància, revistes i diaris. La imatge, de nou. La ràdio és l’únic mitjà que en manca i no per això no deixa d’existir-ne. El que passa és que no hi és explícita, s’ha d’imaginar. I d’imaginació, molts van curts. A la ràdio no importa com vagen vestits els tertulians, sinó com raonen i argumenten; no importa com siguen de belles les locutores, que segurament són allà pel seu currículum i professionalitat i no pel seu aspecte. Amb la ràdio pren vida, com en cap altre mitjà, la paraula, el missatge. El llenguatge n’és, doncs, el gran protagonista.

M’agrada escoltar la ràdio. És la meua primera opció quan vull estar ràpidament primer i àmpliament informat després sobre un succés d’actualitat, quan vull aprofundir en totes les arestes d’una notícia i en les seues repercussions. Perquè té explicació i anàlisi. I també em complau quan em vull fer fonedís –això i el meu spotify… quin gran invent!– i oblidar-me de tot el que m’envolta, que tots tenim moments així de quan en quan. M’agrada perquè s’actualitza pràcticament a l’instant i sobretot perquè fa pensar i reflexionar, perquè l’excel·lent personal que hi treballa –a una gran majoria d’elles– fa un esforç especial, detectat per deformació professional, per fer-se entendre amb un ús precís de la llengua, amb una sintaxi, una estructura gramatical i una puntuació exactes i mesurades que no perceps –almenys no tant– a la televisió i, en absolut, a internet, on es veu cada cosa que tomba de tos…

La ràdio m’acaba de despertar amb les primeres notícies del dia mentre m’afaite o m’ajuda a analitzar les claus de l’actualitat mentre faig el dinar, m’acompanya mentre gaudisc fent esport o em fa apreciar tots els aspectes del joc en una transmissió –com les completíssimes i exemplars del Puyal i el seu equip– d’un partit de futbol mentre el veig –o no sempre– al televisor i finalment em bressa, mentre vaig decandint al llit, esgotat per l’activitat d’un dia intens i potser més dur d’allò desitjat. La imatge? Sí, és importantíssima, però no és imprescindible. En un món en què pràcticament tot ens entra per la vista, no està de més reivindicar l’oïda, sovint menystinguda. I elogiar la feina dels professionals que fan possible l’estímul intel·ligent d’aquest sentit i per extensió dels nostres cervells. Per això i per més.. llarga vida a la ràdio!

Castelldefels, 12 de març de 2013