Tres pics… i repicó!

Conferenciant novell

Dimarts passat fou un dia redó. Per la tarda vaig realitzar, invitat per un col·lega i molt bon amic, una xerrada per a alumnes d’un cicle superior a Mollet del Vallès sobre gestió i administració d’entitats locals –resumint, vaig explicar com funciona un ajuntament– i ja per la nit, sopant amb ell mateix, vaig gaudir d’un partit excel·lent del meu Barça. Però tornant a la conferència, diria que me’n vaig sortir prou dignament –tot i no tenir-ne costum– i a més a més m’hi vaig sentir a gust parlant d’un tema que em recordà la meua breu però intensa etapa política, de la qual no em penedisc, i que va contribuir a fer-me com sóc. I el que som sempre és un suma del que hem aconseguit, dels nostres èxits i també dels nostres fracassos, d’encerts i d’errors, que tots en tenim. Al final, els vaig dir que malgrat la que queia jo seguia confiant en els polítics, que a part de més o menys encertats, n’hi ha molts més d’íntegres i d’honrats –com ho era jo– del que sembla. En dir això, vaig observar moltes cares escèptiques. I, la veritat, no em va estranyar gens…

Un Papa americà

A les primeres i senzilles imatges del nou pontífex i el nom escollit–tota una novetat i alhora una declaració d’intencions– se succeïen informacions espinoses –l’ombra del passat, com a la imatge, sempre és allargada– sobre el paper que suposadament jugà l’aleshores bisbe durant la terrible dictadura argentina de Videla i companyia. El tarannà d’aquest jesuïta sembla distint, la seua música sona diferent, però és difícil canviar d’estil quan fa centenars d’anys que es toca amb els mateixos instruments. I no l’ajudaran declaracions anteriors –vergonyoses, per cert– sobre el paper de la dona en la societat, per exemple. Caldrà veure com evoluciona però en tot cas haurà de donar una resposta clara a temes com la pederàstia de sacerdots que haurien d’haver estat jutjats i no encoberts, l’opaca banca vaticana, l’espionatge intern o també de com d’allunyada està la cúpula eclesiàstica de la societat. Estarem expectants. Com que és argentí, té un avantatge: mut no està –com cap d’ells– així que el sentirem parlar i explicar-se. Que desentone o no quan ho farà, ja és cosa seua…

Democràcia made in Europa

Dissabte l’Eurogrup anunciava el rescat de Xipre, amb la novetat que seran els ciutadans que tenen els dipòsits en bancs d’allà –hi tinguen els estalvis de tota una vida o diners guanyats a saber com– els que es faran càrrec de part del bony –com si en tingueren la culpa– amb una mena de corralito que els ineptes del govern espanyol s’apressaren a dir que ací no passarà mai. També van dir que no arribaríem als cinc milions d’aturats… Fixeu-vos, però, en les formes, perquè comencen a cansar: 1) des d’un despatx d’un país llunyà, individus que sovint no ha elegit ningú imposen condicions draconianes a països sobirans; 2) després insten el parlament del país en qüestió –està previst que ho voten avui, però el resultat és incert– a aprovar la llei dictada des de fora i que avala la decisió, per dotar-la de legitimitat. I 3) Se’ns diu, clar, que era l’única solució. Aquesta és la democràcia europea actual, instigada per Merkel, la que ha sucumbit als mercats i al capital i ha oblidat les persones, la que privatitza beneficis i nacionalitza deutes. Aquesta democràcia no és la meua. Aquesta Europa ja no és la meua…

Remat d’existències…

Cinquanta-tres articles –inclòs aquest, si se’n pot considerar un– després i amb diversitat de temes al sarró, desenvolupats el darrer any amb millor o pitjor encert, avui pose punt i final a la meua col·laboració amb el diari ARA. El motiu és ben senzill: escriure m’encanta –ja us n’haureu fet una idea– però he arribat a un punt en què necessite més temps per dedicar-lo a uns altres aspectes i fer-ne dos per setmana –sabeu que també escric cada dissabte en altra publicació– sembla fàcil però no ho és gens. No sorprendré si us dic que m’ho he passat francament bé i m’alegraria constatar que vosaltres també, que us he fet reflexionar sobre múltiples qüestions o us he arrencat algun somriure en algun moment. No voldria acabar sense agrair als responsables del periòdic el fet d’haver confiat en mi en el seu moment, i sobretot agrair-vos a vosaltres, amics lectors, la vostra paciència, la vostra fidelitat i la vostra complicitat. Sense vosaltres aquesta aventura periodística, que ha estat un immens plaer, no hauria reeixit. Fins sempre!

Castelldefels, 19 de març de 2013