Problemes domèstics…

casa apuntaladaAixò diu que era una comunitat de veïns formada per gent diversa; l’edifici, bastit feia ja molts anys –conservava una façana senyorial, sí, però l’estructura era un altre compte– sobre un terreny de diversos propietaris, alguns d’ells obligats a vendre a la força, es debatia entre la vida corrent i els problemes derivats d’una convivència malmesa, quan no tensa. Els presidents d’escala, de signes diversos, sempre eren dels mateixos pisos, i la resta es limitava a protestar o a obeir, segons els seus pensaments, més combatius uns, més dòcils altres. Els veïns més guerrillers eren els Urrutia -els primers, darrerament, no gaire- i els Carbonell, sempre disconformes, mentre que els Rupérez, els Fandiño, els Arévalo o els Carmona, entre d’altres, feien fidel costat a qui manava.

Els presidents d’escala distribuïen liberalment la quantitat a pagar en concepte de despeses de comunitat entre tots els habitatges, però no tothom abonava el mateix; els Carbonell pagaven molt més –els Mesquida i els Piris, tot i ser parents dels Carbonell, també ho feien però no piulaven perquè o bé eren afins al president de l’escala o bé no s’atrevien a donar el pas– però mai hi havia efectiu per a les seues despeses quan es trencava un taulell o es fonia un llum prop d’aquests pisos; els diners del fons comunitari anaven als que pagaven poc, però curiosament en sobreres obres, en ornaments prescindibles que aconseguien revaloritzar, això sí, els habitatges dels més espavilats, sota l’empara del govern no sempre just i xulesc d’aquests presidents abans esmentats. Això per no contar que cada vegada els miraven més malament pel fet de parlar una llengua diferent, dins del seu mateix domicili… Fins i tot des de presidència s’havien atrevit a anul·lar normes que posaven els pares en l’àmbit familiar, que no obstant eren admeses -exactament les mateixes- en altres habitatges…

“Això no ens passava quan vivíem al nostre mas” deien els Carbonell, i els Urrutia coincidien que, quan habitaven al seu caseriu, tampoc no tenien aquests problemes, encara que ells –més espavilats– no pagaven tant com els primers: d’antuvi cobrien les seues despeses i enviaven a la comunitat allò que consideraven just, segons un costum ancestral. Així i tot, alguns dels Urrutia, fins feia poc, s’havien mostrat expeditius quan no excessivament agressius amb la resta de la comunitat, tot ocasionant certs danys materials i físics a algun veí; però aquella època havia passat i ara s’entestaven a demostrar que la seua bonhomia era homologable a la dels Carbonell, que sempre havien fet ús del diàleg per intentar convèncer els presidents d’escala del greuge comès amb ells.

Els Carbonell feia temps que volien reformes, interiors i exteriors, justificades perquè el pis se’ls queia i pagaven tant de comunitat que no els quedava ni per a pipes. Així ho havien transmès una i altra vegada a la presidència, sense rebre resposta –o si la rebien era per anar-los donant llargues– i fins i tot havien intentat –democràticament, és clar, fent ús del diàleg i el sentit de comunitat que sempre els havia guiat– modificar el seu reglament de règim intern, per trobar-hi un millor encaix, però les seues peticions eren desestimades una i altra vegada i les seues propostes de millora, tombades sistemàticament. Fins que un bon dia, el Sr. Carbonell va anar a trobar el president i li va dir que a casa seua s’havien manifestat: volien canvis sí o sí.

Quan anunciaren que, si no els deixaven fer-ne, marxarien –sobre aquest punt els Carbonell no s’acabaven de posar d’acord: els pares tenien clar que ho volien fer, mentre que dels cinc fills la gran, Inés, que deia que era cosmopolita, s’alineava amb la presidència, mentre que el mitjà, Xavi, mirava de guanyar temps i la menuda, Anna, més revolucionària ella, volia capgirar el sistema, també; dels altres dos, un ballava i l’altre abans jugava a bàsquet i ara no feia res– es trobaren amb la incomprensió de la resta de propietaris. Només els Urrutia, i no sempre, els feien costat amb la boca petita. Finalment, el cap de família plantejà una consulta als seus membres per decidir què feien, i ací es trobà amb el problema: el president clamà al cel! Segons ell, tot l’edifici havia de ser consultat perquè així ho deia la norma aprovada per tots -sota l’atenta supervisió d’una força d’ordre amb cabra inclosa, anys abans- a desgrat que ell i l’anterior president l’havien modificada sense consultar la resta de veïns per un tema –deien– merament comptable, uns anys enrere.

“Volem vendre el pis per marxar de la finca –deien ara– però comprar al mateix carrer, perquè és ample i ens hi trobem a gust”. El president de l’escala cridà l’administrador –que, per cert, ho era perquè els seus avantpassats també n’havien exercit i havia heretat el càrrec–, un home jove i esvelt amb una esposa que manava més que ell. “L’administradora i jo diem que això no pot ésser”, va liquidar el tema. “Doncs a l’edifici victorià d’ací a la vora, bé que va votar només un pis” –contestà el Sr. Carbonell, ben documentat. A la poderosa administració comunitària que portava la resta d’edificis adjacents, consultada d’urgència, tothom tirava balons fora; uns deien que podien vendre, altres que no; uns que els deixarien viure al mateix carrer, altres que si venien haurien d’anar a viure sota el pont…

La qüestió es presentava difícil, ningú no trobava una sortida raonable. A casa dels Carbonell eren majoria els que, si més no, invocaven el dret a decidir on volien viure en el futur i el president i els seus afins van posar en marxa la tàctica de la por: que si col·loquen el pis a la venda no trobaran comprador, que si seran mal rebuts per tots, que si els antics veïns no els saludaran en passar pel carrer i fins i tot que, potser, l’administrador els enviarà els seus treballadors més expeditius, armats amb material d’oficina –grapes, clips i llapis esmoladíssims– per acollonir-los. Els Carbonell, però, no tenen cap intenció de cedir, i avalats per l’opinió majoritària dintre de casa, fruit d’un recent debat familiar, han plantejat un full de ruta per aconseguir els seus objectius. “O ara o mai” han dit. Semblen tenir-ho clar… tot i que mai se sap…

* * *

Penjaran els Carbonell el rètol de “es ven”? Els el retiraran? Faran callar el pare o la mare una temporada? Es quedaran a l’edifici, malgrat la manca de reformes? Incògnites que anirem descobrint en els propers mesos…

Salut i País!