La innocència perduda…

desconegudaSupose que ens passa sovint, si més no a qui subscriu: observes amb atenció una certa fotografia, descobreixes en un calaix un document esgrogueït que dormia un son profund, trobes casualment una peça de roba pròpia que, no saps ben bé amb quina intenció, ta mare –malgrat l’ús intens es conserva miraculosament intacta– havia guardat amb zel, i acudeixen al teu cervell desenes de records en cadena; què vas fer abans o després que la imatge quedés immortalitzada, què succeïa dins l’àmbit familiar o al món mentre escrivies al paper en qüestió, o el dia inoblidable que vas passar en un determinat lloc abillat amb aquell jersei de gossets que tant t’estimaves de menut… En fi, que tot passa i tot queda, que deia el poeta, i que allò nostre, precisament, és anar passant.

Si redescobrir vivències pròpies és relativament fàcil en un cervell relativament sa –només ens cal, com hem vist, un estímul determinat–, fer reviure amb la ploma gran part de les atresorades gràcies a un passat intens, tornar a gaudir d’aquelles persones que han estat transcendents –i també, per què no, les subalternes–, totes les que ja fa temps que no hi són, no ho és tant. De fet és ben difícil: cal saber què tens entre mans, com has de pastar el producte abans de portar-lo al forn per obtenir-ne una bona cuita, ben mengívola… Ara bé, no hi ha res de més evocador que assaborir els records d’infantesa i joventut sense deixar de mirar-los amb els ulls del xiquet que vas ser, amb eixe punt de murrieria que s’accentua amb els anys, amb la convenient dosi –també– de relativització i, per què no dir-ho, d’imaginació per emplenar buits que caracteritzen el verb esmolat de l’escriptor cullerenc Manel Joan i Arinyó.

No anem a descobrir ara qui és el protagonista d’aquesta breu ressenya, però us diré que darrerament s’ha donat a conèixer com l’espolsador d’espardenyes amb més estil de la Mediterrània occidental –amb permís de Sant Vicent Ferrer, és clar– i, en les seues estones lliures, quan no està gaudint d’un bon arròs del senyoret en bona companyia a restaurants amables a tocar de mar o viatjant per mig món fent de guia –ara sí que en tindràs temps, sí, bandoler!– gairebé espiritual, ens ofereix pàgines delicioses com les que vaig tenir el plaer de devorar a finals d’estiu: Na Desconeguda –després parlarem del títol– és el tercer dels lliuraments de les memòries novel·lades –en formen part Les nits perfumades i Com la flor blanca– en què l’autor ens trasllada a un poble de la costa que ens toca de prop –però també a la Plana de Vic per parlar-nos de la família de sa mare– i del qual reconeixem cada carrer, plaça, botiga, cantó o persona.

Tot i haver estat escrit l’any olímpic, com a continuació natural dels seus dos germans grans, el llibre veu ara la llum, revisat canònicament –com afirma l’autor mateix–, de la mà d’El petit editor, jove editorial però amb una gran embranzida i futur, amb seu al mateix poble de les malifetes jovenívoles de qui ens fa arribar aquells fragments de vida, els que ens fan somriure quan hi descobrim un cert personatge conegut, més o menys difuminat per allò de la intimitat o la cortesia cívica, però sempre identificable, però especialment quan comprovem com enyorem els temps passats pel simple fet d’haver estat els que ens han tocat de viure, i els idealitzem malgrat totes les mancances de l’època, que eren moltes. Potser el més important, certament, d’aquestes memòries novel·lades que acaben d’eixir del forn no és tant el que diu ni tan sols com ho diu, que és importantíssim, sinó que aconsegueix fer-ho ben nostre, ben especialment els que coneixem cada pam dels llocs per on transitava aquell innocent –o no tant– Manolín…

P14678048_10211017330379196_629549653_oer edat no he fet harca, però com si l’hagués feta. Ja no es llegien El jabato, Hazañas bélicas o El capitán Trueno, però com si m’hagués papat tots i cada un d’aquells còmics històrics. Pràcticament no he conegut el Casino dels Caçadors, les botigues tradicionals i els comerços que menciona, però com si m’hagués assegut a les taules de marbre del primer o entrat a comprar als segons i m’hagués despatxat qualsevol dependenta de les descrites. Us recomane vivament els episodis “El vici solitari” –coneixent l’autor podeu esperar-vos qualsevol cosa– per conèixer-lo millor, o “Tio cuca”, “Anglaterra 66” o “La llei del pam” per copsar-ne a fons l’essència local. Imperdibles. Un determinat capítol, ja us en fareu càrrec, no us el puc recomanar per raons de “militància” –disculpeu, però “algú ho havia de dir”! hahaha– i, per acabar, i sé que no hauria de fer-ho tot i que tampoc no estriparé res ni, com es diu ara, faré cap spoiler, és imprescindible que assaboriu, amics lectors, l’últim dels capítols: llegiu-lo sense presses i poseu-vos –no us costarà gens– en la pell de l’autor; és quan apareix Na Desconeguda, la Gran Dama, la jugadora d’escacs, que per molt que sapiguem que un dia o altre ha d’acabar arribant sempre ens agafa desprevinguts, sobretot si observem com llaura amb els ulls d’un infant que ha de passar la prova tan amarga que sempre és la pèrdua de la innocència per la via ràpida, de manera colpidora i definitiva. Deia Daniel Gélin que anomenem memòria a la facultat de recordar coses que, tal vegada, desitjaríem oblidar, però en tot cas recordar sempre és bo, i ho fareu quan obriu el llibre. Us assegure que us costarà de deixar de banda.

Compartiré alguns breus fragments, amb el permís de Manel, que he considerat significatius, al voltant dels “jocs” infantils més cèlebres, l’incipient turisme de les “tres P” que ens venia a sobre o la grisor social i política d’aquella època, reflexions algunes d’elles que no per costum d’haver-les sentit ens haurien de caure en sac foradat:

“Els meus amics consignaven sempre una harca memorable contra la colla de la Casota, en la falda de la muntanya. Quant d’heroisme, cadascun dels nostres. Sense por al trinxet, al bony o a l’ull buidat! […] Quan els meus amics glossaven les bregues imaginàries –ja se sap la fràgil línia que separa la realitat de la fantasia en l’univers infantil–, jo cavil·lava que, arribat el cas, els nostres enemics s’haurien desfet de nosaltres. Més alts i més forts, s’havien criat a la muntanya com cabres monteses; nosaltres, en canvi, tendres infants de la vila, només fèiem instrucció militar jugant a barquets quan plovia! […]”

“–Hijos míos, esto es el mar –assabentaven els pares als fills en arribar al passeig marítim. Per respecte, ometré les expressions dels fills. Amb turistes així, què podia esperar-se de l’evolució turística del poble? Doncs el que tenim: misèria i companyia. I un desgavell urbanístic de por. Una avinguda local s’exhibeix als politècnics de mig món com a exemple de com no s’ha de dissenyar mai un carrer marítim. Vivim en zona sísmica, però, i l’esperança és l’últim que es perd… […]”

“La tele i el Nodo sempre parlaven de Franco, de la Carmen Collares i dels pantans que van parir. Els diaris i les revistes també. Tots els mitjans rivalitzaven per deixar-lo en millor lloc. Jo, però, cabut com un mul, continuava en contra seu i del Reial Madrid, que venia a ser el mateix. […] –Si Franco muriese, habría otra guerra –vaticinaven les monges locals al més pur estil Rappel. Les vestimentes, almenys, s’assemblaven. […]”

Especialment els cullerots, però no només nosaltres, no podem deixar de llegir Na Desconeguda, darrer episodi de la trilogia dedicada al pare de l’autor. Viurem o reviurem així, tots plegats, el poble que era i que ja no és, el que podia haver estat i que mai no va ser, el que encara vol ser -l’esperança, efectivament, és l’últim que es perd- i el que mai no podrà tornar… persones incloses. Capbusseu-vos sense por, amics lectors, en les pàgines del prolífic Arinyó. Recordeu, també, aquest simpàtic sintagma: El petit editor, un segell valent i en alça. I bona lectura!

Salut i País!