Mare Mortuum*

Un dels drames –la veritat, en té tants…– del periodisme actual, accentuat per les espúries urgències d’una societat perillosament avesada a l’obtenció de resultats immediats en tots els ordres, amb la qual cosa sovint es prescindeix del procés que els explica i els dóna sentit, és la manca d’espai per tractar els temes com toca, amb la suficient pausa que ha de portar-ne a la necessària reflexió… i a l’acció posterior. Ho veiem a diari: una certa notícia, una determinada successió de fets, s’encadena a una altra sense més; el que ahir era important ja és fum, el devastador terratrèmol d’avui a un extrem ignot del món serà demà un atemptat suïcida de moltes víctimes i molta consideració a l’altre, portades de diaris o capçaleres de telenotícies futures quedaran desfasades en breu i pocs en parlaran més. Se n’ha perdut l’interès, ens diran. Anar al moll de l’os, a causes com desenvolupaments territorials deficients o climes socials que converteixen pàries en terroristes? No cal! Un d’aquests temes, dolorosament actual, és el drama dels refugiats i el paper cínic i hipòcrita d’institucions, governs… i particulars.

MORTSAhir diumenge, no obstant, l’ARA publicava dins la seua edició dominical un dossier de deu pàgines que oferia claus per entendre el que ocorre i el que continuarà ocorrent, amb unes dades –n’hi incloc algunes– que esfereeixen de les persones, adults i nens, que moren anualment a l’antic Mare Nostruum romà; els auges socials i electorals dels partits populistes de dreta i d’extrema dreta que en criminalitzen el fet; històries personals que ens fan posar cara i ulls a unes vivències que ens porten al cap temps passats en què eren els nostres avis els perseguits pels totalitarismes i la incomprensió; el poder omnímode de les màfies que trafiquen amb els somnis i les vides; el galdós paper d’una (des)Unió Europea que ni hi és ni se l’espera, i d’un Rajoy penós que tornarà a ser –gràcies, senyors nobiliaris– president, que ignora quotes i anul·la iniciatives de governs autonòmics i locals que tenen les mans lligades; o el paper de certa premsa groga en el foment de l’odi al diferent com el patètic Sun britànic –l’exfutbolista Gary Lineker hi ha estat atacat per demanar que se’ls considere persones–, i un llarg etcètera…

PASOSFaríem bé de no oblidar-nos-en, com enterrem tants altres temes a diari, d’un que ens està retratant com a societat, i a més de manera absoluta. No podem mirar cap a un altre costat, i ho fem –Europa al capdavant, tristament– mentre cada dia moren persones que l’únic que desitgen és fugir de la guerra, de la devastació i de la desesperança, i que haurien volgut quedar-s’hi i portar una vida normal. La resposta és en nosaltres mateixos, en com afrontem la qüestió: per què gran part de la societat veiem com herois els joves nostrats que marxen a Alemanya o a altres països a lluitar i obrir-se camí perquè ací la merda –amb perdó– se’ls menja, i els que vénen en sentit contrari són uns pollosos i uns aprofitats, quan no delinqüents, que arriben per treure’ns el suc? Per què critiquem, amb raó, personatges sinistres i inquietants com Le Pen, Orban o Petrie per fomentar la xenofòbia, i no ens atrevim a tallar en sec al nostre interlocutor quan comença amb allò del “jo no sóc racista, però…”? Per què els governs tracten crisis humanitàries immenses com aquesta com a problemes exclusivament de seguretat?

Us ho diré. Perquè tenim por. I la por, ja ens ho advertien Sampedro i Galeano, és poderosíssima. És la por dels polítics a no ser reelegits. És la por de veure polítics indesitjables fer de la indecència, norma. Però la pitjor de totes les pors és la que ens tenim a nosaltres mateixos, a les nostres reaccions quan sentim amenaçats els nostres models de vida o creences, que creiem fàtuament els millors, els nostres estatuts econòmics –qui en tinga–, les nostres terrenals anses de tota mena, a les quals ens agafem per no caure a un buit on ja hi som sense adonar-nos-en… Per això, en observar un mar abans amable, acompanyats per la brutícia i deixalles que hi aboquem sense escrúpols, ja no ens provoquen cap reacció significativa els cadàvers que hi suren des de fa anys, impunement, més enllà de lamentar-nos hipòcritament que ens els mostren, precisament, a l’hora de sopar… Sí, som immersos en un procés d’insensibilització al qual ha contribuït notablement l’exposició de certs mitjans: veiem a diari tants morts en directe que ja no causen cap sotrac en les nostres consciències, sembla que la cosa ja no vaja amb nosaltres…

Però té molt a veure amb nosaltres, amb el que fem cada jornada… i amb el que deixem de fer. Al CIE de Barcelona -on ahir, per cert, els interns van protagonitzar-hi una vaga de fam- no hi deixen entrar diputats incòmodes, legítims representants del poble, per a què no vegen les condicions infrahumanes en les quals té les persones retingudes sense drets civils ni garanties legals de cap mena el Ministerio del Interior del beatíssim afinador de fiscals Fernández Díaz, en un simulacre hispànic de Guantánamo, persones que no estan acusades formalment de res però que no obstant no poden moure ni un dit. I encara més: avui mateix m’he despertat amb la ràdio, com cada matí, i el primer que he sentit és que la BBC ha destapat una trama d’explotació de refugiats sirians a Turquia, obligats a treballar fins a dotze hores diàries per un plat de calent, manipulant productes tòxics i amb treball a estall… endevineu per a què? Per a subcontractes de respectadíssimes empreses com Mark & Spencer i moltes altres d’ací i d’allà, per a què els londinencs puguen comprar-se samarretes a sis euros que, no ens enganyem, és el que volem tots, i per això tots en som culpables, sense excepcions.

Però no patiu, si és que ho feu. Demà un altre tema ocuparà el temps dels que encara llegim premsa, veiem qualsevol telenotícies o escoltem la ràdio… I quan no ens agradarà el que llegim, observem o escoltem deixarem de llegir, posarem una pel·li o canviarem d’emissora. I llavors la insensibilització serà total i haurem perdut definitivament la batalla, la d’aconseguir un món més just i humà pel qual no haurem estat capaços de moure un sol dit ni de lluitar fins el final. Llavors, i només llavors, podrem canviar-li el nom al mar. Total, ja no vindrà d’ací.

Salut i País!

* Tot i que el terme Mare Mortum s’ha “popularitzat” arran del treball d’una ONG, com explica l’ARA d’ahir, jo he preferit posar el títol en llatí correcte, amb la doble U del genitiu plural.