Corrupció: de pecats i pedres

judiciNo hi ha telenotícies, butlletí radiofònic ni mitjà digital o en paper que no en parle a diari, especialment des de fa unes setmanes: els macrojudicis pels diversos casos, molts d’ells ben grossos, que esquitxen a punta de pala membres i simpatitzants de cert partit polític, i també els abans, o no, respectabilíssims capitostos d’entitats financeres de campanetes –i de campanes al vol, amb somriure ratoner– rescatades amb diners de tots, animen la graella i ofereixen carnada al respectable. Els eros –eres, en castellana llengua– andalusos encara cuegen, hereus dels Filesa o Roldán de torn, i si mirem cap a “casa”, els afers Blasco o Camps, Munar o Matas, Pujol o Palau –i els tants per cent que encara pengen– tampoc no se’n salven. Veiem o sentim, a les portes dels edificis dels togats, ciutadans més farts que Galapet, amb ànsia de sang, enardits i desllenguats, i no podem evitar somriure, còmplices, davant els seus improperis… Però, potser nosaltres estem lliures de pecat? Pensem-ho una miqueta, abans de llençar-hi les primeres “pedres”! Us explicaré, abans, una anècdota personal.

Quan vaig ser regidor del meu poble, ja fa anys, entre altres àrees portava la d’educació, motiu pel qual m’encarregava com és lògic de les reparacions i la posada a punt de les envellides escoles públiques locals, de titularitat municipal, activitat que es realitzava a l’estiu. El pressupost era escàs i qui les solia executar –fa uns anys que va faltar, dissortadament– era un bon professional que s’ajustava a les condicions de l’administració i que, detall important, ja hi treballava abans d’entrar jo, amb governs anteriors: el cas és que feia la feina amb un encert notable. Doncs bé, us faré una confessió: quan acabava la temporada, al setembre, ell insistia tot i les meues reticències a convidar-me a dinar, un dia feiner, a un restaurant modest. No en tenia cap necessitat, però quan li deia que no m’hi avenia s’ho prenia malament, així que el darrer any dels quatre hi vaig accedir. Sí, aquell acte de tràmit, en aparença innocent –no ens enganyem, però– no deixava també de ser “corrupció”, representant jo el que representava.

Em direu, amics lectors, que exagere, que corrupció és només allò del principi, els grans desfalcs, els enganys de molts milions… Però pensaríeu el mateix si en compte d’un restaurant de menú, com era el cas, n’haguérem anat a un de primera fila, dels que al meu poble abunden, amb plats de molta volada i vins cars i exclusius? Segur que no. Aquesta pràctica, força habitual en tots els àmbits, aquest “quedar bé” que tan normalitzat està en la nostra societat quan es vol mostrar agraïment, si pretén persuadir, convèncer o influir en decisions futures, sobretot quan hi ha pel mig recursos públics, és corrupció, però d’una mena que tenim assumida, institucionalitzada i de la qual habitualment no ens sentim gens responsables. Amb els “regals” ocorre el mateix: el volum del paquet, els llaços amb què ve envoltat o la utilitat manifesta de la cosa no ens han de fer perdre la perspectiva; això sí, la majoria observem diferències palpables entre el fet de rebre un bolígraf de colors… o una bossa Louis Vuitton de les que corrien, alegres, per alguns despatxos del Cap i Casal no fa tants anys. La mida –i el preu, sobretot– sí que importen ací, veritat?

A efectes penals és evident que no és el mateix que algú amb pocs escrúpols pose la mà a la caixa en un moment puntual que el finançament irregular, sostingut i conscient del partit polític que regeix els destins d’un país determinat, que no és per cert a deserts remots ni a muntanyes llunyanes. Ara bé, moralment no hi ha cap diferència entre primers i segons, quan hi ha cabals públics que acaben anant on no toca, en siguen molts o pocs, si serveixen a finalitats i interessos diferents, que altrament repercutirien en el benestar generalitzat de la ciutadania i en més serveis o prestacions. Però quina percepció en té, aquesta “ciutadania”? Doncs una de ben perillosa: que absolutament tothom està tacat, que tota l’aigua per on passa banya. I no és així. Aquest és precisament el drama: com que “no se’n salva cap”, s’ha arribat a assumir com a “normal” que si ho fan “els teus” mira, xico, està lleig, però no està tan malament… I això és ben trist i explica molts comportaments electorals: de fet, aquesta és una de les claus de per què resisteix com a més votat a l’Estat el PP, partit que té el vergonyant honor d’haver estat acusat, amb visos de credibilitat, ni més ni menys que “d’organització criminal”. No els n’haurien de caure les “medalles” a terra només als dirigents, que encara en trauen pitera, sinó principalment als votants que els ho permeten, per als quals és més important que no governen els adversaris que sentir la forta ferum emanada de la merda pròpia.

Què més han de fer per a qu42966è els passe factura tot el que estem contemplant a diari? Si sembla que és ben bé al contrari! Com més porquera sura, més vots obtenen! Però què els podem exigir a ells mentre, salvant totes les distàncies, la resta, els “purs”, ens deixem seduir ara per un dinar “d’agraïment”, uns altres segueixen encomanant factures sense IVA amb l’excusa del “fer com fan no és pecat”, o contractant els legalíssims serveis d’espavilats gestors que els estalviaran molts cèntims fent-hi valdre un famós reclam de certa botiga de productes electrònics? Em tornareu a dir que no és el mateix, i en part tindreu raó, però hi insistiré: tot són mostres fefaents de la moralitat dubtosa i de conveniència d’una ciutadania que té, que tenim, dues vares d’amidar, que volem fer passar per l’adreçador –amb motiu, sovint– els nostres representants públics mentre nosaltres fem fum en compte de fer llum… Que el desaparegut obrer del meu poble continués encarregant-se any rere any de la feina encomanada no depenia en absolut –ho sabia, ho sabíem– d’aquell dinar de menú, sinó de la seua efectivitat i polidesa, de l’adequació anual al pressupost existent… i com no de la paciència a l’hora de cobrar. En tenia, però, aquell costum i ja sabem que el costum acaba sent llei. Cal canviar tants comportaments individuals i col·lectius… Per què no comencem, però, per nosaltres mateixos, pel que fem dia a dia? Hi som a temps?

Puc dir amb el cap ben alt que vaig eixir de l’Ajuntament amb experiència, sí, però més pobre que quan hi havia entrat, quatre anys abans. Vaig cometre errades, com tots, però mai vaig fer amb la gestió dels recursos públics que vaig administrar res que fóra motiu de penediment o vergonya posterior. Era D. Enrique Tierno Galván, un referent moral de primer ordre, qui afirmava que els que es dedicaven a la política havien de tenir les butxaques de vidre. I encara afegiria jo “i ofici i benefici”, perquè les temptacions poden ser grans si no tens clar que estàs de pas, si no tens uns estudis o una feina que són, que han de ser, el teu mitjà de vida, si no entens que els diners de tots són més sagrats encara que els particulars precisament perquè els administres temporalment… Certament, és responsabilitat nostra, de tots en tant que votants, que sapiguem castigar electoralment i fer fora del sistema, i no premiar-los amb més anys de govern, els que representen la indecència i la immoralitat, que no són majoria però que en són massa. Llavors, i no abans –ai, que bonic és poder dormir per les nits!– estarem legitimats, si més no en part, per començar a “llençar pedres”. Ep, ni que siguen metafòriques!

Salut i País!