Els difunts, la caspa… i la Renfe

Els difunts i la por

Aquesta setmana, després d’haver llegit un text graciosíssim de l’humorista valencià Eugeni Alemany al voltant de la mort –busqueu-lo a internet, és molt bo– he recordat una vivència d’infantesa, l’aparent truculència de la qual acoquinava cada any el meu esperit infantil: el costum que tenia la meua iaia Rosa de col·locar, animetesa la cuineta de sa casa, les animetes que representaven els seus familiars morts, candeletes que suraven en l’oli dipositat a un plat, que mantenia enceses des de la nit prèvia a Tots Sants fins el Dia dels Difunts. L’efecte lumínic i el joc d’ombres que es produïa en aquell habitacle, a més del silenci místic que ella fomentava aquells dies, com si fóra pecat destorbar l’etern descans dels passats a millor vida, imposava i corprenia aquell nen d’ulleretes i mil preguntes sempre en estudi que era jo. Això, unit al fet que cada dissabte de l’any, per sistema, em mostrava amb una gran naturalitat on tenia la roba i les sabates amb què l’havíem d’amortallar, quan en fóra el moment, em feia veure la mort com quelcom angoixant i alhora proper. Recorde que vaig compartir, en aquella època –tindria huit o nou anys– els meus fundats temors amb mon pare, al voltant dels difunts, precisament un dia que passàvem en moto per davant del cementiri. Parà, es girà, en mirà la tàpia i després els meus ulls uns segons i deixà anar una sentència que sempre he tingut present des de llavors: “Dels morts? De qui has de tindre por és dels vius, dels vius”. Paraula del so Fernando.

Caspa d’ací i d’allà

De bocamolls n’hi ha de tots colors, credos i nacionalitats.. L’indigent intel·lectual que fa de president de la patronal espanyola, de nom Joan Rosell, i encara un altre, el desconcertant magnat self-made man de tupè ros Donald Trump, aspirant a ocupar en breu el despatx oval, coincideixen a considerar les dones, especialment les treballadores en el cas del primer, totes en general pel que fa al segon, com una simple mercaderia que, això sí, fan bonic mentre no piulen ni es queixen. Rosell no veu bé la igualtat de gènere en l’aspecte laboral –de com estaven les dones en les fàbriques a finals del segle XIX o les cambreres d’hotel al moderníssim segle XXI no se l’ha sentit opinar– i Trump, amb serioses opcions de guanyar les eleccions, la qual cosa menystenim sovint perquè apliquem allà paràmetres socials, Trumpsentimentals i ideològics d’ací, no podria pair que una dona en fóra la comandant en cap. Estaria bé que, en tots dos casos, reberen un correctiu exemplar. En el cas del primer ho veig difícil: alguns encara l’aplaudeixen; en el cas del segon, ni perdent les eleccions callarà perquè el que representa no és passatger, és en el fons el clam d’una Amèrica profunda, d’un imperialisme tronat i feixista, que és conscient que ja no són els amos del món. I no poden suportar-ho. Tots, ací, donem per fet que guanyarà la menys dolenta –com Chirac les presidencials franceses de 2002, quan va vèncer a la segona volta, gràcies a l’esquerra, a la mala bèstia de Le Pen pare– el problema de la qual és que tampoc no entusiasma ni representa res de nou, però compte amb les enquestes, que les carrega el dimoni… Recordeu el Brexit! La caspa és perillosa, sí, i molt, però encara ho és més la inacció dels que podrien evitar que Rosells i Trumps, especialment el segon pel que comportaria per al món, arribés a un lloc tan destacat, malgrat els contrapesos constitucionals d’aquell país. Supose que era d’aquest tipus de vius del que em prevenia mon pare…

A llegir, xiquets!

Estareu al cas, supose, que a tot d’estacions ferroviàries del país de Baudelaire i Víctor Hugo han instal·lat màquines expenedores, no de refrescs ni d’entrepans o llaminadures –que ja n’hi ha prou i massa– sinó de tiquets que contenen relats brevíssims, d’un a cinc minuts, que hom pot llegir gratuïtament mentre espera, lecturapacient, el trànsit dels combois. No cal dir que en una època d’alienació mòbil com la que patim és una bona notícia, i per sort no és un cas aïllat: a Sao Paulo una editorial local ha tret enguany uns llibres que aprofiten com a bitllets de metro –supose que tindran un codi que es podrà escanejar!– i a Bucarest ja fa uns anys que empaperaren parets d’estacions amb codis de llibres exhaurits que hom podia descarregar-se lliurement, evitant així la despesa de retorn dubtós en noves edicions. Em semblen bones idees, ben especialment la primera: sóc amant dels relats breus i dels molt breus, dels que pots pair en pocs minuts però que són petites joies, grans obres d’art, i en la lluita contra la ignorància general crec que les andanes poden ser, també, belles trinxeres… Deia Fuster que calia llegir tot allò que queia a les mans d’un. Inclosos relats de temes i autors aleatoris com aquests, afegiria jo. Benvingudes, doncs, les iniciatives en aquest sentit! Només tinc, però, un dubte raonable: seria d’aplicació pràctica ací, a casa nostra? Hi caldria, sobretot, espai suficient, perquè les màquines haurien de tenir un volum major: penseu que, coneixent l’estimada Renfe i els seus jocs de mans, no n’hi hauria prou amb trossets de paper… més bé haurien de poder parir novel·les d’un gruix considerable, no creieu amics?

Salut i País!