No parlaré de Trump… O sí

Dimecres passat, el meu nebot de vuit anys –m’ho explicava la meua germana– va protagonitzar una eixida de les seues, mentre dinaven junts amb el telenotícies posat, com en tenen costum; hi apareixia el president electe dels EUA, traient pitera pel seu notable èxit, i ella, que com la majoria dels forans no s’ho esperava, se’n feia creus. En un moment donat el menut, que no se’n perdia detall, se la quedà mirant i li amollà, assenyalant-li l’aparell: “mami, estic pensant que per a això no valia la pena que Colom hagués descobert Amèrica, no creus?”. El meu Andreu és així, reflexiona i elabora discurs, dues característiques ben necessàries en un nen i en tothom, i es forma la seua pròpia opinió del que ocorre en base als seus coneixements, els apresos tant a casa com a l’escola. I també juga i es distreu, com és propi de l’edat. Més tard, quan va tornar del col·legi, supose que va fer deures si li n’havien manat, devia anar al musical a tocar una estoneta el bombardí si hi havia classe, va sopar –d’això n’estic segur: té bona ganeta, s’assembla a la família– i se’n va anar al llit. Un dia, en suma, com qualsevol altre…

nen que pensaSí, aquesta setmana el gran tema als mitjans, a la feina i al carrer, ha estat sense dubte el resultat de les eleccions als EUA. N’hi ha hagut un altre, però, que mereix en la meua humil opinió una miqueta d’atenció –temps tindrem, per dissort, d’ocupar-nos de Trump i el trumpisme– tot i que les seues repercussions immediates, hi estareu d’acord, em sembla que no seran comparables a les del shock americà: parle del debat obert –i, segons com, encès en flama– dels deures per a casa, que fins i tot ha provocat una “vaga” secundada per alguns pares i mares perquè consideren, en paraules del president de la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres de Alumnos (Ceapa), José Luis Pazo: “que són perjudicials per a tothom i han de desaparèixer del sistema educatiu espanyol”. D’entrada, em semblen unes declaracions generalitzadores i, ho he de dir, força extremes, que no ajuden gens a centrar un debat que existeix, és una obvietat, però que cal entomar amb serenor. Jo, com és lògic, vull dir-hi la meua perquè una miqueta autoritzat per parlar-ne també crec que estic, en tant que docent.

De deures n’hi ha de moltes classes, bàsicament de consolidació, de reforç i d’ampliació, i ben o mal enfocats poden ser tan útils –o tan inútils– com qualsevol altre recurs, si compleixen o no una sèrie de requisits, com per exemple estar adreçats a fer que l’alumnat s’interesse activament per tot allò que l’envolta i l’afecta, fet que hauria d’implicar a tots els que participem en el procés d’aprenentatge, incloses les famílies. Per això crec sincerament que són necessaris si tenen un objectiu concret, si s’ajusten a allò treballat, si no són mecànics… ni abusius. Tinc costum, per exemple, de manar-ne només quan considere que són útils en aquest sentit i sempre tenint-ne en compte les capacitats individuals i grupals, i perquè sóc conscient també que l’ensenyament no es circumscriu a les quatre parets d’una aula; pensar això és creure que només es pot ensenyar, i per tant aprendre, a l’escola o institut. Els centres no són magatzems on tenim guardats i calentets els fills de qualsevol veí o veïna, a la seua llar l’alumnat té el dret de compartir què fa; per això opine que quan entren a casa tasques escolars es pot estar enriquint també la família, si se la fa partícip de les inquietuds i ànsies per aprendre dels seus plançons.

Quan veus antideures opinen que “són molt sovint una càrrega per a la família i per als nens, que els fan de mala gana perquè saben que aquella estona la podrien dedicar a altres activitats”, com la pedagoga Francina Martí, puc estar d’acord en la primera part si no s’observen els punts descrits en el paràgraf anterior; per altra banda, però, si només férem en cada moment allò que només ens venia de gust, on quedarien valors tan importants com la constància, l’esperit de superació o l’adquisició d’hàbits que ajuden a assolir objectius d’entrada inabastables? És responsabilitat nostra, dels docents en primer terme, aconseguir que en siguen els imprescindibles, sí, i després també de les famílies que els facen a gust, que els vegen com una oportunitat i no com una llosa. Aquest debat ha començat a la primària però s’estendrà a la secundària, i serà bo perquè tots som al mateix vaixell i no podem ni devem afrontar-lo de manera esbiaixada ni aïllada perquè l’ensenyament és progressiu i les etapes han de succeir-se des de la suma, no des de l’enfrontament: caldrà escoltar les famílies, d’acord, però també tots els que som a les aules, que tenim opinions diverses però complementàries i enriquidores. I ja que hi som, comencem a afrontar també la utilitat o no del treball per projectes, una major connexió entre nivells per evitar divergències, la millora de la quantitat i la qualitat de continguts apresos, l’excés o no de les activitats extraescolars o la formació bàsica i continuada dels mestres?

Trump enfadatMentre preparem aquest debat de conjunt –i no ens toquen més els… marcs legals que ens maregen en compte de fer que ens aclarim– no ens oblidem d’algunes de les xacres específiques que són presents i en augment entre els nostres escolars, a tot arreu, com per exemple l’odiós bullying, que provoca seqüeles físiques i mentals de consideració a cada vegada més nens i nenes, producte de la subversió dels valors més elementals, com el civisme, el respecte i la tolerància envers el diferent, envers tothom. Aquesta setmana, precisament, hem vist on pot arribar –i només és el principi– aquest canvi substancial, en un vídeo d’un institut de Michigan, després de confirmar-se el resultat de les eleccions nord-americanes, d’haver calat l’incendiari discurs del candidat triomfant: estudiants blancs etzibaven a crits “construeix el mur, construeix el mur” als companys llatins del mateix centre, vexats i humiliats innecessàriament; tot un símptoma que el que es cou allà –i ací, a la vella Europa, amb tants personatges inquietants que poden guanyar eleccions en breu–, sense dubte afavorit per aquell resultat, no és un plat de futur mengívol. Si no volem que aquestes actituds es repetisquen, si volem recuperar el seny la resposta és, ha de ser sempre, més i millor educació. Potser llegir més –llegir millor– és una de les claus, qui sap…

Gabriel Celaya té un poema preciós que es diu “educar”. Busqueu-lo. Desconec –ja em permetreu la broma– si mentre el pensava es plantejava si els deures eren o no necessaris, però en tot cas allò important és que hi enalteix el bidireccional i complementari fet d’ensenyar i aprendre. El considere de lectura imprescindible perquè en resumeix de manera meravellosa el procés, una feina que és més que una feina, que és cosa de tots i en la qual no podem badar ni un instant. S’acosten temps incerts –més encara– a tot el món, amb una economia que potser no resisteix els plans d’un bomber piròman, amb un canvi climàtic real i angoixant que és negat per qui d’ací a poc serà el responsable polític amb més poder del món, que planteja la construcció de murs per afrontar la diferència i l’aïllament en compte de l’intercanvi d’idees… Ara més que mai, ací i allà, és imprescindible que els nens es pregunten constantment, que estiguen al cas del que passa al món, que pensen per ells mateixos, que elaboren discurs propi i que reaccionen davant les injustícies d’un món que serà ben inhòspit si no hi posem remei. La pregunta és si estem preparats per assumir, tots, la part de responsabilitat que ens pertoca.

Salut i País!