Contra el silenci…

Quina poca gràcia que han tingut sempre els estatunidencs a l’hora de decidir certes coses, i que conste que ara no m’estic referint a eleccions presidencials o a certes lleis que hom, agosaradament, podria considerar absurdes, com ara que a l’estat d’Ohio és il·legal tenir a casa un peix borratxo o que a Vermont les dones necessiten un permís signat pel marit per poder usar dentadura postissa. No, no. Voldria cridar-vos l’atenció envers el poc encert que han tingut històricament per titular les pel·lícules! Bad day at Black Rock, posem per cas, és el nom asèptic i poc engrescador d’un film de 1955 amb guió i personatges força reeixits –el gran Spencer Tracy, el protagonista, està excels– que ens mostra com són el racisme i els deliris patrioters de les comunitats primitives del midwest nord-americà; el cas és que ací es va traduir com a Conspiració de silenci, un nom redó  que resumeix ben adequadament la producció… Però avui no us parlaré de cinema, només em va venir al cap mentre pensava com començaria aquest article i perquè em ve a tomb per parlar del tema d’avui. Seré breu.

SILENCIOQuedem-nos, doncs, amb el títol d’abans. A la pel·lícula –no us faré spoiler, no patiu– un nouvingut amb un braç amputat comença a fer preguntes incòmodes, fet que genera dubtes i provoca malfiança primer i agressivitat després en els suspicaços veïns, atemorits perquè, lògicament, tenen coses grosses a amagar. Ací el silenci és obligat i d’entrada ens fot, tot i que l’entens necessari perquè l’acció avance i perquè a poc a poc vas descobrint que estava plenament justificat. Avui dia però, a casa o al carrer, allò que normalment ens emprenya –si més no a mi– és precisament el contrari, la manca de silenci… Sí, estem cada vegada més exposats a la nosa i al soroll, a la contaminació acústica, sovint disfressada de música, i a la manca de respecte general pels silencis individuals i col·lectius, com si el fet de callar fóra per se una derrota, una demostració que hom val menys, que no s’és important. El súmmum arriba en el minut de silenci de rigor, guardat en activitats diverses com ara partits de futbol, quan ha mort algú reconegut: no és que no s’arribe als seixanta segons, és que a tot estirar en són trenta i ni això, sovint acompanyats per melodies sobreres o interromputs per gentola que no calla ni sota l’aigua.

Sembla que no hi ha aturador. Ho veus en persones que sempre han de dir-hi la seva, en esdeveniments col·lectius, encara que no aporten res, encara que ningú no els pregunte; també ho veus en aquells que es deleixen realitzant prescindibles obres a hores impossibles, en gent diversa que va cridant pel carrer i altres llocs públics com si els escorxaren vius, o joves –i no tan joves– que demostren, també al carrer o quan viatges amb tren, que tenen un mòbil o altaveu nous de trinca capaços de destrossar-te els timpans, sovint amb l’infame reggaeton –crec que si Moisès ressuscitara pregaria a Déu de llençar-lo com a plaga universal, en compte de les voraces llagostes o el simpàtic granís foguer– que se sol incloure dins de la categoria de música… Aquest silenci sol violar-se impunement però fixeu-vos: quan realment toca parlar, quan cal fer sentir la veu alta i diàfana és quan, en realitat, es calla més. ALTAVOZSí, també hi ha silencis, massa, que són refutables i que no haurien d’existir, com els que cometem davant les injustícies socials o polítiques, com ara l’anul·lació de drets, prohibicions de tota mena, imposició de lleis injustes, o el sagnant mutisme davant els habituals crims contra la humanitat a mig món…

Som nosaltres els que decidim quan parlem i quan guardem silenci, més faltaria. I quan ho fem finalment solem haver sospesat prèviament –és de suposar– tots els condicionants i considerat les conseqüències que les nostres paraules o llur absència poden comportar-nos, perquè certament no és el mateix expressar-te en tots els àmbits, països ni situacions de la vida… És bo recordar allò de “tots som esclaus de les nostres paraules però amos dels nostres silencis”, atribuït a Mahatma Gandhi, perquè és una pensada realment encertada, però i si hi donem la volta, de tant en tant? Per què no parlem més i millor per descol·locar els que esperen de nosaltres que callem, i callem una miqueta més, si molt convé, quan ataquem la llibertat, el descans o la pau d’altri? A Black Rock, aquell bad day de la pel·lícula, els silents se sentien culpables perquè eren esclaus del seu passat… Potser nosaltres no gosem piular quan hauríem de fer-ho perquè, vés per on, ens volen esclaus –o pitjor encara, ens creiem que ho som– els que mouen des de fa tant de temps els fils de tot plegat… Què, fem un pensament?

Salut i País!