Sempre se’n van els millors…

Ahir diumenge, dia de trons i llamps tant ací dalt com allà baix –i pedra, i mànegues a la costa– corria per la xarxa una simpàtica broma, en plena efervescència tempestuosa: que no estranyava tanta fúria desbocada pels cels perquè, és clar, s’hi acabaven de trobar Rita i Fidel, i d’ací venia tant de bram. Més enllà de la nota d’humor –i de la dubtosa coincidència, perquè mèrits per estar asseguts a la dreta o a l’esquerra del Pare no crec que n’hagueren fet molts cap dels dos, si més no des del punt de vista de la doctrina, malgrat anar tots dos del bracet dels Papes de torn– no hi ha dubte que es tractava de dos caràcters forts que s’havien construït una imatge, i amRitab resultats desiguals ho van aconseguir, de persones obsessionades a deixar petjada, cada un a la seua manera, cada un amb unes armes ben diferents. Sense voler comparar en absolut mèrits i demèrits de tots dos, no hi ha dubte que, mitificats pels seus, repudiats pels contraris, aquesta setmana han desaparegut dos personatges sense els quals els seus respectius contextos quedarien orfes d’això que darrerament se’n diu relat.

Rita Barberá va ser en vida –i alguns pretenen que després de morta, amb homenatges pòstums que serien excessius– i durant dues dècades llargues, la màxima exponent d’una ciutat provinciana i submisa, encantada de ser-ne, adorada fins l’extrem pels seus fidels, que va caure en desgràcia quan es creia intocable, mentre que Fidel Castro va ser en les set dècades que va estar en boca de tots, que es diu prompte, la icona antiimperialista capaç de plantar-li cara al país més poderós del món i, per a molts, responsable d’una revolució a imitar, si més no en l’origen de l’invent. Sóc conscient que altres haurien escrit aquestes darreres línies a la inversa, retratant l’alcaldessa d’Espanya com a model immaculat i al Comandante com un sàtrapa sense fel, capaç de tot per perpetuar-se en el poder, que ha mort al llit com els dictadors longeus. Ara, com que l’article és meu, he escrit el que m’ha donat la gana, i deixe al vostre criteri, estimats lectors, fílies i fòbies a considerar i reflexions pròpies. Però no us en vull parlar, sinó del que els ha unit a tots dos en el temps: l’arribada inexorable de la Gran Dama.

Sí, perquè feren el que feren en vida els acaba d’igualar la mort, fet nuclear que ens permet d’estar parlant-ne tan profusament. Fa unes setmanes us en feia cinc cèntims, aprofitant Tots Sants, de les animetes i de la percepció que en tenia quan era menut. Doncs bé, tot adult conscient pot comprovar en una pàgina d’estadístiques que aborrona (http://www.worldometers.info/cat/) que cada dia moren al nostre planeta, ja no diguem als nostres pobles, ciutats o països, de l’ordre d’unes 165.000 persones –sí, cada dia, ho heu llegit bé– tant de manera natural com producte de guerres, conflictes i successoFidels evitables. Gent anònima de la qual no parlem, que com que no són coneguts, com que no han tingut una transcendència digna de passar als llibres d’història, només seran recordades pels seus familiars i amics, i encara gràcies i segons memòria tinguen o vaja el preu de les flors. Però de gairebé tot finat, siga qui siga, algú dirà invariablement, amb to greu: “Que bo que era” o “Sempre se’n van els millors”. Collonades, que diria Pla. No, no sempre se’n van els millors, senzillament se’n van i prou, perquè per a llavor no es queda ningú.

El problema no són, realment, els que se’n van. Són els que s’hi queden. És la hipocresia que hem vist des de dimecres passat, la dels “seus”, que en vida no van fer costat a l’exalcaldessa perquè no podien o no volien, que se la van treure de damunt perquè cremava i a qui després cantaven lloances infinites; la hipocresia dels negres heralds del seu propi partit i afins ideològics, tant polítics com plomes al dictat, que es van afanyar a acusar indignament els contraris –després de respirar alleujats, perquè en sabia massa– d’haver-li poc menys que donat el colp de gràcia, quan del que no es va recuperar mai era del colp dels “seus”, fóra o no culpable del que li atribuïen, que tot apuntava que sí; és també la hipocresia del seu “amic” Rajoy acudint-hi a l’enterrament, vessant les habituals llàgrimes de cocodril del polític experimentat; és la hipocresia dels que criticaren els que no guardaven un minut de silenci per ella en la Carrera de San Jerónimo, els mateixos per cert que ahir aplaudien amb les orelles les efusives mostres d’alegria dels cubans exiliats, que ballaven salsa i brindaven amb rom, contents i feliços per la mort del seu anticrist particular; és la hipocresia, també, de molts dels que aniran a veure passar la comitiva fúnebre del Caballo per l’illa, i se n’alegraran serrant les dents, o dels mandataris que han enviat emotius telegrames de condol però que per dins se n’han fotut del mort i de qui el vetlla.

Els éssers humans som així. Quan traspassa algú conegut, si ha tingut una transcendència pública i notòria –sempre i quan haja estat “un dels nostres”, clar– sentim la necessitat de lloar-lo o exculpar-lo, de minimitzar-ne els errors que va cometre en vida i de fer-li homenatges merescudíssims que potser li vam negar en estat corpori terrenal. I al contrari, en d’altres sentim la necessitat poc humana i força animalesca, ben estranya i perversa, de carregar les tintes amb un notable ànim de revenja encara que no en siguem d’habitud, de venjatius, però que en tot cas ens retrata per dintre. I ens quedem ben amples. Sí, els éssers humans som així… En el primer cas ho fem perquè, conscients de la nostra condició de mortals, sentim que la nostra fi també és a tocar –a mesura que avancem en edat anem veient-ho més i més clar– i volem fer les paus amb nosaltres mateixos i amb el món, allò que se’n diu preparar-nos per quan ens toque, per al lliscar sense esforç en una nau sense timó ni rems ni vela, que va deixar escrit el gran Màrius Torres. Però aquest estrany estat de pau i beatitud aparents duraran ben poc, concretament fins el proper mort de campanetes amb qui vulguem passar comptes…

No n’aprenem. Jorge Manrique, tants segles després, continua sent tan vàlid com els seus rius, els seus papes i comtes o els seus pastors de ramats, metàfores poderosíssimes, universals i eternes. Sí, tot arriba. I, quan tot passarà, quan només siguem una simple estadística per a desvagats o per citar en un article, sabeu què en quedarà? El que haguem fet de bo i de profitós –alguns, ni això– per la nostra societat, per canviar les coses, per assolir un món més just i millor. I res més.

Salut i País!