Professionalitat…

Dijous passat em va ocórrer un cas com un cabàs. Després de la feina m’havia atansat a Gavà perquè a les cinc havia de realitzar-hi una determinada transacció comercial i, com que era hora de dinar i no tenia previst d’arribar-hi tan prompte, vaig decidir fer-ho a un restaurantet d’un carrer de vianants, cèntric, de bon aspecte exterior. Hauria d’haver sospitat en veure’l pràcticament buit, però l’estómac em cruixia i el menú ofert era atractiu, a la vista de la lletra exposada. A quina mala hora! No podien concatenar-se més despropòsits junts; allà va un resum dels més destacats: 1) un servei deficient i erràtic; 2) un ambient sonor agressiu pel que fa a la música i al to dels dos treballadors, cuiner i mestressa; 3) un primer i un segon que no només no s’ajustaven del tot a allò escrit –tenien un gust sospitosament semblant, encara no he descobert a què– sinó que basaven el seu èxit únicament en la presentació; i 4) el segon –carn, per cert– era completament fred; en fer-ho notar, la mestressa me’l va retirar al moment, amb una tèbia disculpa, i en el silenci del local vaig percebre l’obrir i el tancar d’un microones i com, després del dring de rigor, reapareixia per fi la meua carn… també tèbia.

N’hi va haver més, però no us cansaré; només us diré que vaig resistir estoicament fins les postres. Creieu-me que ni tan sols llavors no n’hauria dit res –hi ha moltes maneres de protestar– però de sobte, no sé si moguda per la inconsciència, la mestressa em preguntà “si tot havia anat del meu gust”. Allò ja era massa: me la vaig quedar mirant, escrutant-li les intencions en un rostre buit i inexpressiu, i tot apiadant-me’n però amb un somriure irònic li vaig soltar: “m’ho pregunta de veritat o només per quedar bé?”. Alçà les celles i no digué res. Potser no em va entendre. Vaig pagar, deixant el sobrant com a propina –no tots som igual– i mentre passejava per baixar –és un dir– el dinar i fer temps, vaig reflexionar; allò no era, per desgràcia, un fet aïllat, sinó una mostra més de la manca de professionalitat que ens envolta en àmbits ben variats. Allò que em va ocórrer passa sovint a qualsevol lloc, però cal dir que el món de la restauració no en té l’exclusiva. Fa un cert temps que veig pisos: me n’han mostrat professionals que mastegaven xiclet, vestits de qualsevol manera, parlant-me de tu sense demanar-ho i fins i tot una ocasió –en tinc un testimoni– en un estat etílic lamentable. A què obeeix tot això, que darrerament sembla haver-se accentuat?

CERTIFICADO-DE-PROFESIONALIDAD-GRUPOArribats ací i abans de continuar, potser alguns pensareu que vaig exagerar, que no era per a tant, que potser no n’hauria d’haver dit res al restaurant, tot i que ho vaig fer amb educació i sense faltar al respecte. Això mai. Però, i l’interès per fer les coses bé? Arribe a entendre la manca de professionalitat quan hi ha sous miserables pel mig per feines de moltes hores i potser molta responsabilitat, fruit de les perversions del capitalisme més salvatge i inhumà, quan et trobes personal desencisat per torns interminables, massa taules per atendre o condicions laborals inexistents… No la puc entendre tant, però mire d’esforçar-m’hi, quan tot i haver-hi una certa voluntat de fer-ho bé, qui t’atén –siga a l’administració, a l’oficina, o a una aula– està amargat, obligat per les circumstàncies, malgrat percebre un sou satisfactori, a fer una feina que no l’ompli o que directament no li agrada o, com passa sovint, que senzillament no sap connectar amb ningú perquè no té habilitats socials… Però no la puc entendre gens quan la deixadesa és voluntària i conscient, quan hi ha mala fe expressa, quan no es repara, ni ganes, en el fet que a l’altra banda hi ha una persona –una persona!– que desitja ser simplement tractada com es mereix tothom, exactament com ella mateixa voldria ser atesa en un cas invers.

On queda, en aquest món globalitzat i certament deshumanitzat, aquell amor propi positiu, aquella pruïja per voler superar-se i fer les coses millor cada vegada? On queda l’esforç constant que fa que et cresques i que vages a més, aquell interès a fer cada dia millor la teua feina pensant en la gent que se’n beneficiarà? És especialment sagnant quan s’atén al públic, quan es treballa amb persones –especialment en aquest darrer cas, sobretot en nens i adolescents– perquè, en el fons, no deixes de ser un model que pot ser positiu però també negatiu, que els marcarà pautes i aconseguirà efectes multiplicadors o divisors en ells… Serà pel sentit de responsabilitat que tinc o perquè sóc una miqueta capquadrat, però quan em trobe amb gent que no es pren seriosament el que fa, a qui li has d’anar darrere constantment, sent tristesa perquè veig que no se n’adonen d’un aspecte importantíssim: que per a què la societat funcione la primera baula som nosaltres, tant el que fem com el que fem sentir; que una paraula amable o un somriure còmplice, ja siga en una finestreta o en un passadís escolar, quan algú se’t presenta amb un problema, encara que no se li puga resoldre a satisfacció, fa molt; que el simple i gratuït fet d’escoltar més, d’escoltar millor, potser ens ajudaria a entendre més coses…

Potser això que dic no serveix per a res en un món com l’actual, potser ja hem fet tard i ens espera la deixadesa definitiva, la resignació total davant l’abúlia general; però voldria seguir pensant que sí, que encara som a temps, que no està tot perdut. Si allò del restaurant no és producte –que també pot ser– d’un mal dia, les conseqüències les veuran en breu en la baixada de clients, si no ha passat ja, i potser se n’adonaran i canviaran. Potser no ho han entès. Si els administrats no són atesos amb correcció en una delegació o negociat, bé faran de protestar i fer valdre els seus drets. Potser no s’hi atreveixen. Si els nostres productes o serveis no són els més competitius, com volem no només obrir mercats sinó mantenir-ne els que tenim oberts? Potser… Deixem-ho estar. Per què hem d’esperar, tan sovint, la reacció, el bac, l’absència, per adonar-nos que no anem bé? Diuen que no hi ha més cec que aquell que no vol veure…

Salut i País!