Nadal… i el que en penja!

Ja s’acosta Nadal, xiquets, i el pitjor que s’hi pot perpetrar, si més no d’entrada –si no ho dic, rebente– és l’atemptat constant de fer-lo plural: quin horror, sentir “els Nadals” o “aquests Nadals” a tot arreu, amb la impunitat de la inconsciència… lingüística! És cert que això, potser, no és tan sagnant per a tots vosaltres, amables lectors, com per a nosaltres, els confrares de l’esmena constant, com tampoc els “tinc que” o els “s’ho vaig dir” que ens torturen a diari, que hauríeu de considerar tan repel·lents o més com els “haiga” o els “ayer juguemos bien” de la llengua cervantina. Temps al temps, però, perquè al pas que anem aquest plural i també els “tinc que” i els “s’ho vaig dir”, com que “responen a la parla del carrer”, s’acabaran acceptant… Però tornem al solc; no us vull parlar avui dels eminents acadèmics de la cosa i de les seues simpàtiques i innocents entremaliadures, sinó del Nadal en si, la festivitat que ens fa més bones persones, més despresos, més solidaris… vaja, més de tot! És fantàstic –que en deia en Punset del pa tou aquell– no creieu? Fi de la ironia. De moment…

Fa uns dies, a un quart d’ESO, vaig treure’n el tema, entre d’altres, per fer un debat per parelles a l’hora partida, perquè m’agrada sentir-los raonar, perquè crec que és una eina importantíssima perquè acaben tenint un domini oral acceptable de la llengua; doncs bé, la parella agraciada, després d’uns minuts per preparar-se’l, ho va fer força bé: van aportar els habituals arguments a favor i en contra i encara més, entre ells alguns de ben interessants al voltant dels quals, amics lectors, caldria reflexionar, bàsicament els que en denunciaven les hipocresies que hem anat bastint al voltant de la festivitat del naixement, s’hi crega o no, del nen Jesús: per exemple, el fet d’aprofitar-se dels dies de festa –qui estiga lliure de pecat…– encara que hom en passe, i bàsicament que en més casos que no sembla és una mena de miratge, que serveix per reunir famílies que després, al llarg de l’any, no es fan gens de cas, per no parlar d’aquella mena de necessitat de “fer el bé” només aquells dies, com si un ressort intern ens impel·lís a fer-ho i que provoca que ens sentim tan i tan realitzats, en una actitud ben gregària i condicionada per una societat en què la impostura –el postureig, com se’n diu ara– s’ha fet un lloc central, una societat que creu en l’amor perquè hi ha un Sant Valentí, o en la primavera perquè ho diuen uns grans magatzems de moltes campanetes…

Solidaritat tot l'anyPerquè, ja ho sabeu, que les injustícies existeixen i són presents a diari, ací i allà, i no s’aturen ni decauen, ans al contrari, durant les festes que vindran; perquè sí, és clar, que és importantíssima una marató solidària, un recapte d’aliments per als que passen necessitats reals, per als centenars de nens i adults que pateixen, al moderníssim estat del primer món que representa que som –no cal parlar-ne ja, dels altres, en èpoques de guerres i conflictes constants!– mancances de tot tipus… Però, que no ho són cada setmana? És ara, no obstant, quan gairebé en exclusiva s’apel·la als sentiments del personal, amb anuncis molt ben fets, això sí… Ep, i és bo fer-ne perquè fins i tot gent del puny tancat l’obri una miqueta en aquestes dates tan assenyalades, que en diria el jubilat emèrit aquell. No n’estic en contra, però sí clarament que es faça només per cobrir l’expedient, aprofitant aquesta època d’estovament generalitzat. Som com som, tanmateix, i no crec que canviem després d’un article o d’un centenar. Potser encara n’hi haurà, que ho celebraran tot respectant-ne el sentit primigeni, i de bona fe. Ep, s’hi crega més o menys!

El retrobament familiar i amical, la tendresa de veure la il·lusió a les cares dels afortunats nens –i que conste que no parle de regals materials, ara– i els no tant, que tenen –que tenim– una família amb cara i ulls, no té preu; tampoc el fet de recordar, amb somriures o alguna llàgrima, els que ens faltaran a taula aquests dies perquè han anat caient en els revolts d’aquest camí de terreny irregular que és la vida… Per això el Nadal –en singular, per favor– és i ha de ser per a molts ben especial, més faltaria, més enllà del seu significat originari. Però no perdem el nord, posem-hi una miqueta de pausa… Santiago Rusiñol, a aquella obra de teatre modernista que hem treballat precisament a quart al llarg del primer trimestre, l’Alegria que passa, fa dir a un dels personatges, en Clown: “a l’hivern no se’n fa, de caritat, tothom té mandra de treure les mans del caliu de la butxaca…” Nadal és, ara per ara, una excepció –ben fictícia, però– d’aquesta regla. L’estació és llarga, sí, i sovint freda, molt. Recordem, per tant, que ser humans i sentir-nos-en va més enllà d’uns dies puntuals, festius o no: tothom hauríem de prendre’n una miqueta més de consciència…

Salut i País!