Societat consumida

sfNo he vist mai representada als escenaris, tot i que ja m’agradaria, la magnífica obra de teatre de Tennessee Williams que, en l’adaptació al cinema de 1958, es va titular en castellà La gata sobre el tejado de zinc; la pel·lícula és extraordinària –me l’he papada en diverses ocasions–, compta amb actors de primera fila que broden els seus papers i constitueix un dels més crus retrats d’un tipus concret de família i de societat, no tan superats com ens pensem. El cas és que en un dels duels interpretatius entre el personatge que recrea un jove Paul Newman, que intenta evadir-se dels seus problemes a través de l’alcohol, i el seu pare en la ficció, un cap de família possessiu, materialista, autoritari i visceral, tots dos són als baixos de la mansió familiar, al bell mig d’una típica plantació del Sud; l’espai és ple d’andròmines i objectes de valor que crien pols des de fa dècades, i quan el primer li pregunta per quin motiu va anar acumulant-ne tants, al llarg del temps, l’amo de tot –que pateix una malaltia terminal– li reconeix que va anar atresorant-los per inèrcia, però en el fons per demostrar que tenia potencial econòmic per fer-ho i, sobretot, perquè tenia la vana esperança que, en faltar ell, tot o part d’aquells objectes el sobreviurien, com una mena de llegat, que la mort no podria amb tot.

El 5 de gener a migdia encara era a València i vaig haver de practicar, requerit per les circumstàncies, l’arriscat esport del dia: anar de compres –en descàrrec meu, cal dir que en qualitat d’acompanyant i portador d’embalums– al centre del Cap i Casal. A quina mala hora! Allò era la selva, el Bronx i una estació de metro en hora punta, tot junt: les cues eren interminables; les empentes, tristament necessàries si no volies ser anul·lat per una massa enardida que no mirava pèl… Hi vaig sobreviure, però no ho done a passar a ningú. Es veu, però, que no en vaig tenir prou, perquè la primera jornada de les rebaixes, despús-ahir, encara a la capital del Túria, m’hi vaig tornar a atansar perquè estava capficat a trobar-hi a bon preu –els humans, definitivament, no tenim remei– un parell de cosetes que fa temps que em manquen. La guerra no era tan acarnissada com dos dies abans, però en el notable tràfec de personal, tot i l’horari matutí, intuïes un cert neguit per fracassar, un deix d’insatisfacció tot i el probable triomf, en un anar i venir mecànic a la caça del bé, material per suposat, amb el qual sentir-se realitzats. Potser ens hem convertit en això, en simples robots que comprem mecànicament, compulsivament, que sovint desconeixem –qui sap?– quin és l’objectiu que ens hi empeny…

Una persona a la qual aprecie, un referent de primer ordre en molts sentits, feia una reflexió interessant el dia de Reis: que havien rebut, la seua dona i ell, el netet de tendra edat després d’un temps sense veure’l i, lògicament, com que era el dia que era, li havien fet els regals de rigor; però que al cap de poc, sense ni tan sols fer-los un cas discret, el xiquet havia anat immediatament a cercar-ne els antics, al lloc habitual, conscient que era amb ells que s’ho passava bé, qui sap si donant a entendre que potser en tenia prou i massa. El iaio ho deia: els havia donat a tots dos una lliçó de la qual calia extreure conclusions… Partim de la base que la major part de les compres d’aquests dies han estat fetes amb la intenció, lloable per altra banda, d’obsequiar a persones estimades, i també que amb això hem tingut la pretensió, i fins i tot potser ho hem aconseguit parcialment, de fer-les una miqueta més felices; no posaré en dubte la bona voluntat del personal, però no estem passant-nos-en una miqueta? Calen, realment, 200142266-001per mostrar i demostrar una estima que per altra banda caldria fer palesa tots els dies? És que ho fem per costum, simplement perquè ho fa tothom? És perquè, potser, ens agrada rebre’n i si no ho fem potser no en rebrem? Quants dels regals que fem, que hem fet, per altra banda, no han estat en clau egoista?

Potser exagere –tinc una certa tendència a la hipèrbole– però el cas és que no anem bé. I no ho volem veure. Aquests dies especialment hem comprat, ens (n’) han comprat… Al marge de l’efímer moment de joia, hem contribuït, tots, a fer que la roda no s’ature, que la producció continue, que llocs de treball potser precaris ajuden a generar la il·lusió que tot rutlla, que eixim del pou… Però els humils regalets de festes són una mera anècdota: estem esgotant els recursos del planeta que encara creiem il·limitats, sense pensar en el món que deixem als fills i nets que diem estimar… Un Newman amarg es queixa, a la pel·lícula, que el pare no li va fer gens de cas de menut, i ell li retruca, desconcertat, que com pot dir allò, que com era possible, si mai no li havia mancat de res; el fill volia del pare, simplement, l’estima que no li havia sabut donar, mentre que ell creia que els béns materials eren capaços de comprar-la, si molt convenia. Al final, quan es veu sol i a la vora de la mort, se n’adona del temps perdut, de la inutilitat de tot plegat, i s’aferra a la poca vida que li queda per compartir vivències amb els éssers estimats… Que trist deu ésser adonar-se, a punt perquè et canten el gori-gori, quan has consumit la vida consumint, que més enllà de l’evidència física, ultra l’objecte buit, no has sabut apreciar la vida, que no has sabut estimar per tu mateix… estimar de veritat.

Salut i País!