En bones mans?

Imagineu-vos un home valencià, de mitjana edat i cabells argentats –no, no sóc jo.. hehe–, prou major per saber de què va això que en diuen la vida, però prou jove encara per gaudir-ne dels diversos plaers que encara se li presenten, a diari, que prou sap aprofitar. Imagineu-vos-el, no obstant, temporalment fora de joc per una puntual dolença, res d’important –una infecció d’orina, unes pedretes al ronyó…– però que li fa la guitza, una incidència que li acaba de trabucar uns plans ideats amb molta antelació. Imagineu-vos-el, per tant, acudint doblegat de dolor a les urgències d’un hospital gran, de referència, molt proper i de molta propaganda, a unes hores tan poc conflictives com les del migdia d’una jornada marcada en roig al calendari. Ja el veieu allà, acabat d’arribar-hi, envoltat dels petits drames que s’hi coneixen? Molt bé. Doncs deixeu d’imaginar, feu-vos el compte que és ben real i fixeu-vos en el que hi veu: el caos regna a la sala, els plors i els crits de protesta es multipliquen, una dona major fa quaranta-vuit hores que berreja a un box inhòspit a l’espera d’una habitació que mai no arriba, la sala fa pudor, falten mitjans i persribera1onal perquè no es cobreixen les baixes, i el que n’hi ha no en dóna l’abast, no hi ha responsable del servei d’urgències perquè ha dimitit fa poc pel desgavell organitzatiu… Sí, el col·lapse és total. I sí, és ben real: és un diumenge recent a l’Hospital de la Ribera.

Aquest gran edifici, al qual acudeixen els habitants del meu poble i de la comarca dual que banya el curs baix del Xúquer, a part d’alguns altres territoris adjacents, dóna servei a una població estimada d’uns tres-cents mil habitants, compta amb grans professionals –negar-ho seria absurd, a part de temerari– i està en funcionament des de l’any 2000. Va ser el primer hospital de l’estat –podis així fan vergonya– de gestió privada havent-se construït amb diners públics. Cinquanta-quatre milions d’euros de res… Després d’una primera concessió als amiguets de torn –la Generalitat, titular del servei, en va cedir a mans privades la gestió– que va durar tres anys, anul·lada per Zaplana i la seua banda amb una indemnització per suposat lucre cessant de vint-i-cinc milions d’euros –com el rescat de les autopistes, però a la murciana– se’n va fer una altra a un simpàtic conglomerat de bancs, constructores i asseguradores privades que finalitza al març de 2018. I és d’ací on, deixeu-me ser mal pensat, vénen tots els mals, perquè la Generalitat actual no pensa renovar-la i, clar, cal traure’n el màxim de suc abans de tirar la taronja; els problemes han crescut els últims mesos: els gestors fan l’impensable per a què el benefici no caiga, la qual cosa detrau la qualitat de les prestacions… I això és intolerable.

Això sí, la despesa en publicitat s’ha multiplicat: tot són bondats darrerament, amb grans anuncis i cartells que pretenen crear la necessitat d’un servei que està garantit, tot i que la gent no n’és conscient, i que per tant busquen causar confusió, amb voluntat manifesta de sollevar els administrats contra una administració que té tants forats per tapar que no arriba a tot… Però és curiós: el que ells no volen que se sàpiga ho amaguen ben amagadet, com ara l’atenció preferent que ofereixen a malats desplaçats, perquè la gràcia del negoci és que cobren de l’administració per cada pacient de la zona, però més quantitat encara pels que no ho són. Tampoc piulen al voltant dels greus conflictes laborals que tenen amb els treballadors, als quals paguen sous inferiors a allò estipulat, o que escamotegen empleats en dies festius per quadrar balanços, o que darrerament intenten dissuadir de fer operacions costoses però necessàries… La Plataforma de Sanitat Pública de la Ribera i alguns sindicats porten anys denunciant les males praxis, el nepotisme flagrant i els mangonejos diversos dels capitostos que han fet i desfet sota l’ombra protectora de la gavina carronyaire –que faran i desfaran encara, fins 2018– i encara està per aclarir un suposat cobrament de comissions –de diners públics, més faltaria– del qual molt ens pribera2odria parlar cert personatge de cognom floral molt i molt relacionat amb el partit podrit (veieu-ne l’enllaç de sota). I és que sempre la paguen els mateixos: definitivament m’encanta, m’enxisa el liberalisme que privatitza allò públic i després recorre als diners de tots per pagar-se putes i pitxeres (ep, metafòricament parlant!)

La qüestió és ben senzilla: la Generalitat Valenciana no tenia i no té tampoc ara cap necessitat de fer negoci amb la salut dels seus administrats, malgrat les penúries econòmiques actuals derivades dels alegres anys de vi i roses –i fórmules u, i esquelets calatràvics, i Terres Mítiques, i Emarses, i Gürtels, i Blascos, i Taules, i Cotinos, i més mandangues de balafiament popular–, menys encara de generar uns beneficis que s’emporten uns quants opusdeistes podrits de diners i amb consciències negres com la sutja. Perquè en cas d’haver-ne, de beneficis, que tampoc ha de ser l’objectiu d’allò públic, haurien de repercutir en la qualitat del servei i de la vida dels valencians. Fer negoci sabent que desatens, que deixes nuetets a aquests professionals que es juguen la pell en primer lloc, que miren de salvar vides cada dia, i després als usuaris que amb els seus impostos paguen aquesta sanitat, fer negoci en definitiva, sabent que jugues impunement i impúdicament amb la salut, frega la criminalitat. Quan anem a un centre mèdic, siga un ambulatori o un hospital, volem que se’ns tracte com pertoca, amb la rapidesa i eficàcia que voldrien donar sempre els enormes professionals que hi treballen –la immensa majoria–, que es desvetllen per tenir-ne cura i fer-nos l’estada més lleugera, menys traumàtica.

Aquell home de mitjana edat de qui us parlava al principi, amb el seu petit drama –res comparat amb els altres, clar, però que en tot cas devia passar un moment ben fotut–, la dona major oblidada dos dies –dos dies, que prompte es diu!– a un box, la resta d’usuaris que s’amuntegaven inhumanament a urgències aquell dia festiu o que hi acudiran qualsevol dia de l’any, d’ací a la finalització del contracte, tots els habitants de la Ribera, Alta i Baixa, l’únic que volen és ser atesos com es mereixen, que per això han cotitzat i cotitzen encara, i no poquet. No volen més ni menys. Simplement volen estar en bones mans.

Salut i País!

Per a més informació:

http://www.simap.es/muchassombras.htm

http://sanitatlaribera.blogspot.com.es/

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2016/11/22/juzgado-investiga-ribera-salud-cobrar/1495085.html