Napicols o alficossos?

BonigÉs ben lamentable que a aquestes alçades de la història, de la vida, haguem d’estar pendents d’assumptes com el que centrarà l’article que esteu llegint, impossibles de trobar a cap societat mitjanament civilitzada per a les quals serien, senzillament, una intolerable pèrdua de temps. Fins i tot he dubtat si escriuria açò perquè, sincerament, em fa mandra haver de defensar a tota hora, davant dels ignorants de sempre, el que està més clar que l’aigua. Però a vegades has de dir prou i denunciar, amb veu clara i ploma ferma, tota la caterva d’impresentables que pul·lulen per certes institucions, així que anem allà: veritat que a ningú amb dos dits de front li passaria pel cap afirmar que a Sevilla i a Santander parlen una llengua diferent? O a Bristol i a Boston? O a Grenoble i a Montreal? Doncs per a les eminències grises del partit popular valencià, i lamentablement per a molta gent de bona fe que seria capaç de tirar-se pel balcó si ells els ho demanaren, el que es parla a Benicarló i a Amposta, oh miracle, són dues llengües diferents. Absurd, veritat? Doncs què diríeu si aquest mateix partit demanara al parlament valencià de posicionar-se, que obligara els allà presents a votar si són llengües diferents? Us imagineu el mateix cas amb el castellà, l’anglès o el francès als territoris esmentats? Jo no. Però València is different.

La lògica i el sentit comú no necessiten aval. No obstant això, el món científic a l’uníson, sense fissures, ho té claríssim. Obrim el diccionari de la RAE i a qualsevol de les definicions de les “dues” llengües la cosa no ofereix cap dubte. Consultem un llistat qualsevol de paraules habituals en aquestes “dues llengües”: res a destacar tret dels lògics particularismes, bàsicament de vocabulari i de la flexió d’algunes formes verbals. Fonètica? Quisho, shateásiatrá és més diferent al Chiquillo, échate hacia atrás que indestructible i indastructibbla occidental i oriental–i ja em disculpareu, especialment els meus alumnes de segon de batxillerat, la macarrònica transcripció fonètica, fruit de la manca dels signes adequats–, canvis que per cert es produeixen dintre del mateix territori català, perquè de tots és sabut que a Lleida i a Girona no es parla igual, com tampoc a Tavernes o a Nules, i ningú defensa que el nulesià siga una llengua diferent –es diuen variants dialectals, eminències grises peperes!–, i així podria seguir, amb cinquanta-mil exemples més, perquè a diferència d’ells sé del que parle perquè ho he estudiat i m’hi dedique cada dia, però no és l’objecte d’aquest article justificar allò que no necessita cap justificació i menys encara parlar de mi ni de la meua faena, per cert, en un lloc on m’entenen perfectament sense haver de recórrer a la mímica… ni a haver de canviar de llengua.

De tan fàcil com és, li hauria de fer vergonya a qualsevol d’ells defensar el contrari… Però aleshores, per què no és tan fàcil? La resposta és senzilla i complexa al mateix temps. Gran part de la dreta, no tota, la que és cavernícola, ultramuntana i reaccionària –l’anomenat blaverisme social i polític–, amb el concurs notable d’alguns sectors del centre-esquerra –i és que l’estultícia no coneix d’ideologies–, va atiar conscientment el foc del conflicte lingüístic quan no n’hi havia, enfrontant persones i territoris, lligant en un còctel ben perillós per la seua bel·ligerància –recordem la “batalla de València”– llengua i política per treure’n rèdit polític –sí, ells en van ser els pioners a barrejar-les, allò que tant han criticat després a uns altres!; una bel·ligerància amb víctimes de carn i ossos, de la qual se n’haurien de sentir ben avergonyits, i que en el fons respon a una patologia clara: es diu autoodi, el més estúpid de tots els odis, tan profund com la seua ignorància, que es basa en una incongruència flagrant: la que els fa reivindicar els dies parells la figura i el llegat de Jaume I, ignorant d’on venia i quina llengua parlava, la qual portà ací amb les cartes dC37PsPIWIAAeGdpe repoblament, i per altre costat la que fa que fustiguen que es pense, que es somie, que es visca en plenitud en eixa mateixa llengua, amb absurditats com la de la imatge adjunta –en castellà, clar– que posa de manifest quines realment els importen i quina no gens, en una demostració evident de l’autoodi de què parlava abans. La proposta de votació, per tant, no és més que una (altra) cortina de fum que vol tapar altres vergonyes…

Quan veig un eurodiputat valencià del PP, un que últimament s’esforçava perquè els seus col·legues no sentiren certa conferència incòmoda, confessar –com tants altres dels seus– que ho té clar, però que cal acontentar els seus votants, perquè molts d’ells pensen així; quan veig que, parlant d’eurodiputats, un altre que no és valencià però que parla la mateixa llengua que nosaltres ha pentinat els seus companys de partit aquests dies denunciant que van errats, que no tot val en política; quan veig tot això, no puc evitar pensar que allò que cal sotmetre a votació al ple de les Corts Valencianes és una proposta que permeta als amics d’eixe personatge que fa deu anys que cobra a la Diputació sense anar a treballar, als amics d’eixe periòdic amb cabina que els serveix de corretja de transmissió d’obsessions i neures, als amics d’eixa “lideresa” popular barreja de Margaret Thatcher i de Don Pío, una llei que permeta diferenciar els napicols dels alficossos que, aquests sí, són productes ben diferents i alhora tan familiars dins de sa casa. Dubte, no obstant, que arriben a distingir-los –no han sabut la diferència entre governar i emmerdar, entre gestionar i balafiar!– perquè, no fa molt, fins i tot tenien algun problema amb un altre element, concretament un moniato. Ara, se’l varen espolsar de damunt i en l’actualitat cobra de senador a Madrid, ofrenant les noves glòries eternes i immortals de sempre… Quan pense que eixos tornaran, si els que estan ara no fan el que toca, se’m fa de nit.

Salut i País!