Lladres, estafadors i gàngsters

Dimarts passat, de vesprada tardet, mentre era tranquil·lament a casa, gaudint d’una versió –magnífica, per cert– de la Pastoral del sord de Bonn per la Wiener Philharmoniker i el seriot de Karl Böhm, em va vibrar el telèfon. No en tenia memoritzat el número que apareixia a la pantalla i normalment, quan això ocorre i no espere cap trucada, tinc el costum de no agafar-lo; ho vaig fer, però, mogut per la curiositat després de la segona tanda de brunzits i de deixar la gravació pausada, i la veu de l’altre costat de la línia em va fotre completament Beethoven i la placidesa del que quedava de jornada; es tractava d’una empleada d’una agència de cobrament de morosos, que em reclamava amb veu cansada i neutra un deute –37,48 € d’interessos de descobert– que, segons ella, jo havia contret amb una entitat bancària amb la qual no treballe des de fa mig any. Em vaig encendre en flama, lògicament, però no amb ella, que no en tenia cap culpa, sinó amb l’entitat en qüestió, perquè aquell compte l’havia cancel·lat, o això creia jo, 2230639945_67308450e4 el dia que hi havia retirat els fons a dipòsit, producte d’anys d’estalvi constant, cansat de la manca de professionalitat de la qual us parlava a un article anterior.

En penjar, vaig enviar immediatament un correu a l’entitat demanant-ne explicacions, educadament, tot adjuntant-hi les dades –sort que ho registre tot– que acreditaven la baixa, i en honor a la veritat cal dir que en dos dies estava resolt: em confirmaven el seu error, però no em demanaven disculpes –morós, jo!– pel mal tràngol… Per cert, si penseu que es tractava d’un error, us recomane la lectura de l’article –El factor humà– de maig de 2015. Tot i que, numèricament, aquest  error meu no té, realment, importància, la suma d’errors com aquest sí que en té. Si no te n’adones te la claven, i avant va el carro. La banca, certament, no és cap institució de caritat, però darrerament està lluint-se perquè ha de quadrar balanços a costa dels clients… I això que ja no paga interessos! Es veu que no en tenen prou amb els centenars de milers d’euros que els hem donat, de fons públics, sostrets de prioritats peremptòries, perquè no caigueren en el seu dia. No sé si hauríem preferit el bac, vist el que hem vist. Perquè també hem comprovat que els controls eren nuls, que les pensions dels alts directius –els empleats que hi treballen són unes víctimes més, als quals collen i bur2015-06-12-bancos-de-espanyaxen per obtenir uns resultats determinats a costa de la seua salut– segueixen sent obscenes, que continuen rient-se de tots nosaltres des dels seus grans, amples i lluminosos despatxos…

L’última broma: diu el banc d’Espanya –el màxim responsable del qual, in illo tempore, acaba de ser imputat, per pura vergonya del temps que feia que s’esperava, per avalar una certa eixida bancària a borsa, malgrat els informes que en recomanaven el contrari– que ens hem d’acostumar a jubilar-nos molt més tard i, el més tendre de tot, amb la meitat de pensió. Clar que sí! Per a què volem tants diners? I ho diuen ells, els que haurien d’haver impedit tanta targeta negra i tant de desfalc; i ho diuen ells, els capitostos que cobren 13.424 euros diaris –sí, diaris–, com ara el president de la segona entitat més important de l’Estat, que quan ens canse de tan ominosa feina s’emportarà quinze o vint milionets més d’indemnització, per anar tirant! I ho diuen ells als futurs jubilats, que s’acostumen a una sort d’esclavatge modern, a un sistema usurer medieval renovat! I la gent a caseta! Bé que obtenim fruits, quan protestem! Sense pressió popular continuarien els salvatges desnonaments, no hi hauria hagut sentències per retornar diners robats amb les clàusules sòl –ara que de poc servirà, després de l’aprovació pel servil govern del PP d’un decret que permetrà, amb el concurs dels comparses de PSOE i CS, que tornen el que els done la gana– així que ja sabem el camí: carrer, carrer i carrer. La germaneta del rei, protagonista d’aquesta setmana fantàstica no sabia el que firmava, però els enganyats per les preferents, per exemple, sí… Quanta, quanta vergonya!

infantaPer cert, la ignorant, segons la sentència, treballava –és un dir, com tots els de la família– a una altra entitat de moltes campanetes… Tot en ordre, doncs, al Regne d’Espanya. Favors amb favors es paguen. No, no tenen vergonya, ni la coneixen. Metafòricament parlant –no siga cosa que m’envien a presidi per ofenses, més ara que sabem que ix més barat robar si tens un determinat cognom dinàstic que ofendre a segons qui– estem envoltats de lladres, estafadors i gàngsters. Ja els ho va dir ben dit David Fernàndez al Parlament de Catalunya, quan tenia davant l’angelet de Rato, el delfí fallit del bigot megalòman de les Açores, aquell dia de comissió parlamentària i ignomínia en l’ambient; el diputat cupaire, en un gest que em va fer recordar vagament el Khrushxev insolent a l’ONU, l’any 1960 –per l’esperit de protesta, que conste!– es va llevar la sabata i va acoquinar, per una vegada a la vida, cosa a la qual no estan acostumats, el poder omnímode tan avesat a fer i desfer sense control ni supervisió, sense fel ni cap sentiment de culpa… A vegades pense que la bena que tapa els ulls de la imatge que representa la justícia hauria de cobrir-li la boca, més que res perquè no se li notara el somriure quan comprova, a diari, que el sistema judicial és –com ja deia Anacarsis fa dos mil anys– una mena de teranyina, que enganxa tots els insectes menuts, mentre que els borinots, més grossos, la poden trencar amb molta –amb massa– facilitat.

Salut i País!