Records…

Hi havia anat puntualment, alguna vegada, principalment en convocatòries electorals –per a dipositar el meu vot o per a actuar com a apoderat– però no va ser fins 2003 quan vaig tornar a xafar pròpiament les aules de la meua escola, del Col·legi Públic “Doctor Alemany”, més conegut com La Casota perquè s’havia construït en el solar que ocupava un antic casalot desballestat; que lluny quedava aquell remot juny de 1988, quan havia finalitzat l’EGB… En els quinze anys transcorreguts havien passat moltes coses: com a mostra, hi acudia als pocs dies d’estrenar-me en les funcions de regidor d’educació, i de fet va ser una de les primeres visites, podríem dir-ne oficials, que vaig fer, potser la que em venia més de gust fer. Encara hi treballaven alguns dels meus mestres, pocs ja, que em van rebre amb grans mostres d’estima, que sabien mútua… Però tot estava canviat. Físicament no tant, malgrat l’evidència de certes reformes per adequar l’espai a nous temps i nous alumnes; ara bé, veia l’edifici estranyíssim, irreal, com de joguet, com en miniatura… És lògic, la percepció de les proporcions que tenim, de menuts, no sempre es correspon a la realitat: els records, sovint, són tramposos i ens enganyen.

DOCTOR ALEMANYAquests dies he estat fent això, recordar: aquelles aules per a vint-i-cinc alumnes on ens n’amuntegàvem quaranta; aquelles escales d’esglaons enormes que ascendíem a mesura que pujàvem de nivell; aquell pati de baix tancat per dos tongades de cases de mestres, obert al carreró per on pujàvem a la rastraoreta –a l’escarpat Barri del Pou, des d’on ens llançàvem, temeraris, carrer avall, i on rebíem de tant en tant algun crit i algunes poalades d’aigua d’alguna vella amb poca paciència– i on començava l’escalada a la muntanya quan n’eixíem a migdia; el pati de dalt, l’arribada al qual era la certificació que eres “major” perquè ja anaves a sisè!; aquells carnestoltes –llavors no en podia fugir!– en els quals ens disfressàvem tota la família, obligats a punta de pistola per ma mare, la més il·lusionada de tots, que cosia i cosia tratges de totes classes –en recorde un meu d’emperador romà, amb corona de llorer casolana inclosa; una excursió, de tantes fetes, de molta intensitat i hores, tantes que la previsió era tornar-ne a mitjan vesprada… i arribàrem ben fosc, sense poder avisar a ningú!; o aquelles nits de venda de llibres –mon pare va presidir-ne l’AMPA vuit anys– que jo era l’últim a rebre i només quan tots en tenien, i que devorava –els de socials i llengües primer, ja apuntava maneres– aquella mateixa nit…

És curiós com una notícia determinada pot fer-te evocar tant, moments, sensacions i vivències que t’entren a bots, abocats qui sap des de quin prestatge on d’habitud resten emmagatzemats i pacients… Dimecres d’aquesta setmana passada –ho vaig confirmar divendres– se’n va produir el detonant, un trist detonant però: coneixíem la notícia de la desaparició d’una d’aquelles mestres, l’entranyable Donya Raimunda, favarera de naixement i de caràcter, de cos generós i matronal, dona recta i en certa manera autoritària, però que es feia estimar, molt atenta i sempre preocupada pels seus alumnes. Ho vaig sentir, sincerament. La recorde amb un vestit de IMG-20170227-WA0002colors vius, clapejat a rodolins –el devia dur sovint– i amb les dues mans al cinyell quan s’enfadava i alçava la veu, potent, veu que feia estremir i amb la qual posava ordre. Potser no era la millor mestra del món, vista amb els paràmetres d’avui, però això no té absolutament cap importància: coneixia el seu ofici i ens va ensenyar moltes coses; amb aquella fina ironia rural, ens feia veure cada dia que hi havia món, més enllà de l’aula, en el qual regien unes normes i on calia anar per davant amb valors i formes. I no era poca cosa.

De tant en tant donava algun calbot, sí, –a mi, mai!– i alguna estirada d’orelles, però no recorde que n’abusara; no arribava a les reglades a mà oberta de Donya Raquel quan xerraves –d’aquestes sí que en vaig rebre, sí! Fins i tot un dia en va trencar un a la taula perquè li vaig apartar la mà… i me’n va donar dos com a premi, amb un de més gros!– o a les bufetades de Donya Xelo quan algú feia una falta d’ortografia! –ai, si s’aplicara ara, quantes galtes roges hi hauria… Donya Esperança, per contra, amb qui he conservat una gran amistat posteriorment, mai va fer servir els càstigs corporals: dialogava i et convencia! I quan passaves a sisè ja era pràcticament impossible veure’n: ni amb Don Paco, ni amb Joan –que era de la Vall–, Mari Creu, la jove Maria Àngels –el fill de la qual s’ha casat fa poc amb una neboda meua– o amb Neus… Eren altres temps, ja. Com ha canviat tot! Com te n’adones quan et dediques a la docència! Perquè els càstigs corporals encara es veien, sí. I també algun mestre que es posava a fumar a classe! O que enviava algú a comprar-li qualsevol cosa a algun establiment proper! Realment impensable, ara per ara, veritat? Doncs aleshores era tan i tan habitual…

Sabeu? Cada vegada tinc més clar que, si estem fets d’alguna cosa, és de records. Sí, recorde i recordaré sempre amb molta estima aquella etapa, malgrat algunes reminiscències de temps passats, no tan llunyans llavors, i puc dir amb satisfacció –ja ho he fet en moltes ocasions– que estic orgullós d’haver-me educat allà, entre aquelles quatre parets d’una escola pública, en els valors de la tolerància, de l’estudi, del respecte, de l’esforç i del compromís social, amb molt bons professionals, com els que he citat, que desenvolupaven la seua tasca en una època de canvis constants, en una època en la qual –del 78 al 88, quan vaig fer l’EGB– tot estava per fer i tot era possible i calia reinventar-se cada setmana, amb la il·lusió del primer dia. Allà, en aquella Casota és quan vaig començar a considerar la idea de dedicar-me a aquesta feina que és molt més que una feina i que m’omple tant, malgrat tots els peròs que sovint ens acompanyen en aquest viatge, en aquesta tasca que no s’acaba mai… I va ser, en gran mesura, gràcies a ells. El meu respecte, la meua consideració i la meua estima a Donya Raimunda Díaz Fons i a tots els i les mestres de cor –un homenatge a tots ells, a totes elles– de tots els col·legis del món…

Salut i País!