Cuqui

Ahir diumenge, en aquella hora entre dues llums que els valencians, tan poèticament, anomenem poqueta -o boqueta- nit, vaig sentir la imperiosa necessitat d’eixir de casa. Tenia el cap antabuixat després de tantes hores seguides, de tants dies realment, de correccions i revisions i d’aturar-me només en les breus estones en què em reclamaven necessitats fisiològiques inajornables, així que em vaig abillar i cap al carrer és dit. Sense rumb fix, la primera decisió que vaig prendre és que ja en prendria a cada cantó, que ja decidiria llavors cap a on orientar els meus passos, una vegada arribat -no estava per a festes- i xino-xano i sense afanyar-me gens ni mica, en un tres i no res havia creuat el túnel dels Mossos i em trobava navegant pels estranys carrers, pensats com tantes decisions polítiques, de qualsevol manera, que jo dic els tres-cents; no, no tenen res d’heroic ni emulen cap gesta clàssica, sinó simplement es diuen així -tres-cents u, tres-cents dos, tres-cents cinc…- com si fóra una molèstia, ja, posar noms de persones o fets i es volgueren evitar decisions incòmodes, o com si s’hagueren acabat els noms vàlids. Quan pujava un d’aquests carrers costeruts, dalt del qual hi ha dos edificis enormes, senyorívols, de high class, un bessó de l’altre, a certa distància encara, és quan vaig conèixer Cuqui.

5010575_640pxEm disculpareu la ignorància en temes canins, però no sabria dir-vos de quina raça era el gosset -perquè això era- que responia a aquest inqualificable nom. Us confessaré, només, que era un d’aquests simpàtics saquets de puces minúsculs, neguitosos, amb robeta a mida per a totes les temporades, que tremolen fins i tot a l’estiu i que semblen eteris, d’una fragilitat alarmant. No anava sol, és clar, sinó acompanyat per una dona de cabells estovats i coberta amb algunes pells, i no per un fred que no feia, sinó per marcar territori i anar a to amb el paisatge, d’aquelles estirades i estirades -encara hi havia prou llum per constatar-ho- en tots els plecs possibles. El cas és que el cànid maldava, pobret, per alleugerir el ventre, però es veu que li costava, i llavors, just en el moment en què jo passava per enfront, la dona se li va adreçar, en el to més pijo que he sentit mai: “Cuqui, haz ya tu caquita, que tenemos que subir a casa”. La sorpresa inicial -no per parlar-li en castellà, tots sabem que és la llengua dels gossos pijos- donà pas a un atac, contingut a última hora, de riure. Quina coentor! Les paraules de l’ama devien esperonar la criatura, que en aquell instant complia -pobrament, això sí- i ella s’apressà a actuar, ajocant-se en vertical, com fan les dames de la seua classe, supose que per por que no se li trencaren les costures internes i externes. Després de l’acte, ama i gos anaren fugint del meu camp de visió…

Vaig continuar passejant, però ja no em vaig llevar Cuqui del cap. Pobra bèstia. I que conste que dic “bèstia” amb l’estima còmplice que s’atorga, d’entrada, a aquells que et fan una mica de llàstima. Vaig pensar, mentre arribava al final del turó i aquelles dues finques se’m mostraven, imponents, amb tota la seua esplendor, mentre les apuntava amb la barbeta, que probablement Cuqui vivia a una d’elles, o bé a una de les torres de la vora, tan esplèndides. I no vaig poder evitar pensar, també, en la dissort dels altres congèneres seus per ser uns miserables i viure a altres zones de la ciutat més desafavorides; sí, Cuqui devia tenir una vida regalada, a tenor de la visió d’una ama que es resistia a fer-se gran, que semblava disposar d’una renda remarcable, tot i haver de rebaixar-se a aquelles activitats -diumenge el servei descansa, no?- però també era cert que el pobre gos tenia, com tenim tots, les seues necessitats, que havia de fer efectives, precisament, eixint de la comoditat de sa casa. Mentre n’iniciava el descens i anava abandonant aquell miratge de jardins artificials i acabats de marbres fins, cogitava que era una sort per a l’animalet no estar al corrent de les preocupacions mundanes, dels girs de guió d’aquesta vida nostra, sempre pendents de tot allò que va més enllà de la pura fisiologia…

Cuqui, en la seua bombolla artificial, des d’on no veu altra realitat que no siga la seua, dins la qual segurament no sabrà mai el que és passar cap necessitat, només haurà de preocupar-se per menjar, dormir i eixir pels voltants un parell de vegades al dia, segurament amb l’assistenta, i especialment estar a disposició de l’ama quan vulga que li faça gràcia, i aguantar-li un to i una veu dels quals probablement està més fart que Galapet. Però resistirà. I farà bé. Ben mirat és trist, sí, però és un paper que, amb tota seguretat, ja voldrien jugar altres congèneres seus, especialment els que recorren carrers dia i nit, els que busquen entre bosses d’escombraries qualsevol bocí de menjar mig podrit que tirar-se dins del pap, els que esperen torn per ser sacrificats perquè són lletjos, perquè no els vol ningú, perquè els nens se n’han cansat, o els que en altres països -per sort per a ell són a l’altra banda del món- formen part del menú del dia. Sí, Cuqui té sort, però tampoc no en té cap culpa. Veu passar els dies i viu a un carrer amb número, de cases elegants, probablement a un dels dos edificis enormes i imponents de dalt del turó, com un rei… i no a Vistalegre. Sí, Cuqui pot seguir dormint tranquil, entre els cotons d’una vida amable, plàcida, sense ensurts, però per contra no sap -i potser no ho arribarà a saber mai- què és la llibertat.

Observar, reflexionar… escriure.

Salut i País!