La carta

Es mirava la grisa bústia pràcticament a diari, no tant per inèrcia com perquè tenia una capacitat limitada, com totes. No li agradava gens que vessara, i ho feia sovint, així que quan ultrapassava la porteria i veia la prova acusadora a través de l’escletxa per on respirava tot allò que s’hi acumulava, s’apressava, posseït per un esperit lincolnià, a emancipar tot de papers i fullaraca diversa; perquè es tractava, sovint, d’això: propaganda absurda i poc imaginativa que acabava a la paperera, a més de cartes de banc que li comunicaven el que ja sabia i factures puntuals de xifres en alça constant… N’era el contingut habitual, sempre que no hi haguera a la vista cap procés electoral o acabaren d’obrir nous restaurants a la vora, perquè llavors se li col·lapsava en un tres i no res. En suma, que descobrir el que s’hi amagava –ho feia ell mateix, vivia sol des que havia quedat vidu–era una rutina cada vegada més mecànica, menys engrescadora, tret de comptades excepcions en què trobava algun petit i interessant document, com ara curioses targetes de visita d’oficis comuns, o estranys, o fins i tot adquiria una identitat diferent, fruit de carters novells o apressats que s’equivocaven, no ja de bústia, sinó d’edifici o fins i tot de carrer…

CARTASí, potser el que realment enyorava era trobar-se dins aquell receptacle una carta, una d’autèntica, de les de debò, de les d’abans, potser escrita a mà, que bé podria suposar una resposta a una de ja enviada prèviament, o bé l’inici –de vegades hi especulava– d’una duradora i engrescadora correspondència. Però no, ja no hi havia lloc per a aquest tipus de missatges, desapareguts pels canvis en la manera de comunicar-se, transformacions que trobava fantàstiques, tot i que no les acabava d’entendre, perquè permetien enviar i rebre en qüestió de segons informació que abans tardava setmanes a arribar, i això sense dubte –pensava, sovint– feia la vida més còmoda… però també més previsible, menys romàntica. Pel camí s’havien perdut la pausa i la reflexió, la paciència d’esperar uns dies si calia, unes setmanes si molt convenia, per obtenir notícies d’aquella persona estimada, potser llunyana, qui sap si emigrada… No, no podia recordar l’última vegada que n’havia rebut una, la il·lusió gairebé juvenil de llegir el seu nom al sobre; havia oblidat, també, el neguit que sentia en dipositar-ne una, suaument, a qualsevol de les bústies grogues que hi havia al poble, quan era jove, i tampoc era capaç de recordar aquella mena d’impaciència pacient mentre aguardava, inquiet, qualsevulla resposta…

S’havia fet, doncs, a la idea que aquelles cartes eren història, que aquell món que havia conegut havia canviat tantíssim que semblava que tothom havia perdut aquell interès per lent i meravellós, i ben literari, gènere epistolar; i llavors, un dia sense cap transcendència al calendari, una jornada que ben bé podria haver passat perfectament desapercebuda, va obrir la bústia, com sempre, va voler pensar que de manera rutinària, sense cap senyal extern que en delatara una segura presència… I sí, allà hi era, blanca i quadrada, recognoscible i certa, vivament real. Al principi no l’havia ben bé detectada, s’amagava entre les imatges a tot color de les serpentejants formetes d’un Sushi obert a prop feia poc –no s’havia fet el propòsit de tastar, encara, aquelles menges– i una carta de la companyia de la llum, que li devia anunciar un nou atracament tàcit i, com no, impune. La va seleccionar en exclusiva i, tot deixant-hi companyes i conegudes empresonades amb pany i clau i va pujar apressadament al pis, menjant-se els esglaons de dos en dos al principi. L’edat, però, se li va manifestar en tota la seua cruesa i les cames i el cor, que ja li havia donat alguns avisos, no l’acompanyaren, així que s’ho hagué de prendre –sort que vivia a un primer, pensava– amb un punt de necessària calma.

683417814-estampilla-sobre-pegar-cartaEn entrar al pis es va asseure a taula, se la va quedar mirant i va agafar, impacient, un obrecartes content de ser, per fi, útil. Però s’aturà. Abans d’extreure’n el contingut amb la precisió d’un cirurgià es quedà uns instants observant, amb mans trèmules, les lletres que n’indicaven el destinatari. No hi havia dubte, s’hi consignava el seu nom complet, escrit amb lletra irregular, amb cal·ligrafia dubtosa, àdhuc les del domicili, amb codi postal i segell adients. No es molestà a mirar-ne el remitent. No calia. Mentre l’obria i començava de llegir-la provava de copsar el neguit de la novetat, la il·lusió del moment. Mirà de sentir tot allò… però era impossible. No arribà al final. No calia. Alçà el cap i la seua mirada es trobà amb l’arbre que veia a través del balcó, que gairebé podia tocar si allargava la mà. En aquell instant un ocellet, la varietat del qual no sabé reconèixer, mirava fixament, d’una branca estant, l’interior de la casa. Sí, el mirava a ell, com si ho haguera entès tot. I va ser, en alçar el vol, quan es va sentir realment sol. I culpable. Per la lletra tan familiar, per la taca de tinta a la tercera línia, per aquella errata que recordava haver fet a la setena… I, amb el cap cot, no pogué evitar posar-se a plorar sense remor ni fressa, mentre rebregava lentament, ben lentament, aquella darrera esperança en forma de carta…

Salut i País!