Descansar…

Des de la implantació de la setmana laboral anomenada anglesa, que proscrivia dels dissabtes el treball -ei, i l’escola, que potser tots els lectors no sabeu que fins als anys setanta s’hi feia classe pel matí!- es considera que amb els caps de setmana, sempre que no estiguem adscrits a l’hostaleria o a una àmplia gamma del sector serveis, disposem de dos dies per descansar. La tradició religiosa escrita, sovint de manera absurdament amenaçadora, ens ho havia advertit sempre, que almenys en teníem un -la realitat era una miqueta més punyetera- però ben mirat no calia: si en alguna cosa estem d’acord agnòstics, ateus i creients és que els dies festius preferim assentar els ossos a realitzar activitats laborals de la classe que siga. Però el descans és teòric, clar: més enllà de cambrers, cuiners o empleats de cinema, per dir-ne alguns, a vegades no és tan fàcil reposar, especialment si et portes faena a casa -una miqueta us en podria parlar-, si et fan reparar, pintar o arreglar qualsevol moble, superfície o armari -ai, por em fa!- o, en el cas que ens ocupa, quan per baixar al poble has d’utilitzar els incerts serveis de la Renfe.

TALGOSí, els caps de setmana que vaig a Cullera passen volant, plat guisat amb diversos ingredients, bàsicament l’horari, que m’impedeix arribar abans de les nou i mitja a ma casa, sempre que tot vaja bé -aclariment de consciència: mai no va bé- però també perquè, en baixar poc, se m’acumula la faena i mai no arribe al cap. No us avorriré amb els meus compromisos socials, però ja us imaginareu que per falta de temps no puc atendre’ls tots i per això tinc alguna gent abandonadeta, però són amables i sabran disculpar-me; aquests dies han estat, en aquest sentit, intensos. I productius. Ara, la causa principal de tots els mals, i que fa que encara baixe menys, és el mal servei constant i reincident del transport: el Tren Articulado Ligero Goicoechea-Oriol -Talgo, per als amics- de les cinc és el primer que puc agafar, i sempre fa tard. Ja no sorprèn. De fet, el que sorprendria és que fóra puntual. A part de les aturades constants, de la manca d’informació i del veïnat que em toca en sort -divendres una iaia murciana, darrere meu, explicava per telèfon vida i miracles a una tal Pepi- el viatge va ser amenitzat per un comiat de soltera: cinc escandaloses xiques, també murcianes, quatre d’elles amb diademes al cap i una disfressada de pantera rosa -la núvia- es passejaven amunt i avall per a gaudi del personal… Però el millor, com sempre, estava per arribar.

Vint-i-un minuts de retard em van impedir enllaçar amb el rodalia de Gandia, per la qual cosa arribaria a casa, si podien venir a recollir-me a l’estació, a les deu de la nit. En baixar i treure’n el bitllet combinat, vaig passar per davant d’atenció a l’usuari i mira, no ho faig mai perquè els col·lapsaria el servei, però vaig entrar-hi a presentar una reclamació. Se les passen pel folre de la bossa, tots ho sabem, però em vaig quedar a gust. La dona que atenia, calenteta perquè el xic de davant meu se li havia posat farruco -també venia en el Talgo, havia perdut l’enllaç a Albacete i el proper tren era a les sis del matí- em va dir en un to molest, només demanar-li amb l’educació de sempre el full de reclamacions: “tiene que saber usted que solo devolvemos el dinero si el retraso es superior a una hora” a la qual cosa li vaig contestar, tot serè: “doncs ha de saber vostè que no vull diners, sinó que la Renfe no em prenga tant el pèl”. Va callar i després em va continuar atenent correctament i, oh miracle, en valencià. En eixir vaig comprovar que el xic d’Albacete s’acomodava a un dels bancs de l’estació, on semblava disposar-se a passar la nit; almenys el cap de setmana anterior, vaig pensar, es podria haver entretingut mirant falles, menjant bunyols, olorant a pólvora… Divendres la passaria, el pobre, a la lluna -de l’estació del Nord- de València.

Van poder recollir-me, finalment, i entràvem a casa a les deu i tres minuts, amb un soparet parat a taula -faves amb llonganisses i cansalada- que feia oblidar tots els mals. Dissabte, ja ho he dit, fou intens i llarg, i diumenge no tant, però amb el neguit de la perspectiva d’una nova tortura ferroviària -el Talgo de tornada és imprevisible: o n’és un de l’any del rei Pepet o un que és la modernor personificada- la veritat és que ja estava cansat abans de mamprendre viatge. Justificadament; el tren era dels nous però el parany era el de sempre: vam eixir deu minuts més tard del previst i entrava en casa a les onze i nou minuts. Per acabar-ho d’adobar, la nit de dissabte a diumenge va coincidir amb el canvi d’hora, costum cada vegada més absurd, més que tota la programació junta de Telecinco, que ja és dir, perquè la pretesa justificació de l’estalvi energètic no s’aguanta ja per cap lloc: allò que es guanya en la figa es perd en la pansa. A més a més, presenta conseqüències en forma d’alteracions notables: mitja població va zombi unes hores o uns dies; l’altra no, perquè ja hi va, normalment: hi incloc whatsapejadors esquivafaroles, modernets hipsterosos amb ulleres de molta pasta i poc de vidre i alumnes d’inaround-80daysstitut a primera hora del matí. En definitiva, que amb el robatori premeditat d’aquesta hora i els trenta minuts més de retard entre divendres i diumenge, tinc la sensació que m’han estafat per totes bandes: avui és dilluns… i necessite un altre cap de setmana per refer-me!

Últimament, especialment quan baixe al poble, em fa l’efecte que Phileas Fogg era un aprenent al meu costat. Allò no va ser res! Les manques de puntualitat el neguitejaven, com a mi, però a la novel·la, almenys, el gentleman britànic anava canviant de transport -ara tren, ara vaixell, ara elefant, ara globus…- i no se les va haver mai amb la nostra Renfe ni amb iaies murcianes amb tanta corda ni amb tot el que en penja, a cada ocasió. Ara bé, sobretot envege el personatge de Verne perquè, al final del viatge, va guanyar un dia sencer, i sobreposant-se a l’aparent derrota, perquè pensava que havia perdut l’aposta i la fortuna, va posar en joc la flegma britànica que el caracteritzava i aprofità la jornada sobrant… per descansar! Quina sort que tenen alguns, ni que siga en la ficció!

Salut i País!