Un dilema

Molt s’ha debatut i continua debatent-se al voltant, per una banda, dels factors hereditaris i per altra o bé dels ambientals o bé dels derivats de determinats costums o hàbits, especialment en l’aparició d’algunes de les malalties que ens afecten, però també de manera acusada en la manera de ser o de fer de les persones que ens envolten, nosaltres inclosos. La llengua sembla que prenga partit per la primera, i no debades disposem d’expressions que predestinen irremeiablement, magnífiques, plàstiques, com ara “si el pare és músic, el fill és ballador”, “fill de gat caça ratolins” o “els testos s’assemblen a les olles” -això del “palo” i la “astilla” deixem-ho per a la llengua de Cervantes- però per la banda de l’entorn “cultural” o els usos també en tenim de bones, com “qui de menut furta un ou, de major furta un bou” o “l’arbre tortet s’adreça de xiquet”. Siga com siga, el cas és que per un costat estem envoltats, i anem ben servits, de testos i olles, de balladors i furtabous i d’arbres torts i més torts encara, i per altra observem com certes herències perviuen i es resisteixen a quedar en l’oblit; ho veiem molt, massa, en la presència en certs àmbits d’excessius “tics” del dictatorial i no tan llunyà passat…

fraga-carrero-blancoHan transcorregut quaranta-un anys i mig des de la mort, al llit, de Franco, una miqueta menys dels que té un servidor de vostès, infant de catorze mesos quan desaparegué el que durant prop de vint anys després encara posava la cara en pessetes i duros de curs legal. Ara bé, hi ha dies que no ho diries, que aquells temps dormen el son dels -si m’ho permeteu- injustos, jornades en què sembla que la tan idolatrada -pels beneficiats, a banda i banda de l’espectre polític- i fraudulenta transició no haguera servit per a res -quines coses tinc jo, també…- especialment quan veus encara avui dia locals públics guarnits amb símbols d’aquella època, manifestacions de fills i nets de nostàlgics, fundacions que porten el nom del tirà, receptores de sucosos fons públics, o els hereus de la patuleia que li feia el gara-gara al del Ferrol, que disposen dels nostres recursos públics de manera extractiva i poc menys que colonial, que es reparteixen el pastís com antany. Els lectors malpensats, que en tinc uns quants, podríeu considerar, veient el orígens del partit fundat per Fraga, que es veu que passava per allà, que l’actual banda que ens desgoverna té alguna cosa a veure amb tota aquella gentola… Però no en són els únics, hi ha darrere un pòsit, m’atreviria a dir que “cultural”, que és força més transversal del que sembla…

Aprofundim-hi una miqueta, anem als números de l’administració, a la manera d’invertir els recursos -dels altres, clar- que és la de sempre. Notícies fresques: 1) El 80% de les inversions teòricament destinades al corredor mediterrani s’han gastat -amb dos collons- en obres a Madrid; 2) Rajoy ha anunciat a Catalunya una pluja de milions si el personal es porta bé i deixa de votar als que “no convenen”; el problema del primer cas és que la mentalitat no ha canviat, que “els provincians” hem de seguir amb l’obligació de mantenir les elits de Madriz, que per això és la capital imperial; això no és, és cert, pròpiament franquista, però va ser durant la dictadura quan aquesta espècie d’ADN patriòtic arribà a laconfiguració definitiva. El problema del segon cas, ultra les formes, és que els diners promesos representen una quarta part dels ja aprovats, que no han arribat mai perquè s’han gastat en aves que connecten Villatercero de Abajo amb Carcamales de la Sierra, territoris això sí addictes. La poca vergonya d’alguns és il·limitada, com la ignorància d’uns altres, que encara els aplaudeinizSdiZveF_w320xen o s’encaren amb altres víctimes de l’infrafinançament. Ja els convé la confrontació, ja… Se’ns pixen damunt i ens diuen que plou. I ací res, continuem “ofrenant”. Però seguim, que encara queda: i la llibertat d’expressió, què?

La justícia està lluint-se, i aquesta setmana més, si cabia; ho denunciava el diputat Baldoví, que Tip i Coll, als anys vuitanta, feien acudits sobre Carrero Blanco -“de todos mis ascensos, el último fue el más rápido” i no passava res, mentre que vint-i-cinc anys després vas a presidi per recordar-te d’aquell insigne saltador olímpic, sempre i quan no tingues un determinat cognom i manegues el periòdic de més tiratge de l’estat, clar, que sempre hi ha hagut i hi haurà classes. Entre la llei mordassa i la judicatura escoltant els discos de “la voz de su amo” no hi ha res a fer; què es pot esperar d’un estat podrit fins la medul·la, en el qual es barregen els poders executiu, legislatiu i judicial per a desesperació del bo de Montesquieu, un estat amb una premsa servil i domesticada i unes televisions controlades per quatre famílies que emeten circ anihilant i que, quan les coses van maldades, tiren mà de Veneçuela o tenen el personal ancià acollonadet amb l’aixeta de les pensions? No només el centralisme mana, sinó també una mena de franquisme sense Franco. I ens en rèiem, d’allò del “atado y bien atado”... Tinguérem quaranta anys de dictadura i endarreriment i després n’hem tingut quaranta més de pròrroga… per si empatàvem, devia ser. I ens han acabat golejant.

Heus-ne ací el dilema: herència enfront d’hàbits? Predestinació -“en lo universal“, clar- enfront d’una certa “cultura”, d’un certa manera de fer, invariable i incorregible? Trieu de la parada. Des de la perspectiva d’una Espanya que ni vol ni pot, ni pot ni vol reformar-se, em sembla que el cas que ens ocupa és una barreja de totes dues. Ah, i del govern, com deia la parella de dalt -la d’humoristes, dic- ja en parlarem la setmana vinent…

Salut i País!