Bon dia

Farà un parell de setmanes vaig conèixer la meua metgessa de capçalera. Tot i estar, em va dir, vora un any en la plaça, era la primera vegada que ens vèiem –ja ho diuen al meu poble, que val més anar a la sucreria que a la farmàcia– i per tant vàrem estar dialogant una bona estona, amb les preguntes de rigor al voltant d’hàbits i costums i la confirmació exhaustiva de l’historial que constava al seu ordinador. La coneixença havia començat bé, com crec que s’ha de fer, amb un efusiu “bona tarda” meu en entrar a la consulta, contestat amb un altre seu, acompanyat d’un distès i amable somriure; molt professional, es va interessar per mi, demanà el motiu de la visita, em va fer unes quantes proves sense demanar-les i em va manar unes anàlisis completes… Ara bé, no és l’objecte d’avui fer una lloança de les virtuts d’aquesta jove galena, que ho és i ho va demostrar, ni de les bondats de la sanitat pública, que tot i malmesa per retallades i falta de personal, continua tenint un elevat nivell d’eficiència, sinó cridar-vos l’atenció al voltant de la importància i la necessitat d’anar pel món amb l’educació i el saber estar mínims que s’esperen de nosaltres, més encara pel que us explicaré a continuació.

CAP CAN BOUEstic acostumat, des de casa i des de sempre, a dir “bon dia” si és pel matí, o “bona tarda” –o vesprada, si sóc a València– quan arribe o entre a un lloc, hi haja o no algú, la qual cosa em sembla el més normal del món. Així em vaig presentar de nou a l’ambulatori de Can Bou, divendres passat, a falta d’un quart per a les vuit del matí: calia fer lliurament del potet amb la mostra d’orina, després del dejú obligatori, acte previ a l’extracció de la sang necessària per ser analitzada. En arribar-hi la porta encara estava tancada però al carrer ja hi havia nou persones de diverses edats esperant-se. Lògicament no en coneixia cap, però vaig fer un “bon dia” genèric que només em van contestar dos dels presents, precisament les dues persones més majors, tot i que les altres m’havien sentit perfectament, i vaig anar a buscar la paret per recolzar-m’hi. Encara no haurien passat ni trenta segons quan vaig sentir una d’elles, de les que no m’havia contestat, que em deia: “ei, vostè, el que ha dit bon dia… ha de demanar tanda, sap?”. Després de disculpar-me per la falta de pràctica en aquelles activitats i de comprovar darrere de qui anava, em vaig quedar pensant sobre com se m’havia adreçat: jo era “el que havia dit bon dia”; em va semblar una manera significativa d’interpel·lar-me… Però ací no es va acabar la cosa.

A les vuit en punt una infermera jove va sorgir de l’interior del centre a través d’una porta dissimulada, amb la intenció d’obrir-ne la reixa de la principal. Tot i passar a dos escassos metres dels que estàvem esperant-nos, i de dirigir-nos una mirada escrutadora, no ens va dir ni bou ni vaca. Res. Ni un trist i desmenjat “hola”, tan sols. Més enllà del sistema de cua i admissió –aprofitaré per dir que em va semblar un tant tercermundista i una mena de microcosmos del personal, pors i manies incloses– el cas de la no-salutació em va fer reflexionar sobre la normalitat del fet, de qui havia respost i de qui no, i cap on anem en aquest sentit; era una qüestió, doncs, generacional? És una evidència que l’edat provecta ho té més interioritzat que la joventut, però tampoc no és una regla d’universal compliment: hi ha gent major que no sap comportar-se i de més jove que té una educació exquisida, personal amb estudis superiors que no té cap educació ni sap què és i gent amb poca lletra que és més atenta, correcta i polida del que ningú podria ser-ho mai. Crec, per tant, que és més una qüestió d’hàbits i dels exemples que s’han vist a casa, a l’escola o àdhuc al carrer que no només d’edat o cultura: treballe amb adolescbon diaents, i quan se’ls acostuma a saludar en entrar o eixir d’una aula, sobretot donant-ne exemple actiu, no només corresponen sinó que amb el temps van per davant i, millor encara, fan que els altres companys se n’habituen.

Quan es perden les formes es perd tot. Crec importantíssim que aquests aspectes bàsics de l’educació més elemental es treballen a casa; darrerament, però, aprecie precisament tot el contrari. Mon pare, persona amb pocs estudis per circumstàncies de la vida, sempre em deia de menut que saludara als presents en entrar a un lloc, que mai deixara de fer-ho si no em contestaven i que ser educat no sempre tenia a veure amb tenir més o menys estudis. Mai he deixat de fer-li cas, en això, en entrar a una botiga, quan arribe a una parada de bus i hi ha algú, quan hi puge, on hi ha un conductor a qui li agrada que se’l tracte com a tal, i més encara a una aula –amb el meu tradicional “bona dia i bona hora”– on hem de fer llum en compte de fum, la llum que sovint manca a casa… Portem una vida accelerada que ens despersonalitza i hem oblidat que un simple “bon dia” ens pot fer la vida més agradable. A tots. Proveu-ho. Saludeu (més). I si acompanyeu la salutació amb un somriure com el de la meua metgessa, encara millor. Potser la infermera-portera de l’altre dia –mai se sap– em llegeix avui, i demà a primera hora comença a dir “bon dia” als que s’hi esperaran, i això fa que tothom que arriba comence a saludar, i que tots donen la tanda amb un somriure, i… Sí, ja ho sé, que potser demane massa… però és que somniar, com ser educat, no costa un sol cèntim!

Salut i País!