D’imprudències i modes

En una ocasió, Joan Fuster, torbat per alguna fotografia que l’havia desplagut, deixà anar, sempre càustic: “Quina imprudència, deixar-se retratar”. Efectivament ho és, en especial quan fa temps que no et veus imprès –no us refieu de l’espill de cada dia, ens enganya com als caragols– i recordes amb una certa perspectiva els estralls que han fet en cada època vestits, pentinats o utensilis de moda, tots ells marcats de manera indeleble, definitiva, al paper cobert per una emulsió sensible a la llum. També és una imprudència notable evocar en companyia, més encara quan hi ha concurrència més jove, perquè aleshores sí que pots quedar ben retratat; divendres passat tinguí el plaer de compartir dinar i records amb familiars molt estimats de Mislata, el poble de la meua iaia materna, aprofitant les minivacances pasqüeres, i a usades que ho vaig comprovar: allà tinc una nebodeta –el diminutiu potser ja sobra–, guapíssima i intel·ligent, no cal dir-ho, que és nascuda al 1992 i per tant és a punt de fer-ne vint-i-cinc… Vint-i-cinc anys, ja!

IAIONETEl cas és que no vaig poder evitar recordar-li detalls de quan era menuda, quan era una xiqueta de bolquers –faré bé d’ometre’ls, ella m’ho agrairà– i em vaig posar nostàlgic, alhora que prenia consciència d’una edat, la meua, que comença a fer respecte. L’observava i no deixava de pensar: ai, com corre el temps, com madura la gent, com arracona fets, com va deixant persones pel camí… Tornant al dinar, tiets presents que més que em doblaven en edat recordaren com era el poble quan eren menuts, on s’amagaven dels bombardejos de la guerra, com havia canviat des d’aleshores el Pou del Quint –el pis de la meua cosina, mare de la criatura, és allà i des de la terrassa n’hi ha una vista privilegiada–, que encara aguanta. Més enllà del contingut d’aquelles evocacions, que feien, lògicament, més respecte que no les meues, vaig respirar alleujat: jo, almenys, encara no he arribat a estendre el braç –tot és qüestió de temps– i a afirmar, amb aquell to de veu categòric que atorguen la senectut i els tràngols de la vida, amb la mirada perduda en l’espai-temps: “tot això que veieu, xiquets, abans eren camps”.

Però no deixem de banda la joventut i algunes modes novelles que en són estranyament –i feliçment– pròpies! Un dels aspectes més destacats d’aquests dies de vacances ha estat descobrir-ne una que encara no tenia clissada, que m’ha sorprès alhora que m’ha emocionat profundament: quan el primer dia vaig veure-hi una xicona, pels carrers del Cap i Casal, no hi vaig donar importància; en copsar-ne la segona –ara anava al costat d’un xicon amb la mateixa característica– en una altra ruta i moment, va ser quan vaig començar a pensar que en passava alguna… Però la confirmació definitiva fou al sant-demà, tornant del forn: un grupet d’adolescents, tots amb un a la mà, em feren pensar que el bo de Darwin tenia raó. Definitivament l’espècie millora: tots els adolescents duien agafat, a la punta d’una de les seues extremitats superiors, ben bé com una extensió d’ells mateixos… un llibre! N’hi havia de totes classes i mides –m’hi vaig fixar atentament però sense alçar sospites, estirant el coll tant com vaig poder–, des de diccionaris fins a novel·les, passant per poemaris! Sí, sí, poemaris, no us enganye! (Ací me n’he passat!) I no vaig poder evitar soltar un parell de llagrimetes, més sorpreses encara que jo..

També em vaig fixar, no obstant, que no tot era color de rosa: no els obrien, sinó que de tant en tant se’ls miraven, se’ls aproximaven, sense saber ben bé –potser ni ells ho sabien– què hi buscaven… Les edicions, però, semblaven objectes insubstituïbles, tan importants per a ells com la pròpia vida, que es mimetitzaven en els usuaris, dels quals semblava que no es podien desprendre. Llavors vaig deduir que els duien a la mà per demostrar als de la colla que ells en tenien de més grossos, de més bonics, de més complerts… Bé podia ser, també –no seria preciós?– que ho feren per si de cas els venia el rampell sobtat de consultar-los, de llegir-los, de fruir-ne amb el contingut…; ho he consultat i m’han confirmat que no és una moda només valentina, sinó que s’ha estès perillosament per tot arreu… Llibres, llibres… quina provocació! Desconec si aquest fet, aquesta exhibició explícita, és tan suggeridora com les reflexions i aforismes de l’escriptor suecà del qual us parlava al principi –llegiu-lo!– però no em direu que no sobtÉs la lectura, estúpid!a el fet, en un món com l’actual, dominat –fins ara, es veu– per l’absurditat d’algunes modes com ara… sí, com aquella de dur mòbils a la mà, per exemple… Quin poc trellat, veritat? Sort que és moda passada…

La veritat és que ens en salvaríem, d’una bona, amb aquest costum imaginari que us acabe de proposar, perquè amb això dels aparells de telefonia a les mans, el jovent d’avui corre el perill evident de la invisibilitat futura… M’explique. Imagineu-vos l’escena: han passat seixanta o seixanta-cinc anys. El jove d’avui és el iaio de demà, que diu al nét, amb mirada i to de veu adequats: “Xiquet, quan tenia la teua edat, jo anava tot el dia amb el mòbil a la mà…” a la qual cosa el menut, espavilat com tots els que pugen, no trigaria a preguntar-li, tot desconcertat: “iaio… i què és un mòbil?”, mentre rumiaria, sense atrevir-se a dir-ho per no ofendre: “bah, fóra el que fóra, segur que no era tan interessant ni tan útil com un llibre…”

Salut i País!