Un instant…

Si Toulouse-Lautrec, potser qui millor va retratar en quadres i pòsters la cuixa en alt del París de la joie de vivre, us haguera conegut… segurament no s’hauria inspirat en vosaltres. O sí, mai se sap: els artistes de raça disposen d’aquella mirada especial, finíssima, que tot ho detecta, més encara allò que ens és negat a la majoria de mortals, i ho sublimen fins al punt de convertir la quotidianitat en art del bo, sapiguem apreciar-lo o no. Potser el francès, en observar l’angle format per aquestes fileres de cames, tan rítmiques, tan disciplinades elles després d’hores i hores d’assaigs, s’hauria rendit -a la força, clar, supose que es tracta d’això- al vostre innegable encant. Us ho preneu ben seriosament, i a la imatge s’aprecia a bastament, perquè, voluntat fèrria a banda, no deu ser fàcil dir-li que no al vostre amo: tot és poc, es veu, per arrencar-li un somriure, per demostrar-li que una obligació pot esdevenir un plaer -almenys ho feu veure-, a jutjar per l’èmfasi que hi poseu, per aquesta elevació impossible que descriuen les vostres obedients extremitats inferiors, per aquestes carones de místic trasbals que lluïu algunes, com si us hi anés -sembla un costum freqüent, allà- la vida.

A les quatre xiques de la part frontal de la imatge, pioneres i capdavanteres de la feminitat pàtria, us correspon l’honor de representar-ne totes les altres. La responsabilitat és elevadíssima. Tothom us està mirant, i malgrat la repetició incessant de les figures, uniformes i confusibles, el perill evident de la fotografia en l’instant més inesperat sempre és present; per això cal que tot rutlle, a fi d’evitar un desastre de proporcions inesperades, amb la precisió d’un rellotge suís, aquell simpàtic país entre altes muntanyes que vosaltres no coneixereu mai. Però la temuda oportunitat apareix i el destre dit del reporter gràfic recull un moment, aquell gloriós moment, únic i irrepetible -com tots a la vida- en el qual feu aquell gest, mireu d’una determinada manera o aquella peça de roba o aquell complement prenen un protagonisme inusitat. I llavors tot canvia, tot queda capturat no només en la retina, que és volandera i sembla no tenir memòria, sinó per l’objectiu d’una potent càmera que en bolcarà posteriorment el resultat en el paper adequat…

COREAM’imagine, perquè no us conec de res, els vostres noms: d’esquerra a dreta, per exemple, Hee, Yon, Hye i Sun, apel·latius -me n’he documentat- del tot freqüents al vostre país, corresponents respectivament a felicitat, flor de lotus, plena de gràcia i bondat; trobe que no s’ajusten, si us he de ser sincer, a la concepció personal que en tinc, d’aquests mots concrets o abstractes que acabe d’escriure, combinats amb l’ofici que desenvolupeu, però per una banda no sóc expert en cultura oriental, i moltes coses se m’escapen, i per altra el vostre país sembla tan irreal que no vindrà d’una mostra més d’aparent incoherència. Intente mirar després, amb ulls atents, la foto i hi veig força detallets: sembla que canteu -no la dec conèixer, ja em disculpareu de nou la ignorància-, que porteu una fina, útil, veta a les sabatetes per evitar que isquen disparades a cada camallada -preferiu les municions, clar- i finalment que no totes esteu pendents del mateix: Sun, sembles la més serieta. Fas cara de concentració i se’t nota l’esforç. Tot és en ordre però tot t’és feixuc. Voldries acabar ja, però saps fer de la paciència virtut. Fas bé. Ets una resistent; Hye, sembles la més fresca de totes, la més natural. Tens una mirada entremaliada i discreta alhora. Res no se t’escapa però et guardaràs bé de dir-ho, malgrat el que veges. Per si de cas. Ets la més llesta de totes i arribaràs lluny. Però ai, Hee i Yon… vosaltres sou un cas diferent!

Hee, no sé què has pres per esmorzar, però estàs que te n’ixes. Obris més la boca que ningú i alces més la cama que ningú. Potser és que, com que a diferència de les teues companyes només tens una medalla, has de fer més mèrits que la resta. Potser la tenies i t’ha caigut, de tant d’èmfasi com hi poses i vols compensar-ho. Potser et penses que així l’amo es fixarà en tu… Però qui no et lleva ull de damunt, i a més a més descaradament, és la teua veïna Yon, a qui no li fa gens de gràcia que destaques tant. T’observa de refiló, sorpresa, conscient que ho estàs fent millor. I no ho pot suportar. La mirada obliqua i la boca entreoberta li configuren una cara de fàstic i enveja insana que fa de mal dir al país de la uniformitat, on la diversitat -com a tot arreu- també s’imposa… Però no patiu: la desfilada acabarà, l’amo us felicitarà si no està de pega i tal dia farà un any. Ànims. Potser els necessiteu. Benvolgudes Hee, Yon, Hye i Sun, o com us digueu: cadascú tria la seua vida i supose que el vostre cas no serà una excepció, però no ho puc evitar; sempre que veig militars com vosaltres desfilant de manera tan obedient i impersonal, recorde un magnífic conte, lúcid i brevíssim, del gran Pere Calders, de títol “Història castrense”, que us dedique perquè hi reflexioneu: “Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament. Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.” Sort, xiquetes.

Salut i País!