Una tria…

FOTOTriar president. Això han fet avui, però no només, els francesos entre dos candidats que no convencien, per motius diferents, com a les passades eleccions nord-americanes. I ha guanyat Macron, com estava pronosticat, per donar un respir als que defensen una manera d’entendre França, Europa i el món, que no és unívoca, i als enquestadors i empreses de sondatges, que darrerament a usades que s’havien lluït. No era una papereta fàcil per als veïns del nord: es comentava a la xarxa, mig en broma, el dramatisme -més marcat entre l’esquerra, lògicament- d’haver de triar entre un “Albert Rivera” qualsevol, això sí, més presentable i format, i “una alumna avantatjada de Blas Piñar”, o el que és el mateix, entre un ou sense sal, sense partit ni passat ni ideologia aparent, més enllà del “deixar fer”, i una persona filla de qui és amb el passat que té i l’inquietant futur que els esperaria en cas de victòria, o parlant més seriosament, entre el liberalisme econòmic i social dut a la màxima expressió i l’extrema dreta pura i dura, racista i xenòfoba, camuflada d’un patriotisme que sol ser mal entès.

“La clara victòria del centrista enfront de la radical -ai, els eufemismes- ha calmat Europa i els mercats” ens diuen ara mateix els mitjans. I tothom contentíssim, com si una vegada mort el gos, s’haguera acabat amb la ràbia… Doncs no. La malaltia és viva: no s’ha aturat l’extrema dreta -és una contenció temporal- ni s’han resolt els problemes de França ni d’Europa. Tot dependrà del que faça i de com ho faça el nou president, que no té una tasca fàcil. Però, com hem arribat fins ací? Com s’explica que el 34% dels electors -alguns sondatges donaven fins a un 40!- haja optat per una persona com ella? Perquè el 66% a Macron s’explica, per una part, pels que creuen en ell, però també pel suport de la dreta homologable i sobretot pel “cordó sanitari” -els votants d’esquerra que han votat amb el nas pinçat- enfront d’un feixisme que no és només feixisme, victòria a la qual ha contribuït decisivament un notable esforç mediàtic per fer creïble el nou valor de 39 anys, sorgit del no res… Atenció: si analitzem els resultats de la primera volta, Le Pen sumava als seus vots tradicionals els de bona part de les classes populars, històricament d’esquerra i extrema esquerra, fartes de veure com han caigut en la misèria per l’abandonament dels seus referents polítics, els comunistes però especialment els socialistes. Ací està el moll de l’os! Fem una miqueta d’història!

L’auge dels partits socialdemòcrates europeus, especialment després de la Segona Guerra Mundial, es basava en el fet que el capital -que ho ha controlat tot sempre- va fer “protagonista” al poble pla, a través d’una “societat del benestar” guiada per cristianodemòcrates i socialdemòcrates en una sort de torn pacífic, per evitar un perill major: el comunisme. El pla va ser executat a la perfecció: es va establir una gran classe mitjana que “sostenia” el sistema mitjançant la il·lusió. Perquè hi havia desigualtats, com sempre, però estaven més o menys controlades, i la creença cega en el denominat “ascensor social” feia la resta. Quan va caure el comunisme, ja sense enemic visible, es va tornar al pla original: explotació i misèria i el bombardeig de fer-nos convèncer que “no hi ha altre camí”, i la desigualtat s’ha multiplicat. D’ací venen els renovats “populismes”, tot i que la paraula no m’agrada gens -quin polític no ho és?- tant de partits a l’esquerra de la nominal “esquerra”, que se’n reivindiquen hereus, però també de l’extrema dreta, habitualment gent de poca lletra atiats en la por del nouvingut que “ens treu la feina, el benestar”, etc. Tots dos grups se senten traïts i voten a qui els promet la lluna. La crisi que ens diuen que ja ha passat n’és una bona mostra: no calen més comentaris.

Una de les causes principals, per tant, que ha fet optar els francesos per una opció dolenta enfront d’una altra encara pitjor ha estat, principalment, la mediocre socialdemocràcia que hem patit a Europa les darreres dues dècades, la mediocritat absoluta que ha patit França amb Hollande i Valls i la seua troupe liberal; ara, no és un fet aïllat: Itàlia, Alemanya, Gran Bretanya… Espanya, fins i tot, amb signes i matisos diferents. Les traïcions conscients i constants de “l’esquerra” en aquests estats, no només als seus votants sinó a la societat en ple, és el que ara ha portat els gals a la incerta cruïlla d’elegir com a mal menor un altre representant del liberalisme més rampant. Quines en seran les conseqüències? Macron s’ha apressat a dir que conformarà un gabinet amb tot l’espectre polític democràtic, però necessitarà una majoria parlamentària sòlida darrere, la qual cosa sembla una quimera ara per ara: hi ha legislatives a un mes vista. Caldrà, també, una línia d’acció unívoca que hauria de millorar les condicions dels ciutadans per evitar que la propera no siga la definitiva i Le Pen guanye.

Els partits tradicionals han quedat tocats i la confiança costa de recuperar. Potser el camí no és aquest i és una etapa superada, i calen noves maneres de fer i nous agents polítics que ajuden a redreçar la situació, a reconfigurar un discurs netament progressista allunyat del neoliberalisme que impera. No sóc optimista, però, ni amb això ni amb la nova presidència: amb un ou sense sal poques filigranes gastronòmiques es poden fer. Trist paper el del ciutadà, especialment el d’esquerres, que ha votat “en contra de”… Tristíssim el paper del votant que pensa que l’única consigna vàlida, esgotada la il·lusió, amb la hidra traient el cap, és la de resistir “perquè mira, xico, encara podria haver estat pitjor”.

Salut i País!