Ja n’hi ha prou!

Sóc el promotor, fundador i soci número 1 -de moment en sóc l’únic, però això correrà com la pólvora- de l’APADADSE (Associació de Pacients Damnificats de Dentistes Sense Escrúpols), entitat sense ànim de lucre però sí amb un de combatiu. Val, d’acord, haig de canviar-ne el nom: és massa llarg i complex i així no arribaré lluny ni amb garanties d’èxit… Però no ens parem en nimietats, ara, que tot té solució! Al cas: ja n’hi ha prou, d’aquest color! Com si visitar els que ens furguen sense pietat la cavitat bucal, els que ens fan obrir i obrir la boca a risc que se’ns trenquen les costures no suposara ja una tortura suficient! Una de les nostres primeres campanyes de conscienciació serà una manifestació, silenciosa no obstant -a la força… eixint de les respectives consultes, impedits en l’articulació de sons i encara somorts per l’anestèsia, no estarem per a festes!- en el transcurs de la qual portarem pancartes de molt d’efecte, lluirem ensenyes significatives amb els nostres missatges i llavors… ah, llavors seran nostres i demanaran clemència! Que quin és el motiu de la nostra justificada indignació? Que quin serà l’objecte de la nostra pacífica però enèrgica protesta? Seguiu llegint!

DENTISTAJustícia ha de ser feta. Ara o mai. Els ho devem a les víctimes que ens han precedit, que n’han estat vexades sense pietat abans de nosaltres, en els sovint interminables moments previs a la neteja, la visita rutinària, l’obturació o, el que és pitjor, la temuda extracció. Ara bé, ho fem en especial per salvar les noves generacions de pacients, per salvar la societat de l’estultícia generalitzada! Sí. Ja n’hi ha prou, de revistes i publicacions -només, perquè mireu si som tolerants- de contingut absurd i delirant a les avantsales de les consultes del ram! Que és dramàtic que només n’hi haja de dues classes per triar, les que cultiven el cos i les que, paradoxalment, deixen la ment en guaret! Aquesta terrible perspectiva fa que, si no tens alternativa -molts s’esbargeixen fent ús dels mòbils per defugir la tria- caigues a les urpes d’una o d’altra… En un cas, el de la salut, trobes exercicis impossibles, dietes fantàstiques, cures diuen que homologades que ens faran esdevenir portents de la natura i -ganxo eficaç- de les arts amatòries; en l’altre, se’ns permet graciosament d’entrar a les insulses, buides i falsament enlluernadores vides no tan privades de rics, vips, fraus amb potes, vividors, xucladors i paràsits diversos de mons com la faràndula, els negocis o la política, àmbits que en el fons venen a ser el mateix… Argh!

Dimecres passat vaig arribar al paroxisme amb una pàgina, a l’atzar, d’una d’aquestes revistes de nom i continguts curts, mentre esperava torn, a la blanca i lluminosa sala d’espera del meu dentista. No ho faig mai però no hi vaig tenir més remei: abandonat de lectures pròpies i aparells electrònics de cap classe vaig pensar “bah, no pot ser tan greu”. Àngela Maria! Era una crònica -bé, crònica.. era un massatge complet amb final feliç- al voltant de la “nova vida” d’una determinada i coneguda família que tenia fragments sucosos, perles cultivades com ara: “la familia ha sufrido un notable cambio en su vida”, “para colmo, se vieron desposeídos de su buen nombre social”, “¡e incluso el propio hermano de la infanta, ya convertido en rey, les quitó el titulo de duques de Palma!”. Pobrets. Ja m’estava envaint una gran tristor quan, tot seguit, vaig trobar el fragment definitiu, unes línies dedicades al folklore patri, que al seu temps és un retrat adorable d’aquest Estat nostre, tan ancorat encara en l’antic règim: “Durante la Semana Santa, la familia estuvo alojada en la finca La Toledana, en Retuerta de Bullaque (Ciudad Real), propiedad del primo de Doña Cristina, Pedro Borbón-Dos Sicilias. Acudieron a misa a otro pueblo cercano y hasta se hicieron fotos con los REVISTES C.lugareños”.

Passat l’estupor, vaig deixar la revista a la tauleta com si cremara. Vaig veure que la major part de companyes impreses eren del mateix pal, del mal anomenat “cor”, que també inclou -un costum curiós- receptes de cuina el resultat fotogràfic de les quals mai no s’assembla al que tu després fas a ta casa, mentre que n’hi havia -poques- d’aquest ram de la “salut”… D’ací, de la imposició del gènere pràcticament únic, ve la lluita fictícia per la necessària varietat amb què començava l’article… Crec que en mereixem més, sincerament. Tots. I qui vulga, després, que trie de la parada. Lliurement. Cos perfecte… D’acord. I del cap, què? Del cap ningú no es preocupa? Aprendre, mantenir-se mentalment àgils, cultivar-se, en definitiva, mai no és sobrer, ja siga amb una revista d’història, de natura, de viatges o una altra de música. O amb passatemps, còmics o un prestatge -somni humit- amb una selecció de poesia o relats curts de gèneres, llengües i autors variats… Oh! Per què, ara, no podem tenir aquesta opció, els que no necessitem, per ser feliços, saber res de la vida de gent vagarina? Volem fer passar el temps d’una altra manera. Potser és molt demanar? Jo ho faré aquesta setmana vinent: faré ús del butlletí de suggeriments que hi ha a recepció per proposar canvis en aquesta línia. El no ja el tinc!

Salut i País!